Dilluns 1 d’octubre es va celebrar el primer concert del cicle El Primer Palau amb dues propostes molt engrescadores. El Trío Ramales va interpretar una obra d’un dels seus integrants, Pablo Díaz, així com de Joaquín Turina i Dmitri Xostakóvitx. El contrapunt el va donar l’organista Joan Seguí Mercadal amb una majestuosa obra de Liszt que va ressonar per tota la sala del Palau de la Música Catalana.
1O. Data assenyaladíssima per la majoria del poble català. Baixant Via Laietana, amb tota la gernació de camí a la Plaça Sant Jaume, m’augurava molt poc públic a un concert que, basant-nos en l’experiència, canvia la vida dels que pugen a l’escenari. Just els amics, la família, els organitzadors, el jurat i una servidora. Però entrar al temple musical més bonic del món i trobar-te la platea ben plena d’entusiastes que creuen en el talent jove és tota una satisfacció. I va valer la pena. Va valer molt la pena.
El
Trío Ramales, que deu el seu nom a la plaça de Madrid on hi ha l’edifici on estudiaven els tres components –
Pablo Díaz, violí,
Gonçalo Léis, violoncel i
Andrés Navarro, piano-, ens va oferir una aposta segura, amb un repertori que els seus membres coneixen molt bé i que, no és balder de dir-ho, s’estimen. En la primera obra hi trobem evident el per què: Pablo Díaz, d’origen tinerfeny, s’estrenava al Palau no només com a violinista sinó també com a compositor. El seu opus 3 és una meravellosa recerca interior, buscant, alhora, zones de confort i riscos, això sí, ben calculats, en una obra que combinava el lirisme amb traços rítmics i progressions molt ben enllaçades entre silencis expressius. L’estil es pot emmarcar en un postromanticisme ple de referències, fruit del procés d’aprenentatge d’una joveníssima figura que promet i que desprèn autenticitat però que encara ha d’escriure molt per trobar una veu pròpia amb autoritat. L’obra està dedicada al propi Trío Ramales, que la va defensar amb passió i tècnica -malgrat que no tots han acabat els estudis-, amb talent i elegància. Una obra que transmet tot el bagatge dels clàssics –i no tant clàssics- que pràcticament mai abandona la Bellesa.
La segona obra que va presentar la prometedora agrupació va ser el
Trio per a piano en Si menor, op. 76 núm. 2 de Joaquín Turina, que comença amb un aire de suspens i després agafa volada, per acabar viu, alegre, desimbolt, talment com un traç de Franz Hals que poc a poc es va fent més matèric. L’obra va sonar brillant, molt ben equilibrada i amb una implicació tal que els músics respiraven amb el cos i amb l’instrument de forma orgànica. És un tocar molt plàstic, que fa goig de veure. El piano d’
Andrés Navarro va sonar molt amable però, alhora, precís en l’atac –li perdonem algunes notes falses que es van escapar-, amb personalitat i talent. El violoncel del portuguès
Gonçalo Léis va estar especialment encertat en les parts
piano i
pizzicato, però també emetent un so líric i profund quan la pàgina ho requeria, amb un gran domini dels reguladors i una projecció sonora molt ben treballada. Excel·lent
Pablo Díaz, amb un toc imaginatiu en la sonoritat.
L’agrupació va tancar la seva intervenció amb el
Trio per a piano en Do menor, op. 8 núm. 1 de Dmitri Xostakóvitx, una obra de joventut que beu molt de la influència postromàntica de la qual s’anirà desprenent l’autor al llarg de la seva terrible vida. Les síncopes que ofereix l’obra van sonar amb gràcia i l’empastament entre els tres instruments era notable a cada compàs. El caràcter de la peça va ser transmès amb autenticitat. El piano va saber trobar el seu lloc –amb un sempre difícil equilibri entre el protagonisme i l’acompanyament- i va excel·lir en les dobles notes i els trinats. El violoncel va fer una pausa dramàtica amb molt de sentit i va tornar a demostrar tècnica en una obra que pot arribar a ser greu en el caràcter però que també desprèn traços de vida i optimisme. El violí va liderar el conjunt amb entusiasme en una interpretació engrescadora i honesta.
A la segona part va actuar
Joan Seguí Mercadal, amb la
Fantasia i fuga sobre el coral “Ad nosm ad salutaremundam”, S. 259, de Franz Liszt. La seva interpretació va ser d’una extrema sensibilitat. La seva jovenesa va vèncer la imponència de l’orgue del Palau, un instrument molt adequat per l’obra, encara que, segons comentava el propi intèrpret, no ho és tant per la sala, perquè li falta el punt de reverberació que tenen les esglésies. Les hores d’estudi passades les dotze de la nit van valer la pena per assegurar totes les tecles, registres, pedals i teclats, que li van permetre tocar l’obra de memòria. Seguí Mercadal va decidir que l’assistissin en el canvi de registres per no sacrificar musicalitat, i va ser una opció molt encertada. Va ser un Liszt ple, virtuós i extremadament complicat que demandava molta concentració, tècnica i gran talent. L’organista semblava entrar en èxtasi en moments en què no havia de canviar de teclat i havien de sonar els acords ben plens, amb esquena recta i mirada enfront, a l’escut de l’Orfeó Català. Estava situat d’esquena al públic, però la comunicació va ser totalment fluïda i va completar el colossal Liszt amb seguretat i gran destresa.
Tot plegat, una vetllada de grans promeses que hauran de competir amb altres artistes durant aquest intens mes d’octubre (
Andrea González Caballero i el
Duo Vallès-Vera el dia 8,
Roger Morelló i
MazikDuo el 15 i
Bernat Prat i
Adrián Martínez el 22 d’octubre). Però el premi gros ja el tenen: ens els vam estimar perquè ens ho van donar tot.
En aquest podcast hi podreu trobar declaracions dels protagonistes:
Fotos: Trío Ramales, Joan Seguí Mercadal
