Òpera

Irina Lungu: “Jo pensava que el meu veritable talent era dirigir persones, no la meva veu”

21-09-2017
Malgrat la seva joventut, la soprano russa Irina Lungu ja sap el que és triomfar amb un primer paper en els grans teatres d’òpera del món, del MET de Nova York al Bolshoi de Moscou, passant per Zuric, Tòquio o Milà. El seu repertori inclou rols emblemàtics: Lucia de Lammermoor, la Gilda de “Rigoletto”, la Mimì de “La Bohème”, la Donna Anna de “Don Giovanni” i, tots ells, la Violetta de “La Traviata”, un paper que ha encarnat en més de 150 representacions. Però, a més de precocitat en l’èxit global, el seu és un d’aquests casos que demostren que, en el cant, tan important com el talent és la formació i la capacitat de prendre bones decisions.

En els inicis d’aquesta temporada 2017/18, arriba a Barcelona per interpretar per primera vegada en la seva carrera a la poetessa Corinna, el paper estel·lar d‘Il viaggio a Reims de Rossini.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis en la música?
Irina Lungu:
Vaig començar als sis anys, tocant el piano. La meva mare és professora de piano. Vaig fer piano i música, i després vaig estudiar direcció de cors i vaig començar a treballar com a professora de música.

B.C. Tot això, quan encara eres adolescent?
I.L.
Sí! Estava plena d'energia! A més, cantava en un cor i dirigia a altres cors. Vaig formar el meu propi cor de nens. És curiós, perquè, encara que formava part de cors, no feia de solista ni creia tenir veu per a això. En aquells dies, jo pensava que el meu veritable talent era la meva capacitat d'organitzar grups de persones, de dirigir-los i de comunicar-me amb ells.

B.C. És interessant la teva experiència, perquè molta gent pensa que una veu extraordinària és una espècie de do innat que es manifesta des de molt jove … Quan vas començar a pensar en ser cantant?
I.L. 
Als 18 anys, vaig conèixer al meu primer mestre [el baríton Mikhail Podkopaev]. Fins llavors, no sabia res d'òpera, però, amb ell, vaig descobrir l'òpera i als grans cantants. Vaig estudiar cant al conservatori durant cinc anys, però he de reconèixer que va ser difícil. Els dos primers anys només feia vocalitzacions. No vaig cantar la meva primera ària fins al tercer any. Però era el que volia fer. Em sentia tan inspirada per sopranos com Renata Scotto o Montserrat Caballé!

B.C. I com va començar la teva carrera?
I.L.
El meu mestre va considerar que seria bo participar en concursos de cant. Així que vam començar … i vaig fer bastants. El Maria Callas a Atenes, el Montserrat Caballé a Andorra, el Txaikovski i el Belvedere a Moscou, el de veus verdianes de Busetto, a Itàlia… Vaig aconseguir alguns resultats, com el premi especial del concurs Operalia que organitza Plácido Domingo. I en un d'aquests concursos, el de Belvedere, vaig guanyar una plaça per a les audicions de l'acadèmia de La Scala de Milà.

B.C. Un bon premi …
I.L.
La veritat, l'únic que jo volia era cantar per a Riccardo Muti, i aquella era l'oportunitat. Riccardo Muti em va sentir i em va oferir unir-me a l'acadèmia de la Scala durant dos anys. Així que em vaig mudar a Itàlia. Va ser un gran canvi per a mi.

B.C. Quan va arribar el teu debut professional?
I.L.
Dos mesos després d'entrar a l'acadèmia, vaig tornar a fer una audició amb Riccardo Muti. Era per a un paper secundari en una obra de Rossini, Moïse et Pharaon. Era desembre de 2003 i jo tenia 23 anys. Es veu que va agradar i, a partir d'aquesta obra, vaig anar encadenant altres papers, sempre amb molt de compte: Luisa Miller, bel canto, repertori francès … He tingut sort. Per cert caràcter fosc de la meva veu, els teatres solen proposar-me papers lírics, més forts del que una soprano jove sol cantar. Però sempre he assumit rols que he sentit adequats per a mi.

B.C. Com podeu saber els cantants que un paper és adequat o no per a vosaltres?
I.L.
És una qüestió interessant… En el meu cas, abans d'acceptar un paper, jo ho provo i intento buscar quin és la meva tonalitat. No em refereixo a saber si les notes són altes o baixes; el que vull és veure si puc resultar creïble. En aquest sentit, el paper de Lucia de Lammermoor ha estat molt important per a mi. Jo no sóc una soprano de coloratura, però tinc facilitat per arribar a les notes altes. Així que intento fer les coloratures amb accents, perquè sento que és la forma que jo tinc de sonar convincent en aquest paper.

B.C. Què més tens en compte?
I.L.
També em fixo en quines altres cantants han cantat aquest paper i en quin moment de la seva carrera ho van fer. De vegades, algunes sopranos assumeixen determinats personatges massa aviat. Jo no vull cometre aquest error.

B.C. Quin ha estat el punt d'inflexió de la teva carrera, el que et va obrir la porta dels grans teatres del món?
I.L.
Sens dubte, el debut com a Violetta a La Traviata de 2007 a La Scala de Milà, sota la direcció de Lorin Maazel. A l'any següent, vaig tornar a ser Violetta a La Scala, però ja formant part del primer cast i actuant en l'estrena de l'òpera.

B.C. I quantes representacions de Violetta acumules des de llavors?
I.L.
Unes 150! Conec cada paraula del paper, cada nota. Estic tan familiaritzada amb ella que puc despertar-me a les 3 del matí cantant el paper. Així que li he dit al meu agent que, si us plau, no vull més Violettas. Em costa trobar alguna cosa nova en el personatge.

B.C. Llavors faràs més “Lucies” …
I.L. Seguiré fent bel canto perquè vull mantenir la meva veu en bona forma.
He cantat Lucia, Anna Bolena o la Norina de Don Pasquale, però també altres papers més lírics, com Donna Anna de Don Giovanni, la Mimì de La Bohème, l'Elvira de I Puritani o repertori francès, que m'agrada moltíssim. Cada temporada intent fer dues debuts amb nous personatges i, enguany, un d'ells serà la Manon de Massenet, a Bilbao. L'altre és aquesta Corinna d'Il viaggio a Reims al Liceu.
B.C. Parla'ns d'aquest personatge …
I.L.
Rossini és una cosa nova per a mi, però també suposa tornar als inicis de la meva carrera, perquè la meva primera oportunitat a La Scala, amb aquella òpera de Riccardo Muti, va ser justament Rossini. Però, a diferència d'aquell paper secundari, el de Corinna és un gran repte i una enorme responsabilitat. Va ser escrit per a una soprano absoluta, amb un registre amplíssim, capaç d'anar des de les notes més baixes fins a les més agudes. Exigeix ​​el màxim en tot: agilitat, lligats, filati … I, per fer-ho més difícil, les meves àries només tenen l'acompanyament musical d'una arpa. No hi ha orquestra. Per sort, estic envoltada de companys amb més experiència que jo en Rossini, el que sempre és molt útil i molt constructiu.

B.C. Tens pensat quins seran els següents rols en la teva carrera?
I.L.
Vull cantar més Verdi, encara que no crec que sigui encara el moment. Per exemple, m'agradaria fer Otello, però puc esperar.

B.C. Actualment, segueixes vivint a Itàlia?
I.L.
Sí, viu a Milà, tot i que la veritat és que estic sempre viatjant. Amb sort, només puc passar algunes setmanes d'estiu amb el meu fill a la ciutat.

B.C. És fàcil ser mare i, alhora, cantant d'èxit en els millors teatres del món?
I.L.
Quan el meu fill era un nadó, el portava amb mi. Sóc una experta en conèixer ciutats des de la perspectiva dels nens: els parcs, les zones de jocs, les activitats per a famílies … Però ara el meu fill ha d'anar a l'escola, així que, durant el curs, ja no pot estar amb mi tot el temps. Aquests dies hem estat junts a Barcelona però, quan comenci les classes, s'anirà a Milà.
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *