El dia 14 de setembre, i fins al dia 17, el Gran Teatre del Liceu apuja el teló amb Don Quixot de Ludwig Minkus amb la Compañía Nacional de Danza, dirigida per José Carlos Martínez. És una exitosa reinterpretació del clàssic de Petipa, amb direcció musical d’Oliver Díaz al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Parlar de Don Quixot és remuntar-se als orígens iconogràfics de la cultura hispana. Allò que molts espanyols no volen reconèixer, tanmateix, és que, ja al 1616, a la segona part d’
El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes va deixar escrita una meravellosa lloança de Barcelona, quan el personatge ha retornat a casa, just abans de morir. Ens trobem, així, amb un dels pocs intel·lectuals espanyols que, amb la novel·la inaugural de la literatura moderna, ha volgut reconèixer les virtuts de la nostra terra –i el fet que, mal que els pesi, som una altra història.
El Liceu puja a l’escenari la reinterpretació del
Ballet Nacional de Danza de la reinterpretació que al seu torn van fer Marius Petipa i Ludwig Minkus de la il·lustre novel·la. Si bé hi ha diverses versions d’aquest ballet, el de referència és el de l’austríac que va dedicar la seva vida a la literatura per aquest gènere, a banda de ser un virtuós del violí i un gran mestre. De fet, va estar servint el Ballet Imperial de Sant Petersburg i al llarg de la seva carrera va escriure per Arthur Saint-Léon, a banda de Petipa. Més enllà de
Don Quixot, de la seva producció cal destacar-ne
La source (amb Léo Delibes com a coautor),
La Bayarère, Paquita i va escriure una gran quantitat de material de suport per a ballets ja existents. Avui dia, la música de Minkus és la més interpretada en el món del ballet i és una part integral del repertori del tradicional ballet clàssic.
Però les primeres adaptacions de la novel·la en ballet sorgeixen el 1740 per Franz Hilverding a Viena. El 1768, Jean Georges Noverre muntà una nova versió de
Don Quixote a Viena amb el músic Josef Starzer, un
revival de l’original de Hilverding. Per la seva banda, Charles Didelot, conegut com “el pare del ballet rus”, muntà una versió en dos actes a Sant Petersburg pel ballet imperial el 1808, i Paul Taglioni va presentar la seva versió a Berlin a la Hofoper und Ballet el 1839 i el seu oncle, Salvatore Taglioni, va muntar-ne una versió al Regio de Torino el 1843.
El ballet que ens ocupa va sorgir el primer any de col·laboració entre Minkus i Petipa, el 1869, i són peces molt rítmiques, de fàcil comprensió i molt melòdiques. L’argument original de l’obra coreogràfica de Marius Petipa, originàriament de gran virtuosisme i fidel a la tradició espanyola, amb fandangos, seguidilles i jotes, consta d’un pròleg i quatre actes, malgrat que, posteriorment, la majoria de les adaptacions han modificat l’estructura original a un pròleg i tres actes, que varien lleugerament l’original cervantí, en el qual es mesclen les aventures, la il·lusió, la bogeria, l’humor i l’amor. De fet, el personatge literari serveix més com a pretext per construir un ballet sobre la base d’un ideal que per concebre un protagonista clàssic amb caràcter propi.
Al pròleg, Don Quixot es troba en el seu estudi envoltat de llibres de cavalleria, i decideix emprendre aventures com les de les novel·les al costat del seu criat Sancho Panza al servei de Dulcinea, hermosa noia que li ha aparegut en una visió. Però aquesta no serà la relació nuclear, sinó que, ja en l’acte I, que té lloc en una plaça de mercat a Barcelona, la tensió amorosa es decantarà cap a Kitri i Basilio. Tanmateix, la jove Kitri és obligada pel seu pare, Lorenzo, a comprometre’s amb Gamache, l’home ric de la contrada. Quan arriba Don Quixot, confon a la noia amb Dulcinea. Llavors (Acte II), l’
hidalgo desafia Gamache per aconseguir la mà de la bella Kitri, però es burlen d’ell i el fan fora del poble. Basilio, el barber enamorat, fingeix suïcidar-se i així aconsegueix, per pena, la mà de Kitri. Mentrestant, Don Quixot arriba a un campament de gitanos i rendeix honor al rei dels roms.
L’escena dels molins arriba al tercer acte. Després de l’aferrissada lluita, es queda adormit i somia que està al jardí de la seva estimada al costat de les fades del bosc. Lluita contra una aranya gegant, en surt vencedor i per fi pot veure la seva estimada, però el somni es difumina. En despertar, es troba amb un duc i la seva cort, que l’invita al seu castell. Finalment, al quart acte, es munten unes grans festes en honor a Don Quixot, però el cavaller de la Lluna de Plata el desafia i el venç. No és altre que el seu amic Carrasco, que, preocupat pel cavaller errant, li demana que torni a casa.
Colorista, vibrant, directe, joiós, espontani i efectiu; així és el
Don Quixot de Minkus. El clic de les castanyoles contrasta amb l’encisadora levitació a la qual són duts els ballarins quan la música és més lírica, i el so dels
metalls acompanyats de percussió preciosista es contraposa a l’
arioso de les cordes i el lament de la impossibilitat d’amor entre els joves Kitri i Basilio. Aquest vitalista i festiu ballet requereix virtuositat i es reafirma com una de les peces més efectistes de la literatura per a aquest gènere. Amb flaires espanyols, les melodies són fàcilment reconeixibles, animades i amb el punt de folclorisme just, sense caure en la caricatura.
Destaca el famós i poètic “pas de deux” entre Kitri i Basilio, un dels duos de ballet clàssic més populars, exigents i virtuosos del repertori, per aquest motiu sol ser un dels favorits dels ballarins, indispensable en qualsevol gala de dansa. L’han dut a la màxima expressió des de Pavlova a la Makarova, des de Barynshinow a Corella i des d’Ivanov a Nurejev, i està farcit de
promenades, pirouettes i
portés.
El Liceu presenta la versió de
José Carlos Martínez amb la
Compañía Nacional de Danza, que reactualitza la història de Don Quixot i Dulcinea, els joves amants i Sancho Panza amb aires de modernitat, portant els moviments de Petipa al segle XXI. De ben segur que els ballarins se sentiran molt còmodes amb la direcció musical d’
Oliver Díaz al capdavant de l’
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Insereix aquí el cos del text.
Fotos: Don Quixot al Liceu (foto 1: Jesús Vallinas; foto 2: Alberto Rodrigalvarez)
