Aquest dijous 25 d’octubre es representa al Palau de la Música l’òpera “La Cenerentola” de Rossini, capitanejada per una de les grans intèrprets de música clàssica actuals, Cecilia Bartoli. La cantant interpretarà Angelina, la ventafocs. Els canvis introduïts per Rossini, que agafa una versió posterior a la clàssica, fa que hi hagi elements diferents respecte la història de la ventafocs que va adaptar Disney i que tots coneixem. La mestria de Bartoli, que fa vint anys que va debutar en el paper d’Angelina, dota d’una qualitat excepcional aquesta cita al calendari del Palau.
Cecilia Bartoli torna a interpretar una òpera sencera a Barcelona. No ho feia des del seu debut al Gran Teatre del Liceu el 1991, com a Rosina d’
Il barbiere di Siviglia, un clàssic d’un dels compositors més prestigiosos d’òpera del s. XIX, Gioachino Rossini. Bartoli és una experta indiscutible en les òperes del compositor de Pesaro. És directora del Festival de Pasqua de Salzburg, i enguany la seva programació està dedicada a Rossini en motiu del 150é anviersari de la seva mort.
La cantant romana ha venut més de 12 milions de CD i DVD, i actua a les sales més prestigioses del món. Per l’òpera
La Cenerentola compta amb l’orquestra dels Musiciens du Prince-Monaco, un conjunt que la pròpia Bartoli va crear, especialitzat en les tradicions musicals de les corts nobles dels segles XVII i XVIII. La cantant també ha col·laborat en altres ocasions amb Rosa Bove, que interpretarà Tisbe, i amb Gianluca Capuno, el director, que va conduir el 2016 la
Norma de Bellini amb Bartoli en el paper principal. Per tot això, al programa de mà de l’òpera es menciona que Cecilia Bartoli fa aquesta òpera “envoltada d’amics”.
El relat de la ventafocs pot semblar difícil de llegir a dia d’avui, ja que hi veiem una dona passiva que ha d’esperar la salvació d’un príncep. Però Mercedes Conde, directora de la «Revista Musical Catalana», veu en la versió que va triar Rossini certs canvis que matisen aquesta passivitat. En comptes de la madrastra d’Angelina trobem a Don Magnifico, babau i ambiciós, pare de les germanes Clotilda i Tisbe. Ramiro, el príncep, vol aconseguir que la seva dona no l’estimi només pel seu títol sinó per com és, de manera que es farà passar per criat, i el seu majordom, per príncep. Angelina confessarà que s’ha enamorat del criat. Tant Ramiro com Angelina demostren, per Conde, “tenir les idees molt clares i una integritat moral indestructible”. De fet, l’òpera original de Rossini s’anomenava “La Cenerentola o la bondat triomfant”, cosa que mostra l’accent en la voluntat i la rectitud moral dels dos protagonistes.
Don Magnifico i les dues filles tenen una evident càrrega còmica, i Rossini ho descriu musicalment. En les àries “Miei rampolli femminini” o “Sia qualunque delle figlie” veiem com s’estableix un diàleg entre gestos, cant i melodia instrumental que desperta el riure. Les passes i la gesticulació enfadada del pare són parodiades i rebatudes pels violins. En canvi, Ramiro i Angelina tenen un tractament diferent: l’ària de Ramiro “Si, ritrovarla io giuro” és un perfecte exemple de com es destaca la bellesa del timbre vocal en les àries dels dos protagonistes, en una combinació entre cant legato i coloratures on els cantants poden brillar. No falten les grans àries conjuntes tant alegres i típiques de Rossini, com “I Signora Altezza in tavola” o “Questo è un nodo avviluppato”.
A
La Cenerentola, Cecilia Bartoli té l’espai per mostrar plenament la seva excepcional tècnica com a cantant. A l’ària final, “Nacqui all'affann”, Angelina canta “Non piu mesta”, alegrant-se que la solitud i la tristesa l’han abandonat per sempre. A l’
accelerando de la peça Bartoli mostra una increíble habilitat per la coloratura, amb precisió i nitidesa en unes escales especialmente complicades per la seva rapidesa. Segons Anthony Tommasini, crític del New York Times, “el seu to està enfocat; la seva execució rítmica és precisa (…), la seva gamma, encara que arrelada en el seu registre més greu i vellutat, s'eleva a l’agut amb facilitat. Tot això, unit a la seva capacitat instintiva de comunicar, fa que la seva veu sigui enormement carismàtica”.
