Critica

La ‘Serenata’ de Txaikovski, a la Cambra de L’Auditori

23-09-2018

La temporada de Cambra de L’Auditori s’obre el dia 10 d’octubre a la sala 2 Oriol Martorell amb l’Orquestra Da Camera. La concertino alemanya Antje Weithaas serà l’encarregada de dirigir la formació en un concert amb repertori romàntic i contemporani que, sense ser trencador, aporta aire fresc a l’escena catalana. D’una banda, interpretaran les Metamorfosis de Richard Strauss, les Variacions sobre un tema de Frank Bridge, de Britten i la Serenata de Txaikovski.

L’Orquestra Da Camera, que compta amb músics de casa d’alt nivell procedents del Quartet Casals, el Quartet Gerhard, el Quartet Quiroga i joves músics catalans que col·laboren regularment amb orquestres internacionals, engega la temporada de Cambra de L’Auditori el dia 10 d’octubre. L’Orquestra Da Camera neix per retre homenatge a l’Associació Musica da Camera, fundada l’any 1913 i que, sota la direcció de Pau Casals, va contribuir en posar Catalunya en el mapa de les grans orquestres internacionals. La concertino alemanya Antje Weithaas serà l’encarregada de dirigir la formació en un concert amb repertori romàntic i contemporani que encaixa perfectament amb la tradició alhora que incorpora una visió fresca –i femenina.
 
D’una banda, interpretaran les Metamorfosis, Estudi per a 23 intruments de corda (TrV 290, AV 142) de Richard Strauss, una obra escrita en els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial i fou encarregada per Paul Sacher, el director i fundador de la Basler Kammerorchester i el Collegium Musicum Zürich, per tal d’aconseguir que els nazis permetessin Strauss de viatjar en aquells temps de repressió. L’obra està composta per petites idees melòdiques que es van desenvolupant al llarg de la peça per expressar el dolor de la guerra, encara que l’esperança i l’optimisme, representats per la tonalitat major, també troben recer en una pàgina que cita Bach, Mozart i Beethoven. Malgrat el seu títol, els motius de l’obra no es van transformant al llarg de la peça, sinó que segueixen un desenvolupament simfònic. Strauss estava sota el signe de Goethe quan va escriure aquesta obra, i el seu significat, que la converteix en una obra programàtica, es pot trobar en aquesta cita del mateix artista: “El període més terrible de la història de la humanitat arriba a la seva fi, després de dotze anys on ha regnat la bestialitat, la ignorància i l’anti-cultura sota el signe de grans criminals, després de 2000 anys de gran evolució cultural a Alemanya”. La civilització més culta havia perpetrat les monstruositats més grans de la història, entrant en la barbàrie.
 
També interpretaran les Variacions sobre un tema de Frank Bridge, op. 10, de Benjamin Britten, que van ser escrites pel Salzburger Festpiele de 1937 i van significar la internacionalització del músic anglès. Basada en l’obra Three Idylls for string quartet, Op. 6, No. 2 de Frank Bridge, l’obra consisteix en una introducció, el tema i deu variacions, on cadascuna d’elles vol mostrar un tret de la personalitat de Bridge, reinterpretada sota el prisma de la pròpia personalitat de Britten. En l’obra hi trobem ecos rossinians, així com de Maurice Rael i Igor Stravinski. L’intrigant inici ens deixa totalment a l’expectativa del que vindrà i del que ens vol explicar Britten. Després d’un passatge de contrastats aguts i greus, entrem en un terreny obscur que s’aclarirà, poc a poc, amb el lirisme del violí.
 
El concert acaba amb la cèlebre Serenata de corda en Do major, op. 48 de Piotr I. Txaikovski (altrament anomenada Suite per a orquestra de cordes). Va ser composta el 1880, en un moment de pau i serenitat, quan el compositor tenia una relació epistolar amb la rica i culta vídua Nadia von Meck, admiradora de la seva obra, que actuà com el seu àngel benefactor, tant en l’aspecte econòmic com en l’espiritual. És una obra amb força expressiva, gràcia i musicalitat que té un segon moviment (“Tempo di valse”) molt popular, basat en el mateix esquema utilitzat pel compositor pels grans ballets, encara que acaba amb un pianissimo que condueix l’oient al silenci necessari per al començament de l’”Elegia”, el motiu de la qual està construït sobre el passatge ascendent d’una escala, crea una atmosfera no necessàriament elegíaca de la peça.
 
Tot plegat, un concert per gaudir de sonoritats acolorides i plenes de vida, amb obres cabdals del repertori de cambra que ens transporten al llindar entre allò clàssic i modern.
 
Fotos: Antje Weithaas, Orquestra Da Camera
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *