Després d’haver clausurat la temporada passada de Música de Cambra de L’Auditori amb la integral dels quartets de Beethoven, el passat dissabte 9, el Quartet Casals va tornar a oferir el seu concert anual a Barcelona dintre del mateix cicle.
El quartet, format per Vera Martínez-Mehner, Abel Tomàs Realp, Jonathan Brown i Arnau Tomàs Realp, que gaudeix d’un gran reconeixement tant a nivell internacional com a casa nostra, va omplir de públic tota la sala
Oriol Martorell, per oferir-nos un repertori ben variat estilísticament, amb una primera part del concert en què van interpretar el
Quartet Op. 33 n. 3 “L’ocell” de Joseph Haydn i el
Quartet Op. 7 n. 1 de Béla Bartók, i una segona part en la qual comptaven amb la col·laboració del també reconegut pianista
Alexander Melnikov per abordar una de les obres més grans del repertori cambrístic, el
Quintet per a piano en Fa menor de Johannes Brahms.
La interpretació del quartet de Haydn va comptar amb la utilització d’arcs clàssics de transició que els va permetre aprofundir en el llenguatge estilístic de l’època. Començant amb un tempo molt lleuger que emfatitzava la similitud de les petites cèl·lules melòdiques del primer violí, Abel Tomàs, amb el cant d’un ocell, motiu pel qual el quartet du el sobrenom de
L’ocell. Aquest tempo àgil i lleuger també va permetre crear un cert aire rural. Amb la interpretació d’aquest moviment inicial, del concert,
Allegro moderato, vam poder observar que el quartet gaudia d’una gran riquesa tímbrica deguda a la individualitat del so de cada un dels seus components que sobresortia en els moments solístics de cada un d’ells, però que comptava amb una homogeneïtzació perfecta quan no es buscava aquesta individualitat sinó la conjunció dels seus sons que gaudien d’un gran empast tímbric.
El segon moviment,
Scherzo, va ser extremadament elegant i majestuós que va comptar amb un exquisit trio per part dels dos violinistes de caràcter juganer i quasi burlesc, carregat de l’humor musical que tipifica la música de Haydn, i que oferia un gran contrast. L’
Adagio, va ser la prova de la netedat impecable de so i la claredat en els atacs de la interpretació de tot el quartet que tan important és en la música d’aquest període. En el
Finale. Rondo, presto, van optar per arriscar i portar al límit la velocitat del moviment, cosa que van assolir sense cap dificultat i que no va afectar el bon funcionament de la música, que s’adaptava perfectament al tempo.
A continuació, creant un gran salt en el temps, van interpretar el quartet de Bartók, aquest cop amb la Vera Martínez-Mehner en el lloc de primer violí, posició en què perduraria fins a la finalització del concert. El color del so del quartet va canviar, adaptant-se a l’estètica de la nova obra i oferint un timbre més fosc i cobert. En el primer moviment,
Lento, ens van mostrar una construcció molt lenta de les frases i amb un gran lirisme, sense que aquestes perdessin la direcció, quasi com si ens trobéssim davant d’una melodia infinita, amb molt pocs punts de repòs. Sostenien la tensió aprofitant la varietat de recursos en la partitura del compositor hongarès, destacant-los alhora que els integraven perfectament en la línia discursiva. L’
Allegretto ens oferia un so dens que al mateix temps representava la fragilitat, un afecte aconseguir mitjançant un gran control dels arcs i del balanç sonor intern, que situava la música en un context ingràvid totalment contraposat a l’últim moviment,
Introduzione – Allegro vivace, el moviment amb més predomini de la música d’inspiració en el folklore hongarès, que va ser abordat amb una energia desbordant que conjuntament amb la emfatització d’un ritme quasi esquizofrènic, portaven la música fins a la follia. Va ser una llàstima que el cansament físic dels intèrprets afectés els últims compassos de l’obra.
La segona part del concert estava conformat íntegrament per la interpretació del
Quintet per a piano de Brahms, una obra cambrística de gran format que oferia una combinació perfecta entre els estils interpretatius ja exposats en els quartets anteriors: el lirisme i la intensitat que trobàvem en Bartók conjuntament amb la nitidesa i la claredat de so i d’articulacions de Haydn.
Melnikov i el Quartet Casals van trobar una molt bona conjunció i equilibris sonors, amb una treballada compaginació de la importància del piano o de les cordes, en què el piano aconseguia a través de la varietat d’articulacions que podia oferir respecte al quartet,
destacar o no de la corda sense haver d’usar només el volum sonor. Una versatilitat que també va demostrar Melnikov, sobretot en el segon moviment, en el que aconseguia sobresortir en volum en els instants en què el conjunt ja presentava una dinàmica de fortíssim, com també tocar per sota de qualsevol dels altres instruments quan aquests ja tocaven fluix. També va demostrar una especial cura amb es frasejos, mostrant una clara direcció fins i tot en els més petits dels motius. Malauradament, en el primer i segon moviments, hi va haver molts atacs per part del piano que no s’adeien a la resta de la interpretació, aquests eren molt directes i massa percussius en moments d’acords conjunts o d’inicis de frases i que hagués sigut preferible que busquessin un so més ample i rodó.
La interpretació per part de tots els integrants va comportar l’exhibició d’una música desbordant de passió com és la que Brahms requereix, aguantant la intensitat en tot moment i vivint-la més enllà de la seva execució.
El públic va quedar meravellat pel concert: satisfet amb el Haydn, esbalaït amb el Bartók i enamorat amb el Brahms. Com a agraïment als intensos aplaudiments, van oferir amb la formació de quintet l’
Scherzo del
Quintet per a piano en Mi bemoll major de Robert Schumann, en la que van fer gala del virtuosisme.
Aquest concert va ser una mostra més de la fidelització del públic, que ja espera al concert de la següent temporada, que gaudeix el Quartet Casals a Barcelona, la seva ciutat de residència.
Foto: Quartet Casals, Alexander Melnikov
