Coral

Concert inaugural LIFE Victoria: que difícil és cantar 'lied'!

21-09-2017

Que difícil és cantar “lied”! I no ho diem pas perquè no hi hagi hagut prou nivell al concert inaugural del Festival LIFE Victoria. Vocalment, ha estat un concert molt satisfactori, tant a la primera part com en la segona… Però la pregunta clau és: ens ha commogut?

El Festival LIFE Victoria aplica un format peculiar als seus concerts, amb una mena de preludi per a presentar (o apadrinar) nous talents de la interpretació de la cançó. El compromís amb els joves és un valor molt important que el festival està desenvolupant de forma excel·lent. En aquest cas van actuar la soprano Irene Mas i la mezzosoprano Helena Ressurreiçao, juntament amb la pianista Neus García, per a interpretar Sechs Lieder Op.63 de Mendelssohn i tres peces de Brahms.

Gairebé tots els lieder segueixen una mateixa estructura; una primera part descriptiva i, a continuació, una part on les passions i sentiments amorosos afloren. Però no per això ens haurien de semblar tots iguals, cosa que si hauria passat si no hagués estat gràcies a la traducció de Manel Capdevila.

Inicialment les dues veus han començat molt ben empastades, però a mesura que el programa avançava, s’ha observat una millor comunicació i domini de la veu per part de la soprano. És cert que Irene Mas intentava expressar-s’hi mirant el públic i que la seva veu sonava amb gran qualitat… Però mancava, per part de les dues, l'expressió corporal. El text i la música van carregats de sentiments. On eren les mirades ? Perquè no ens explicaven la cançó amb els ulls? A més, hi havia una barrera física (el faristol) que limitava qualsevol intent de moviment. Si les cantants haguessin deixat d’estar fixades a terra, potser s'hagués trencat aquest fredor comunicativa?


A la segona part del concert, la soprano Elena Copons i el pianista Sholto Kynoch han presentat una selecció de lieder de Schumann, Brahms, Grieg i Strauss. Tot i que Elena cantava sense faristol, la impressió ha estat la mateixa que a la primera part: excés d'estatisme i manca de comunicació corporal i visual. La cantant ens mirava, però no ens ho explicava. Feia la impressió d'estar massa pendent dels aspectes tècnics, fins al punt que no s'ho passava bé. Hi havia una considerable distància amb el públic, com si estiguéssim sentint una gravació en comptes d'un concert en viu.

Però, les coses, afortunadament, van canviar. A partir de Grieg i Strauss, va començar la màgia. Vam veure Elena Copons més còmoda, més divertida, més íntima, amb més sentiment i comunicació.

La seva mirada va començar a connectar amb el sentiment. Vam viure moments misteriosos, íntims, i no sempre amb gran volum de veu. És aleshores, amb aquesta simplicitat, quan ens vàrem començar a entendre. Tan bon punt la soprano va deixar d'escoltar-se la veu, la distància amb el públic va desaparèixer. Cantar bé no consisteix a tenir una bonica i potent veu, sinó d'emocionar i, al final, l'objectiu es va aconseguir.

A diferència d'ella, el pianista Sholto Kynoch ens va commoure de principi a fi. És esplèndida la seva sensibilitat i va acompanyar perfectament la soprano amb molt de respecte i atenció. Es va mostrar segur i decidit en els moments de major protagonisme, però també al servei de la veu quan havia d'acompanyar. I el més important és que va ser el músic de la nit que més va gaudir: des del primer acord, la seva actitud ha estat de tranquil·litat, expressivitat, dolçor i comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *