Barcelona Clàssica: Quan vas començar a participar com a jurat en el concurs Maria Canals?
Carlos Cebro: Crec que des de l'any 85/86. Vaig conèixer Maria Canals en una competició de piano a Monza i li va agradar molt la meva manera d'actuar. Aquest any es va posar malalt un membre del jurat i em va trucar. Va tornar a trucar-me l'any següent i, amb el temps, ens vam fer molt amics. Va ser ella qui va decidir, temps després, que jo havia de continuar amb el concurs un cop ella desaparegués com a president del jurat i director artístic. També va ser ella qui va veure en l'actual director, Jordi Vivancos, unes capacitats fabuloses i li va demanar que assumís la direcció de l'organització. Avui, el concurs Maria Canals té un equip fantàstic.

B.C. Com està organitzat el jurat del concurs?
C.C. Intentem que hi hagi persones de països diferents: una de França, una dels Estats Units, una de la Xina o Corea, una d'Alemanya o Àustria … Així podem valorar cultures diferents, perquè no és el mateix treballar el piano a un lloc que a un altre. Cadascú procedeix d'una cultura musical diferent. No obstant això, en l'essencial, generalment coincidim. I, en els últims anys, fem participar també a antics guanyadors del concurs que ara estan desenvolupant una gran carrera professional.
 

De izquierda a derecha, Carlos Cebro, Maria Canals y Jordi Vivancos

B.C. Qui és el millor concursant que has vist a la teva llarga trajectòria com a jurat de premis?
C.C. Quan parles de grans músics, és difícil dir si un és millor que un altre. Era millor Renata Tebaldi o Maria Callas? Els meus pianistes favorits són els grans clàssics: Rubinstein, Horowitz … I després hi ha gent que un va seguint al llarg de la seva trajectòria. Quan era nen, escoltava les retransmissions del Concurs Chopin i encara recordo quan va guanyar Martha Argerich i ningú sabia que es convertiria en la gran pianista que és. Pot passar que escoltis a algú i en aquest moment et tornis boig amb ell, però probablement aviat escoltareu algú més que també et farà embogir. I crec que és positiu. És més; em sembla perillós que t'agradi només una persona.

B.C. Ha canviat molt el Concurs Maria Canals des que vas començar a col·laborar amb ell?
C.C. En els últims 10 anys, ha esdevingut un gran concurs. Aquest any, per exemple, n'hi ha hagut moltíssim públic en les proves eliminatòries. I crec que amb activitats participatives com les de l'OFF Concurs estan aconseguint que la gent s'acosti més al piano. A més, com tot es retransmet per Internet, el concurs se segueix en molts països del món. Em consta que hi ha molta gent veient-ho a Uruguai, a Geòrgia, al Japó …

B.C. Les noves tecnologies aconseguiran que més gent s'apropi a la música?
C.C. Per descomptat, és fantàstic poder seguir les retransmissions de grans espectacles internacionals. Està Internet i també hi ha el cinema, amb les projeccions de l'òpera de Nova York o del ballet del Bolxoi a tot el món. Però Internet també ha matat cert tipus de passió que hi havia antigament per la música en directe. Abans, a Sud-amèrica, la gent feia tres dies de cua per poder adquirir l'abonament de la temporada de l'Auditori. I, quan Callas va cantar a Nova York, hi va haver cues durant una setmana per aconseguir entrades. Això ja no existeix. O millor; si existeix, però amb Justin Bieber o Madonna, no amb la clàssica.

B.C. Per què no? És una qüestió d'educació?
C.C. És qüestió d'educació, però, sobretot, és una qüestió de publicitat. La publicitat també comença a influir-nos des de petits. Els estudiants dels conservatoris d'avui no escolten als clàssics, que són els que ho van fer tot, sinó als pianistes que avui estan de moda. I no passa només amb la música; també amb el cinema. Els joves no saben qui va ser Greta Garbo! El coneixement dels clàssics no és publicitat, sinó cultura, i això no ens ho volen donar a Internet.

B.C. Què més es pot fer per obrir la música clàssica al públic?
C.C. Les entrades s'han tornat molt cares, especialment en l'òpera, a causa de les produccions luxoses. Els caixets de les estrelles internacionals també han pujat molt. I algú hauria de posar fi a això, perquè segur que és possible fer les coses d'una altra manera i fer que més públic pugui accedir a la música en directe.

B.C. Què pensaria Maria Canals de la situació actual del món de la música?
C.C. Estaria completament d'acord! Era una dona avançada a la seva època, tot i que li va tocar viure un temps molt difícil.

B.C. Han canviat molt els concursos de piano des que vas començar a conèixer aquest món?
C.C. No han canviat tant. Avui es creuen diferents escoles. Els nois van d'un concurs a un altre i parlen entre ells de quins són els que més els agraden, els que estan més ben organitzats, els que permeten aprendre més … El nivell tècnic ha pujat molt. En el Maria Canals ho comprovem cada any a la preselecció de candidats, que cada vegada és més difícil. El que no ha millorat tant és l'expressió, la capacitat de comunicació.

B.C. I per què ha passat això?
C.C. Per què una cosa transmet i una altra no? És el secret de la interpretació i dubto que es pugui arribar a conèixer algun dia. Tampoc crec que puguin inventar màquines que ho aconsegueixin. El que sí que és cert és que les grans interpretacions són eternes. El que era fabulós fa 40 anys segueix sent fabulós avui. Tenim documentats a Rachmaninoff i a Prokofiev tocant. Aquest material no té preu i els conservatoris haurien d'estudiar-ho, en lloc de moltes altres matèries que no serveixen per a res.

B.C. En el teu cas, com recordes els teus inicis amb el piano?
C.C. Tenia 5 anys i vaig començar perquè el meu germà gran el tocava i jo volia ser amb ell. Em vaig obstinar i els meus pares van cedir. El piano es va convertir en la meva manera d'expressar-me: quan m'enutjava, li donava uns cops …

B.C. Vas ser un nen precoç?
C.C. Els meus pares van veure que m'agradava molt i em van portar al director del Conservatori de Montevideo perquè m'escoltés. Aquest home va dir que jo no tenia massa aptituds, però que si estudiava potser podia aprendre una mica més. Em va recomanar una professora, Lilia Amestoy. I la meva carrera va començar a poc a poc, gairebé sense adonar-me'n: guanyes un concurs, un altre … Quan el govern francès em va donar una beca per treballar a França, jo ja tenia una trajectòria com a pianista a Sud-amèrica.

B.C. Quina ha estat la clau en la teva carrera?
C.C. Jo penso que he tingut sort. Molta gent arriba a l'èxit perquè sap aprofitar les oportunitats. També hi ha persones amb talent que no han pogut tenir-I hi ha gent que les ha tingut i no les ha sabut utilitzar.

B.C. A més de la teva vinculació a concursos, quins altres projectes estàs desenvolupant?
C.C. Estic preparant un disc amb una cantant japonesa molt jove i un altre en solitari amb obres de Chopin i Liszt. I entre això i masterclasses, viatges i concursos no tinc temps per a molt més. El temps passa molt ràpidament: un voldria tenir el doble.