La proposta per aquest proper diumenge 10 de febrer de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) al Palau de la Música versa sobre tres austríacs d’excel.lència del Romanticisme: Schubert, Josef Strauss i Brahms. Una cita ineludible sota la direcció de Salvador Mas.
Viena transpira música per tots els seus racons, des de les grans cases com la Staatsoper, la Musikverein, la Konzerthaus o la Volksoper fins als jardins frondosos a l’estiu i els gebrats a l’hivern, on hi ha multitud de bustos i estàtues de cèlebres compositors i les estrelles gravades als carrers centrals –
à la Hollywood, però amb classe-, amb tots els grans músics de la història, des de Bach a Knappertsbusch, de Schikaneder a Schönberg, passant per Schubert, Strauss i Brahms. Un tribut omnipresent al llenguatge més universal (“Meine Sprache versteht man durch die ganze Welt”, “El meu llenguatge l’entén tothom”, Franz Joseph Haydn).
La música de Schubert, els Strauss i Brahms coincideix, justament, amb l’eclosió de la ciutat, que passa de ser la capital d’un imperi dual d’estructura medieval a una metròpoli moderna i convenientment oxigenada. És l’època de la creació del Ring, el gran anell que envolta el casc antic de la ciutat, amb la seva catedral i el call jueu, que limita pel nord amb un canal del Danubi i al sud amb l’òpera. Al Ring hi podem trobar tots els edificis que manifesten el poder de l’imperi, des de la universitat fins al Parlament, el Teatre de la cort o l’Ajuntament, sense oblidar l’hipertròfic Hofburg, on es cobejaven els emperadors i emperadrius fins a la República, coincidint amb la fi de la Gran Guerra.
Franz Schubert va escriure la
Simfonia núm. 8, “Inacabada”, D 759, el 1822, però l’obra s’estrenaria pòstumament, el 1865. Dels tres moviments que havien de conformar l’obra, només es conserven els dos primers. A la mort de Schubert, el manuscrit passà a mans del seu amic Anselm Hüttenbrenner, que el va guardar fins que fou descobert pel director Johann von Herbeck, que l’estrenà el 1865 a Viena amb gran èxit. L’obra manifesta plenament l’esperit austríac per l’elegància d’alguns passatges i la netedat en l’escriptura, aristocràtica, però sense pompositats i amb un gran control melòdic. És un exemplar romàntic clar pels contrastos entre els temes i el tractament dels reguladors, a més de la plenitud sonora que assoleix a voltes. El segon tema, anunciat pels violoncels, consta d’un acompanyament sincopat que veurem reaparèixer al segon moviment, una de les més poderoses inspiracions de Schubert. Coneguda pel gran públic, la “Inacabada” ha restat com una obra icònica del compositor que va erigir com a culte un gènere popular com el lied però que, al mateix temps, va ser versàtil i innovador a molts nivells.
La família Strauss vienesa -recordem que Richard, amb el mateix cognom, no hi té res a veure- ha estat la més prolífica després de la saga Bach. En aquesta ocasió es presenta una obra icònica del Romanticisme vienès,
Die Libelle, op. 204 de
Josef Strauss, escrita el 1866, just després de la guerra Austro-Prussiana. Josef era fill de Johann Strauss “Vater” i germà de Johann Strauss “Sohn”. Aquesta polka-mazurka clarament programàtica il.lustra amb el seu aire de dansa el vol de la libèl.lula amb ritmes galants i gran efectisme sonor. Ens transporta directament al Danubi i els seus revolts, amb un gran caràcter pastoral. Podem imaginar-nos el vol de l’insecte transitant per la melodia clarament dibuixada, amb un gran contrast entre la línia vertical i l’horitzontal, més picada, vaporosa i plena de llum, com la que devia veure el compositor al llac de Traunsee, prop de Salzburg.
El concert es clou amb el gran colós de les transicions harmòniques del dinou,
Johannes Brahms. La seva escriptura horitzontal i profunda fa de les seves pàgines exemplars únics
del treball en textures i enllaços harmònics. De la mà de l’OCM escoltarem la seva
Simfonia núm. 2, op. 73, composta l’estiu de 1877 durant la seva estada en el municipi de Pörtschach am Wörtherssee i estrenada a Viena per Hans Richter el mateix any. La seva gestació fou breu, comparada amb els vint anys que va emprar Brahms amb la primera. Influenciada fortament per Beethoven, justament per això Brahms tenia gran respecte pel simfonisme. El caràcter de la segona simfonia representa la superació de Beethoven amb sons més lleugers, fluids i més espontanis, convertint-se en “la pastoral de Brahms” per la comunió amb la natura, encara que el compositor la considerava amb un clar component melancònic. L’obra presenta una cèl.lula minúscula que va progressant o, millor dit, desenvolupant amb l’
Entwikelnde Variation, procés harmònic que influiria fortament la primera etapa schönberguiana. El resultat sonor és de gran bellesa i excel.lent construcció sintàctica, com sempre en el compositor, sense fissures.
Com acostuma a passar amb l’
Orquestra Simfònica Camera Musicae, un concert concebut amb gran coherència i una mostra més del potencial simfònic de l’orquestra i el relat que ha sabut imprimir el seu director musical titular i artístic,
Tomàs Grau, amb l’excel.lència i la passió per les coses ben fetes com a bandera. En aquest cas, l’OCM serà dirigida per
Salvador Mas, format a l’Escolania de Montserrat, Barcelona i Viena. A més de dirigir les principals orquestres espanyoles, és invitat sovint a Àustria, Bèlgica, Canadà, Israel, Itàlia, Japó, Mèxic, Polònia, Romania i, de manera periòdica, a les orquestres de la Ràdio de Berlín, Leipzig i Saarbrücken, i a l’Orquestra Filharmònica de Munic. Ha estat director titular de l’Orquestra Filharmònica del Würtemberg (Alemanya), de l’Orquestra Simfònica del Limburg de Maastricht (Països Baixos), de l’Orquestra Simfònica i del Cor del Musikverein de Düsseldorf (Alemanya), de l’Orquestra de Cambra d’Israel i de l’Orquestra Ciutat de Granada.
Fotos: Salvador Mas, OCM
