La nit, plujosa i de dijous, animava a quedar-se a casa. I, tanmateix, gairebé no hi va haver prou seients ni centímetres al Nota 79 per fer encabir a tots els que vam apropar-nos-hi. Ja sigui en el concepte de club o d’auditori, la petita i jove Nota 79 és una sala on la música és el centre de tot, i no un mer accessori de l’oci. A un pas de Gràcia, però degudament protegida de l’enrenou entre el Putxet i Sant Gervasi, minimalista i en un espai abocat a l’escenari que dona calidesa als músics i facilita la comunicació amb el públic.
Parlar de
Biel Ballester Trio (Oriol González, contrabaix; Leo Hipaucha, guitarra rítmica, Biel Ballester, guitarra solista) és parlar d’un dels noms del jazz a casa nostra. Amb això no vull dir només que hagi nascut a Mallorca, visqui a Barcelona i compti amb una trajectòria rellevant de projecció internacional, sinó que ho ha fet amb un segell propi i reconeixible en el nostre entorn cultural. I malgrat tot, com succeix amb altres músics nacionals de talent, potser ha rebut més atenció fora de les nostres fronteres: no perquè la hi dediquem a uns altres, sinó simplement perquè en aquesta ciutat fer música amb un discurs propi és, des de fa massa temps, una professió invisible. A tot arreu s’hi pot llegir que el trio és “ambaixador mediterrani del jazz manouche” però francament, no deu ser fàcil ser ambaixador musical d’un país com el nostre.
Un salt mediàtic al gran públic, d’aquest músic amb una carrera de fonaments molt sòlids, va tenir lloc fa una dècada: li perdonem al mestre, però va ser quan Woody Allen va estrenar una de les pel·lícules més mediocres que se li recorden, per molt que la gaudís l’ínclit Carlos Boyero:
Vicky Cristina Barcelona, per la qual el director –un devot de Django Reinhardt, molt explícit a
Acords i desacords (1999)– va decidir incloure un parell de composicions de Ballester: “Your shining eyes” i amb més presència encara, “When i was a boy”.
En qualsevol cas, la veu musical d’aquest mallorquí orgullós de ser-ho és encisadora i generosa, i més enllà del seu conegut i reconegut virtuosisme té un gran domini de la narrativa. Dos temes per començar (“Uphill to Tibidabo” i “Ericsson 1915” del darrer disc editat el 2016,
Melodium Melodynamic) i agafar el micro per presentar els membres del Trio van ser suficients per tenir ja la sala a la butxaca. El concert va continuar recordant la participació fa tres anys, juntament amb David Mitchell, a l’àlbum
Django Festival 9 amb “On mountains”; un tema amb grans espais per la improvisació que van servir per començar a tastar l’ofici del contrabaixista en un solo consistent i ben explicat, abans d’apropar-se per sorpresa –vorejàvem els vint minuts de concert– a un
hit absolut com “Minor swing”, seguit d’un altre després com “Coquette”. Amb la sensació de que allà començava el recital i que tot havia estat un (meravellós) escalfament, Ballester recordava entre riures que a Nova York hi ha “Pizzes, drogues… i totes aquestes coses” tot presentant-nos “Xun Shop Blues” un blues particular que volia recollir l’esperit i la manera de tocar novaiorquesa i que va començar dubtós però va crèixer en intensitat, espontaneïtat i balanç.
Ja a la segona part, després de la reivindicació del mallorquí a l’amable “Per na colo”, el seu darrer treball va fer acte de presència amb “Sh Boom!”: un exercici de maduresa creativa, que des de la guitarra oferia troballes tímbriques insospitades, abans d’arribar a un meandre narratiu amb “When I was a boy”. Tot seguit Ballester va afirmar que “hi ha una persona entre el públic que si no toquem un tema s’emprenya”: això ens va regalar una versió delicada i de gran bellesa, dominada per l’elasticitat als paràmetres rítmics, de la balada eterna, el cant de llibertat, que és “Nuages”. Amb “Danube”, sobre un so tradicional que ens remetia al seu treball de 2006
Gypsy Jazz Live in London, vam escoltar un
expressiu Ballester, que a partir de llavors es va deixar anar i ens va donar moments molt brillants. Un vertiginós i fresc “Honeysuckle Rose” va ser la portalada d’altres joies de la història, com un antològic “Swing 48” amb una introducció misteriosa i solos esbojarrats, on la lògica coral va afavorir les tortuositats rítmiques i armòniques. Una sonorització millorable del contrabaix especialment en els greus, no va impedir que González fes caminar el trio amb la mateixa dosi de solidesa que d’agilitat. La precisa i disciplinada “pompe” de Hipaucha a la guitarra rítmica va atorgar una estructura estable a totes les aventures melòdiques del solista, fent i desfent sobre l’irresistible
groove dels seus dos companys. Una segona part doncs, amb la mirada al passat on el concepte estètic de Ballester, amb la tradició a la mà i la creativitat al cor i al cap, va posar les eines al servei d’una expressió molt pròpia.
No hi ha dubte que des de
Echoes from Mallorca fa una dècada i mitja, la formació s’ha anat transformant al llarg d’aquests anys. La reverència a Django Reinhardt és inevitable i fins i tot diria necessària, pero el so del
manouche, nascut als suburbis de París, als marges, com ho fa tota la cultura viva, és el punt de partida d’un treball eminentment creatiu. El virtuosisme i carisma del seu
bandleader es nodreix d’una gran creativitat i l’autoritat que atorga haver aprés dels mestres. El guitarrista mallorquí és un magnífica encarnació de l’instint
Rockabilly del que beu (fins-i-tot present en les col·laboracions de Stochelo Rosenberg a
Melodium Melodynamic): rebel, excessiu… ostentós i arrogant fins i tot, quan té una guitarra a les mans. Tot ho converteix en un joc però sense la innocència i candidesa infantil, amb una digitació admirable i claredat impol·luta al servei d’un profund sentit melòdic.
“Nosaltres no tenim pressa”, cridaven des dels seients. El jazz manouche és ben viu, recordava Ballester en un moment de la nit: si és així, es gràcies a músics com ell, que sense deixar de beure de la seva llarga història estan disposats a nodrir-la de nous horitzons creatius. Per això, encara astorat per la manera de fer cantar una guitarra, marxo cantussejant “Swing 48” però també recordo la potència imaginativa del compositor a “Sh Boom!” on respiren amb naturalitat referències musicals molt dispars. Tot escapant de les definicions, es manté encesa la flama de la música.
Fotos: Biel Ballester Trio
