Barcelona Clàssica: Com van ser els seus inicis en la música? Recordes en quin moment vas començar a tocar la guitarra i per què vas decidir dedicar-te professionalment a la música?
Alí Arango: És graciós, perquè jo no provinc d'una família de músics, sinó d'artistes plàstics, i vaig començar a estudiar música perquè volia ser rocker, portar els pèls llargs, etc. Ja un cop al conservatori, vaig anar descobrint aquest món meravellós al qual he dedicat la meva vida.

B.C. Quins recordes com els moments clau de la teva carrera?
A.A. He tocat moltes vegades en diversos països i he guanyat 23 premis en concursos internacionals (deu d'ells, primers premis). Tots han estat especials i han ajudat al meu desenvolupament i projecció en el món de la guitarra clàssica, però ressaltaria alguns d'ells. Per exemple, quan vaig guanyar el primer premi a El Primer Palau, el concurs del Palau de la Música Catalana, em vaig quedar estupefacte, perquè és un concurs de tots els instruments i formats de cambra. I sóc conscient que la guitarra clàssica, malgrat el seu ràpid desenvolupament en els últims 100 anys, no pot competir encara amb colossos com el piano, el violí, el cant o el violoncel, que tenen un repertori centenari de gran qualitat i una tradició d'intèrprets magnífics. Un altre gran moment va ser haver guanyat el Concurs “Alhambra”, que és un dels grans, el qual em va donar la possibilitat de gravar el meu primer CD i de ser patrocinat per Manufacturas Alhambra. I també voldria ressaltar altres primers premis en alguns concursos importants, com el famós Certamen “Andrés Segvia” (La Herradura); “Miguel Llobet” (Barcelona), el Concurs Internacional de l'Havana (Cuba) o el GSD de Madrid.

B.C. Has actuat en diverses parts del món Creus que hi ha diferències en com el públic valora la guitarra entre els diversos països?
A.A. Si, és clar. És bastant general que la guitarra clàssica sigui un instrument desconegut, fins i tot a Espanya. Ningú no sap de què estàs parlant quan dius que toques guitarra clàssica. Sempre pregunten: “¿Flamenc?” I això, malgrat el trist i injust que és, té un costat bo: després dels meus concerts, a la Xina, Alemanya, Itàlia, Malta, Espanya o qualsevol altre lloc, el públic es queda sorprès i meravellat pel descobriment. És molt freqüent sentir: “No sabia que es podia fer això amb una guitarra”.

B.C. I com veus la valoració de la guitarra a Espanya respecte a Cuba?
A.A. Són dos entorns diferents. Espanya és la mare de la guitarra i aquesta ha acompanyat al poble des de fa segles. Ha estat present en el folklore popular, a les corts, a les cases, en els salons i, ara, a tot arreu ia. En els últims anys, ha tingut un fort i merescut boom el flamenc. És indiscutible la seva qualitat i el seu nivell de desenvolupament, tot i que no es pot obviar el costat fosc: una utilització com a producte turístic que moltes vegades cau en l'exotisme de baixa qualitat i en el clixé, la qual cosa devalua als veritables artistes. D'altra banda hi ha molts festivals de guitarra clàssica a Espanya, encara que desafortunadament aquests no sempre compten amb el suport institucional, raó per la qual molts ja no se celebren. Cuba és una història diferent. Tot és molt difícil de fer. És un país bloquejat i sense accés a la informació, però fins i tot així hi ha moltes ganes d'aprendre. Les enormes mancances incentiven la creativitat i el valor del poc que hi ha. Cal destacar la tasca que està fent Leo Brouwer, organitzant festivals amb diners de la seva butxaca i portant a les figures de la més alta qualitat del panorama actual música. També destaca la tasca que des de fa anys realitza Joaquín Clerch, el meu mestre, que viatja des d'Alemanya a fer classes per rescatar l'escola cubana de guitarra. A més, ha reprès, després de 10 anys, el famós Concurs Internacional de Guitarra de l'Havana.

B.C. Has rebut formació i has treballat amb el mestre Leo Brouwer en diverses ocasions. Ha estat una figura important en la seva carrera?
A.A. Sí, he tingut l'honor i la sort de poder treballar en diverses ocasions al costat de Brouwer. Per exemple, ho vaig fer, quan era molt jove, en la gravació del seu CD “Homo Ludens”. He estrenat a escala mundial tres de les seves obres i una d'elles es va incloure en el meu CD “Recital” per al segell Naxos. I he tingut la possibilitat de conèixer-lo: m'ha convidat al seu festival i a diversos homenatges que li han fet, he visitat la seva casa, ell ha estat a la nostra, etc. Brouwer ha estat un referent i un pilar en la meva vida artística, no només per la seva música i la seva trajectòria, sinó també per la seva concepció estètica de l'art i el seu sentit crític i conscient del panorama cultural actual.

B.C. El futur de la música clàssica està a Amèrica Llatina?
A.A. No ho sé. Evidentment la música clàssica és fonamentalment europea. Tot i així, hi ha grans compositors llatinoamericans: Vila-Llops, Brouwer, Ginastera, Revoltes, Piazzolla i molts més, a més de grans intèrprets com Barenboim, Argerich, Dudamel, Maria Joao Pires, etc. Crec que és indubtablement valuosa la renovació interpretativa dels clàssics del vell món a través d'un nou enfocament del nou món.

B.C. Com cal acostar-se als clàssics: buscant la versió més propera a l'original o intentant portar-los al segle XXI?
A.A. Ambdues parts són importants. Òbviament hi ha d'haver un treball de recerca i un rigor en l'aplicació de conceptes històrics, i més encara tractant-se de l'anomenada “música clàssica”. Els textos estan escrits, però la manera d'interpretar depèn del gust estètic, la informació i l'experiència vital de cadascú. No obstant això, vivim en una nova era, que és superficial, consumista, agitada i alienada en la tecnologia, i afrontem nous problemes. Aquest nou món necessita una nova manera de dir, de comunicar, de despertar.

B.C. Quin tipus de repertori presentes al Palau de la Música? 
A.A. El repertori per a aquest concert del cicle “Maestros de la guitarra” està dissenyat com un gran crescendo. Faré una primera part en solitari, homenatjant a Paco de Lucía amb la seva Guajira per obrir, després, Chopin, amb una transcripció feta per mi, Vila-Llops, Mangoré, i Tàrrega. Posteriorment entraran en escena els meus convidats: Martín Melendez, violoncel·lista i amic de la infància, amb qui interpretearé el duo Homenaje a Gismonti, escrit per mi fa uns anys. A continuació convidaré al guitarrista i amic Josué Fonseca, amb el qual formem Pyrophorus Guitar Duo. Farem una selecció de duos, alguns compostos per mi i altres, basats en arranjaments que he fet de Debussy o Churchill. I, al final, convidaré a dos integrants del Barcelona Guitar Trio, amb els quals ja hem realitzat diverses presentacions. En aquesta ocasió, farem dues obres de Falla i alguna sorpresa.

B.C. Amb quins instruments tocaràs?
A.A. Tindré l'immens honor de tocar les dues primeres obres del meu concert amb una de les cinc guitarres més importants de la història. Es tracta de “La Invencible” d'Antonio de Torres, cedida per Solera Flamenca, i també amb una Vilaplana NT, cedida per Manufacturas Alhambra.