Vox Luminis va actuar el dimarts passat, 12 de febrer, a la Basílica de Santa Maria del Pi com a sisè concert de la primera edició del Festival Llums d’Antiga programat per L’Auditori. Tots els concerts del cicle, que han tingut lloc en diferents espais religiosos i històrics de la ciutat, han girat al voltant de figures com Martí Luter o Lluís XIV, establint un diàleg entre música, entorn, memòria i arquitectura.
El
Festival Llums d’Antiga – que s’ha donat per finalitzat aquest cap de setmana – ha volgut «posar llum a les partitures oblidades del passat». Així, després d’haver passat, entre d’altres, per l’orgue de Juan de la Rubia, les violes de gamba de l’Academia del Piaccere o els clavicèmbals de Jean Rondeau i de Justin Taylor, va arribar el torn de les veus lluminoses d’aquest conjunt belga, que va transportar a un públic amatent als mons de Martí Luter, de Schütz, de Bach, de Selle, de Hammerschmidt i de Scheidt.
La proposta de
L’Auditori de situar els concerts a diferents espais de la ciutat, i en aquest cas a la Basílica de Santa Maria del Pi, permetia crear una distància sonora a aquells oients acostumats a l’acústica de la Sala Pau Casals i establir uns llaços de proximitat entre el públic més familiaritzat en altres espais. En tot cas, es tracta d’una iniciativa interessant i una bona alternativa als concerts d’antiga als que ja ens té acostumats.
El concert de
Vox Luminis, que portava el títol de
The Reformation, va començar amb la composició luterana
Mit Fried un Freud ich fahr dahin a uníson, amb una interpretació «tranquil·lament i delicada», tal i com diu el text. La disposició dels cantants al voltant de la nau central de la basílica conferien un efecte de cascada sonora: unes poques veus a capella van inundar tota l’església. Tot una declaració d’intencions tant pel que fa l’origen protestant de l’obra – que seria el fil conductor de les peces al llarg de tot el concert – com per l’aprofitament de les capacitats acústiques de l’espai – aquest joc amb les ressonàncies des de diferents localitzacions el farien servir sobretot a la segona part del concert, a partir de
Herr ich warte auf dein Heil de Bach. L’efecte de sorpresa que s’aconseguia amb aquest recurs se sumava al resultat musical final del conjunt.
Amb unes veus molt pures i transparents, Vox Luminis va fer honor al seu nom des del principi fins el final. Potser haurien tingut més projecció i presència si haguessin tingut un color més fosc, més gruixut o més ple, però haurien perdut aquest timbre característic, més respectuós amb l’estil barroc. Les sopranos i els contratenors ens van regalar alguns moments cristal·lins en diferents moments del concert –
Selig sin die Toten de Schütz, per exemple – i totes les cordes en general van saber explicar, amb uns pianos suaus, com de subtils han de ser els pedals per deixar espai a les veus que, en aquell moment, prenien més protagonisme.
A destacar, el contrast en les textures entre els moments solístics i aquells en els que cantava el conjunt sencer, a les quals s’hi va sumar, en algun moment, el ressò de les campanes de la basílica. També cal parlar dels espais i les respiracions entre frases, que permetien aprofitar la ressonància que ja hem esmentat. A nivell pràctic, va ser encertat realitzar petits interludis d’orgue els canvis en la plantilla o localització: d’aquesta manera es va crear un discurs sonor només interromput pels aplaudiments del públic a mig concert després de
Weint nicht um meinen Tod de Bach.
Lionel Meunier, director artístic i fundador del conjunt, a més de dirigir, va cantar en tot moment com a baix. D’aquesta manera, es transmetia la sensació d’una direcció coral pròpiament dita, és a dir, la d’unes escoltes atentes per part dels cantants per tal de donar-se conjuntament les entrades o per tal de realitzar un fraseig acordat, reforçant també el diàleg entre les veus. Meunier va optar per uns
tempos lents que ajudaven a entrar en el misticisme i la reflexió de les obres. Així, van poder aprofitar la reverberació de l’espai per subratllar les dinàmiques i atorgar, per tant, una expressivitat musical més denotada en la interpretació.
D’altra bada, però, degut precisament a l’arquitectura de l’escenari es perdien les consonants tot i una volguda insistència en la dicció per part dels intèrprets – per tant costava seguir el text d’unes obres que, precisament, volen fer arribar la paraula als seus devots – i es barrejaven les línies melòdiques en els moments de més moviment o es perdia el detall d’algunes brodadures.
Finalment, en la part instrumental,
Anthony Romaniuk a l’orgue i
Ricardo Rodrigues Miranda a la viola da gamba van executar el seu paper d’acompanyament amb molta correcció però deixant tot el protagonisme a les veus.
Després de l’última obra de Bach, un
Das Blut Jesu Christi molt aplaudit, Vox Luminis va oferir un bis en el que l’espai va tornar a ser un factor clau: com en d’altres ocasions, no se sabia d’on venien les veus – en aquest cas, les de les sopranos – i, d’aquesta manera, semblava que parlessin les mateixes parets de la basílica. En un espai fosc i fred com el de dimarts al vespre, les veus belgues van ser tot un raig de llum i escalfor.
Foto: Vox Luminis
