Critica

Les ‘Variacions Goldberg’ i els impromptus

15-11-2018

El proper dimecres 21 de noviembre, el Cicle de Cambra de L’Auditori acull dues obres icòniques per a la literatura de clave i piano, les Variacions Goldberg de Bach i els Impromptus de Schubert sota el mestratge de Lars Vogt.

El 1741 apareixia a Nuremberg una de les obres mítiques de Johann Sebastian Bach, l´Ària amb variacions diverses, més coneguda com les Variacions Godberg. Si hem de donar crèdit a la llegenda que envolta aquesta obra mestra, més aviat s’hauria de denominar Variacions Keyserling, perquè seria un encàrrec que el comte Hermann Carl von Keyserling, l’ambaixador rus a Dresde, hauria fet a Bach, que també residia a Saxònia, com a Kantor de l’església de Sant Tomàs de Leipzig. Johann Nikolaus Forkel, el biògraf del compositor, explicava el 1802 que el diplomàtic era immensament ric, amant de les arts i protector d’artistes i músics, entre els quals Bach, però tenia un problema que el feia malviure: el seu persistent insomni. Com a remei, hauria encarregat al seu protegit aquesta obra per ser interpretada pel seu clavicembalista Johann Gottlieb Goldberg mentre passava les tedioses nits a la recerca del son reparador. Aquesta és la raó per la qual la peça havia de defugir les estridències, per poder ser interpretada de nit i distreure l’aristòcrata fins que s’adormís. L’opinió generalitzada entre els crítics de les darreres dècades és que tot plegat es tracta d’una fabulació de Forkel i que les Variacions serien una iniciativa personal del compositor.

L’obra, probablement la més important que mai s’hagi escrit per al clave, arrenca amb una ària introductòria que serveix de base per a les trenta variacions que es van desplegant, fins que al final es clou el cercle amb el retorn a l’ària inicial, una sarabanda en compàs de 3/4 amb dues seccions de setze compassos cadascuna que, en general, es va mantenint al llarg de tota l’obra. Les variacions neixen a partir del tema inicial que es va alterant de forma consistent en el temps, en l’altura de les notes, en la seva disposició i ordre i amb l’afegitó de contrapunts i cànons que, tot i mantenir el seu lligam amb el tema original, donen una sensació de diversitat a l’oïda no entrenada, perquè el lligam que articula la peça no és la melodia de l’ària, sinó la seva base harmònica.

Fins que el pianista Glenn Gould les va gravar el 1955, la immensa majoria dels músics creien que les Goldberg eren impossibles d’interpretar, a causa de la seva dificultat tècnica i la seva  complexitat estructural,  com si es tractessin d’uns intricats exercicis acadèmics més aviat que d’una peça de concert, i com si en la seva escriptura Bach hagués obviat la presencia del públic en l’execució de la peça. Si recordem el seu títol original, Ària amb variacions diverses per a clave amb dos teclats, ens adonarem de la dificultat afegida que implica la seva transcripció per al teclat del piano, que exigeix el creuament de les mans i altres exercicis d’acrobàcia pianística.

Les Variacions Goldberg han acabat formant part de la cultura popular i de masses des de fa més de cinquanta anys. Curiosament, apareixen en tres pel·lícules importants que al·ludeixen al silenci. El 1963, Ingmar Bergman les empraria com a tema musical d’El silenci i el 1991 reapareixeria a El silenci dels anyells com a peça favorita d’Hannibal Lecter, concretament en la seqüència en que es troba a la gàbia amb els dos policies que no tornaran a veure el sol. Finalment, el 2007 Pere Portabella estrenava El silenci abans de Bach, amb una escena sobre les Variacions.

Al concert de L’Auditori del 21 de novembre, les Goldberg seran interpretades pel  pianista alemany Lars Vogt. Nascut a Düren el 1970, és un dels músics estel.lars de la seva generació, amb una gran projecció internacional. L’any 2015 va enregistrar les Variacions Goldberg per al segell Ondine, amb una exhibició de tècnica i sensibilitat que sens dubte impressionaran el públic amb tot el compendi d’emocions i sentiments que conté l’obra de Bach.

La segona part del concert presenta els exquisits Quatre impromptus, op. 90, de Franz Schubert. Malgrat que el títol pot induir a la idea de la improvisació i l’espontaneïtat romàntiques, són obres dotades d’una sòlida arquitectura, molt elaborada. La seva composició es produïa tot coincidint amb una de les poques ocasions en què el músic abandonà Viena, durant l’estada que a les darreries de la seva curta vida va fer a Graz, el setembre de 1827, on va ser acollit per Karl i Maria Pachler, una excel·lent pianista que havia estat elogiada públicament per Beethoven.

Els Impromptus formen un cicle que alterna la meditació del primer i el tercer (Impromptu núm. 1 en do menor, allegro molto moderato i impromptu núm. 3 en sol bemoll major, andante)  amb la sensació de somnieig del segon i el quart (Impromptu núm. 2 en mi bemoll major, alegro i Impromptu núm. 4 en la bemoll major, allegretto). El títol d’aquests poemes pianístics és degut a l’editor vienès Tobias Haslinger i reflecteix la frescor i l’audàcia de les idees musicals que omplien la ment de Schubert en els seus darrers anys.

L’any 2016, Lars Vogt enregistrava els Impromptus per al segell Naxos, de forma que el públic de la Sala Oriol Martorell de l’Auditori tindrà garantida un experiència estètica memorable.


Fotos: Lars Vogt
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes