Dijous, el Petit Palau va acollir un concert molt especial que significava la clausura de la gira per Europa de Voices of New Zealand, que va comptar també amb la participació de l’Orfeó Català i improvisacions d’un instrument tradicional maori. La directora, Karen Grylls, va posar tota la carn a la graella per fer emergir la bellesa de les veus de Nova Zelanda.
No és habitual poder escoltar música de la mística del segle XII
Hildegard von Bingen, i aquest va ser l’incentiu principal que em va empènyer a anar a sentir el concert. Però el resultat va ser la descoberta fascinant d’un repertori neozelandès que combinava la força tel.lúrica d’un instrument de vent tosc i rudimentari però que emet un so amb molt encant com el
toaonga puoro, interpretat per
Horomona Horon -amb vestimenta tradicional-, i les veus gairebé celestials de
Voices of New Zealand.
El programa estava estructurat en cinc parts. La primera, “Veu de sants i d’àngels”, comptava amb Hildegard von Bingen, Princesa Te Rangi Pai i David Childs. Es va iniciar amb una meravellosa improvisació de l’
O virdissima Virga de Hildegard von Bingen, autora de l’
Ordo Virtutum (
Ordre de les virtuts), l’únic drama musical medieval europeu compost vers 1151. La música de la mística del segle XII es va iniciar a l’unissò fins que les veus des diversificaren lleugerament, sense variar gaire l’àmbit, de manera que sonaren sensiblement dissonants.
Hine e Hine, de Princesa Te Rangi Pai (Fanny Rose Howie), és un himne de la terra molt jovial i optimista que, fins i tot, ens recorda a les melodies nadalenques i ens eleva a l’espiritualitat. Enmig d’una harmonia molt oberta i lluminosa sorgí la veu del toaonga puoro. El primer cicle es tancava amb el
Salve Regina de David Childs, que creà unes dissonàncies molt interessants en una obra d’una polifonia neta i ben estructurada.
I, del cel, a les “Veus de la terra”, amb Jean Absil i David Griffiths. L’obra d’Absil és una meravellosa sàtira en forma de bestiari que intenta reproduir musicalment els sons i el caràcter d’animals com el dromedari, ple de força, o la llagosta, més trista, en to menor, la carpa (“La mort us oblida peixos de la malenconia”), que s’il.lustrà amb una música molt moguda com els peixos que neden inquiets per l’aigua, el paó (“Quan s’estén la seva cua aquell ocell sembla més bell però se li veu el cul”), que suggereix una música enigmàtica, o el gat, sobre el qual la recitadora remarcà la seva lleialtat i conduí a una música picardiosa, plena d’espurnes i un dibuix melòdic florit. I
Lie Deep my Love, de Griffiths és una obra malenconiosa dividida en tres seccions diferenciades cadascuna, una més suau, una altra més plena de so i la tercera ben gloriosa. Es podien percebre molt bé les subtileses de la textura i l’emissió d’un so ple de matisos però, alhora, compacte.
La tercera part estava dedicada a “Veus des de la profunditat”, amb Helen Fisher, Jaakko Mäntyjärvi i Samuel Barber. Aquesta part es va iniciar amb el so de l’instrument maori i la intervenció d’un artefacte que girava a gran velocitat emetent ones sonores que reflectien molt bé el so de les profunditats, mentre el cor entonava
Pounamu, de Fisher, que creava
una gran comunió amb l’esperit amb melodies de gran bellesa i molta coherència estructural. Tot seguit ens van envair uns xiuxiuejos fins que emergí una veu sàvia, experienciada, però alhora delicada, d’aquelles que es poden trencar però al mateix temps emanen molta força. La replicà una veu jove, en aquest cas masculina, però molt profunda, i és un exemple del pas generacional que fa el cor. El to era molt ritual, que després agafà més potència, amb uns greus molt agradables, fins que arribà la dispersió sonora, les dissonàncies i tornaren els xiuxiuejos per cloure’s amb la veu madura del principi. Per la seva banda,
To be sung on the water de Barber va sonar d’una extrema dolçor, pausat, amb molta quietud i calma d’esperit.
Dues obres de David Hamilton omplien “Veus d’estrelles i llum”,
Karakia of the Stars i
Ecce beatem Lucem. Amb un so base inalterable, unes campanetes sonaven aportant lluminositat a l’ambient, que després es féu més tèrbol i de caire primitiu però era un so tractat des d’una modernitat esfereïdora. I l’
Ecce Beatam Lucem és un cant d’esperança, on es fa la llum i el so es multiplica, amb matisos molt interessants que, tot i mantenir-se dins de la tradició, trenquen la sonoritat solemne amb un joc de dissonàncies.
Aleshores fou el torn de l’
Orfeó Català, que se sumà a escena. Tots dos cors interpretarien l’
O vos omnes de Pau Casals sota la direcció d’un eficaç
Pablo Larraz. Allí emergí tota la transcendència de la música, que dóna significat al món terrible i inhòspid que vivim, en el qual ja no podem creure en res, amb unes veus clares i profundes, netes, homogènies i belles. Karen Grylls tornava a agafar la batuta per interpretar la darrera peça del programa,
Pokarekare Ana, de Douglas Mews, una cançó de joia precedida per les paraules “retorn to me, I could die of love for you”. Introduïda per l’instrument maori, s’ha convertit en tot un himne a Nova Zelanda que desvetlla una gran serenitat i és d’una bellesa extraordinària, com tot el programa presentat. El cor invitat va recompensar els aplaudiments amb una darrera aparició, un Ave Maria maori que va ser una delícia.
Tot plegat, en un concert que pretén crear vincles entre cultures, invitar a conèixer nous repertoris i demostrar que els cants ancestrals són un material molt potent per a compositors del segle XX i XXI, amb un tractament exquisit i un respecte absolut pel passat. La vetllada desprenia esperança i bondat, dues qualitats que necessitem molt en aquests moments a casa nostra, on tot és tan difícil i el camí sembla llarg i dur.
Fotos: Voices of New Zealand, Orfeó Català
