El nou i flamant Spring Festival ha portat a Barcelona algunes de les figures més rutilants del panorama internacional que han ofert, i oferiran els dies vinents, concerts molt atractius que posicionen Barcelona en el mapa musical internacional, com els de Matthias Goerne i Leif Ove Andsnes al Palau de la Música, el Hamlet amb Carlos Álvarez i Diana Damrau al Liceu o la propera i esperada visita de Valery Gergiev i Daniil Trifonov al Palau i L’auditori. Però probablement, la que deixarà una petjada més profunda, més enllà del luxe de la visita d’aquests grans músics, és la col·laboració d’un director com Kent Nagano amb l’OBC.
És una evidència que la presència d'un gran director millora les prestacions d'una orquestra, no només el dia del concert sinó també en l'esdevenir de la formació. És una mancança endèmica de Barcelona i les seves orquestres principals no apostar més per aquesta línia enlloc de la de contractar grans solistes que venen, toquen i se'n van. És evident que atraure batutes de primer nivell no és fàcil, ja que, en el cas que acceptin venir, demanen caixets elevats i, sobretot, unes condicions de treball difícils d'assumir. Però com s'ha demostrat amb la visita de Nagano, l'esforç val la pena.
Nagano és un director amb una trajectòria peculiar que, després d'uns inicis prometedors i amb un important suport mediàtic, ha triat treballar de manera continuada amb formacions com la Simfònica de Mont-real o l'Orquestra d'Hamburg que, si bé no estan en el top de les orquestres mundials, tenen un nivell òptim i li permeten desenvolupar una labor estable i rigorosa en un context tranquil i allunyat de pressions mediàtiques. Les seves millors prestacions com a director sempre s'han donat en el repertori de finals del XIX i principis del segle XX, així com en la creació contemporània, més que no pas en el repertori clàssic o romàntic. Pel seu concert a Barcelona ha triat obres molt representatives de dos compositors que domina especialment com
Jeux, de Claude Debussy i
La consagració de la primavera, de Stravinski, probablement el seu compositor fetitx. Dues obres absolutament coetànies i escrites pels Ballets Russos de Diaghilev el 1913 que, en el programa de l'OBC, contrastaven amb el
Concert per a piano núm. 2 de Saint Saëns, conegut com a
Egipci, amb la col·laboració al teclat de
Jean-Yves Thibaudet.
Jeux és un ballet curt i fascinant del Debussy més experimental, que mostra en aquesta obra una creativitat i inventiva desbordant en tots els aspectes, tant pel que fa al tractament rítmic com a l'orquestració, la capacitat melòdica i el desenvolupament harmònic. Nagano va tractar de mostrar el complex entramat orquestral de l'obra amb un tractament analític, més proper al Debussy d’un Pierre Boulez que no pas a lectures més decadentistes, però mai mancat de poesia i lirisme. Potser a l'orquestra li va faltar, en alguns moments, un punt de transparència en el so, tan necessària en l'univers del compositor francès, però es va mostrar motivada i atenta a les indicacions del mestre en una obra summament complexa i delicada.
El
Concert per a piano núm. 5 de Saint-Saëns ja s'havia escoltat a L'auditori, però en aquesta ocasió ha suposat tot un descobriment gràcies al delicat discurs de Jean-Yves Thibaudet així com al treball orquestral. Com en el cas d'altres concerts per a piano, sovint el discurs orquestral es limita, potser per manca d'assajos o per manca d'interès, a un simple acompanyament. No va ser aquest el cas, ja que Nagano va extreure de l'OBC una rotunditat en el so i una atenció als detalls remarcable. Obra vinculada a l'orientalisme que va descriure Edward Said, amb el que això comporta de superficialitat conceptual, conté, però, una brillant inventiva melòdica i un interessant diàleg entre solista i orquestra. Un diàleg entre Thibaudet i Nagano que, en aquest cas, va ser molt productiu, oferint una versió elegant i expressiva. Thibaudet, sense tenir un so molt expansiu, va frasejar amb delicadesa, amb una pulsació i articulació ideals, perfectament identificat amb l'estil i el perfum de l'obra, molt compenetrat amb l’orquestra, i va culminar la seva participació amb una peça de Mompou com a propina. Tot un detall.
Però el plat fort, el que tothom esperava, era
La consagració de la primavera de la segona part. Una obra clau per entendre l'evolució musical del segle XX i, cosa no gaire habitual, atractiva per a tots els públics. Aquí, Nagano, ha fet palès que és un director de primer nivell i que coneix cada racó d'aquesta obra mestra. Amb un gest d'una senzillesa i claredat inusual va impulsar una OBC que va donar el millor d’ella mateixa, demostrant que, en mans d'una batuta d'aquest nivell, pot arribar a cotes inimaginables. Els metalls van estar esplèndids en una obra que exigeix el màxim, la percussió es va mostrar absolutament impecable i summament expressiva, les fustes flexibles i eficients malgrat alguna dificultat en el
solo inicial i pel que fa a la corda, tot i una secció de violins esforçada però a la que li manca un punt de múscul i rotunditat, cal dir que va estar a l'altura del repte. La lectura de Nagano va ser allunyada de preceptes romantitzants però sense renunciar mai al lirisme, a un discurs fluït i contundent, amb una graduació de dinàmiques ideal i un sentit rítmic irresistible.
Després de gaudir d'aquest esplèndid concert una petició s'imposa als responsables artístics dels equipaments barcelonins. Si us plau, apostin per directors que aportin la motivació, l'exigència i el nivell per fer millorar els conjunts orquestrals de la ciutat. És una inversió segura i necessària.
Foto: Kent Nagano, Jean-Yves Thibaudet
