Cambra

Jorge Nava: “Al piano influeixen tots els músculs, de la punta del dit a la punta del peu”

13-06-2017

Un dels finalistes de les edicions més recents del Concurs Maria Canals, Jorge Nava, cinquè classificat en l’any 2016, acaba de publicar el seu primer disc: Russian Portraits. Curiosament, aquest pianista hispano-bolivià té a Rússia com a país musical de referència, després d’una llarga formació sota el mestratge de professors de l’escola russa.

Al costat del fita que suposa la presentació del seu primer enregistrament, cal destacar les ascendent carrera d’aquest jove, cada vegada més habitual en la cartellera musical no només de Barcelona, sinó també d’altres capitals culturals. Durant els propers mesos, la seva agenda el porta, per exemple, a places com Madrid, al Teatre L’Atlàntida de Vic, Munic o La Valetta (Malta). Així ens explica com veu la seva trajectòria i el punt d’inflexió que suposa Russian Portraits.

Barcelona Clàssica: Rússia, Bolívia, Espanya … Quin paper ocupa cada país en la teva biografia pianística i personal?
Jorge Nava:
Cada un juga un paper important. Espanya és el país on vaig néixer i on he desenvolupat la meva carrera professional, amb moltes i grans oportunitats. Però a Bolívia és on es va instaurar el germen de qui sóc avui: allà vaig tenir la meva primera classe de piano, el meu primer concert, el meu primer premi, etc. A més, quan hi vivia, vaig conèixer al meu ex professora Irina Efanova, una de les persones més importants per a mi, tant personalment com professionalment. Finalment, Rússia vol dir la meva escola i la cultura musical i professional amb la qual m'he criat i amb la qual em segueixo formant. Vaig donar les meves primeres passes amb Irina Efanova a Bolívia. Vaig passar a estudiar posteriorment ambStanislav Pochekin a Barcelona i, actualment, ho faig amb Dmitri Alexeev a Londres.

B.C. Quines característiques de l'escola russa t'han influït més en la teva formació?
J.N.
Si hi ha alguna cosa que m'entusiasma d'aquesta escola, és la capacitat de generar un so gran i ampli, però mai dur. Tots els músculs s'involucren en la recerca d'un so, d'un color. Cal ser conscient que tot el cos, des de la punta del dit de la mà fins a la punta del dit del peu, té influència sobre el so que s'extreu del piano

B.C. Quines característiques de l'escola russa t'han influït més en la teva formació?
J.N.
Si hi ha alguna cosa que m'entusiasma d'aquesta escola, és la capacitat de generar un so gran i ampli, però mai dur. Tots els músculs s'involucren en la recerca d'un so, d'un color. Cal ser conscient que tot el cos, des de la punta del dit de la mà fins a la punta del dit del peu, té influència sobre el so que s'extreu del piano.

B.C. Com has triat les peces per Russian Portraits?
J.N
. Dues d'elles són obres que m'han acompanyat durant molt de temps. Els Quadres d'una exposició van ser l'obra per la qual vaig decidir dedicar-me a la música i al piano, després sentir-la de petit. La Sonata de Prokofiev vaig començar a tocar-la per encàrrec del meu professor, però ràpidament em vaig adonar que era una obra feta per a mi per molts motius: el so, la tècnica, el caràcter … A més, és una sonata que m'ha donat moltes alegries professionals, ja que amb ella, afortunadament, he rebut molts premis. I, finalment, l' Opus 3 de Rachmaninoff el vaig escollir buscant un equilibri, per tal de refrigerar i relaxar una mica, ja que tant l'obra de Mussorsgky com la de Prokofiev són obres molt excitants que poden deixar esgotat l'oient.

B.C. A més de la publicació de Russian Portraits, el teu primer disc, quins altres grans fites han influït en el desenvolupament de la teva carrera?
J.N.
Crec que un dels grans punts d'inflexió en la meva carrera va ser guanyar el concurs Intercentros Melómano el 2013. Considero que és dels millors concursos que tenim a Espanya. No dóna un premi en metàl·lic, però sí un gran nombre de concerts en importants festivals i cicles d'Espanya i de l'estranger. Gràcies a aquest certamen, vaig viure per primera vegada la sensació de concertista, amb viatges, diferents programes, etc. L'estiu posterior al concurs vaig tenir 8 concerts, cosa que fins aleshores no havia passat. És una manera impressionant d'acostumar-te a aquest ritme de vida.

B.C. També vas ser finalista del Concurs Maria Canals. Quin record tens de la teva participació en ell?
J.N.
Va ser una grata experiència, una recompensa per tot el treball que hi va haver al darrere. Els cinc o sis mesos anteriors al concurs van ser específicament de preparació, i viatjava setmanalment per poder rebre consells del meu professor Pochekin, ubicat a Barcelona, ​​i del meu professor Alexeev, a Londres. També va ser un somni pel qual portava lluitant de feia molts anys. Jo vaig arribar a Barcelona el 2009 i, des de llavors, assistia cada any com a públic i fins i tot participava en els esdeveniments de l'Off-concurs. La veritat és que veia molt lluny la possibilitat de presentar-me algun dia, però, a poc a poc, i després de molta feina, vaig decidir presentar-me i preparar-me a consciència per a això. El considero un gran èxit, ja que és poc comú que un pianista espanyol arribi tan lluny en aquest concurs.

B.C. Són els concursos de piano necessaris en la carrera d'un pianista? Què t'han aportat?
J.N.
Jo crec que són un mal necessari. Depèn molt de com afrontis el concurs. La competitivitat sempre hi és evidentment, però un ha d'entendre que a certs nivells no es tracta de qui toca millor o pitjor, sinó de matisos molt petits i subjectius. A mi, personalment, m'han aportat taules a l'escenari. Crec que, i especialment a una primerenca edat, els concursos són la forma més fàcil de trepitjar un escenari. Difícilment jo hauria fet un recital de 55 minuts al Petit Palau si no hagués estat pel concurs Maria Canals. Però és important entendre que un concurs no deixa de ser més que això, un més dels molts que hi ha, i cal prendre'ls com una oportunitat de mostrar-te públic.

B.C. En quins projectes et trobes treballant en l'actualitat?
J.N.
Actualment, em centro a donar-li visibilitat al meu primer disc, que serà la meva carta de presentació durant un temps. Després tinc diversos concerts, com la interpretació del Triple Concert de Beethoven amb l'orquestra de RTVE el 16 de juny al costat de Maria Florea i Montserrat Egea i un concert amb l'Orquestra Simfònica de Múrcia en el qual interpretaré el Tercer Concert de Prokofiev. Finalment, tinc al forn un projecte que, si aconsegueixo tirar endavant, serà únic a Espanya. No puc donar més detalls ara mateix, però m'agradaria convidar a la gent a estar pendent de les meves xarxes socials, ja que en un parell de mesos la idea veurà la llum. El projecte està pensat per a juliol de 2018

B.C. Un somni complert? I un somni per complir?
J.N.
El somni complert és, sens dubte, aquest primer disc, darrere hi ha molts anys d'il·lusió i ganes, a més de tota la feina per poder oferir un bon producte. Em sento molt orgullós d'ell. Pel que fa a un somni per complir, pot ser que soni a clixé, però demanaria seguir fent el que faig, que és compartir la música amb el públic i intentar, concert a concert, treure almenys un somriure o una emoció a almenys una persona del públic.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *