El proper 19 de març, al Palau de la Música Catalana, Josep Pons dirigeix l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu obres de Josep Maria Guix, Maurice Ravel i Igor Stravinski. El concert comptarà amb la solista Anita Harting.
Compra d’entrades
Josep Maria Guix és un dels compositors convidats de la temporada 2018-19 al
Palau de la Música Catalana. El proper 19 de març, l’Orquestra Simfònica del Liceu interpretarà les seves
Imatges d’un món efímer. Durant aquesta temporada, s’interpreten concerts amb obres de flauta, el concert dels germans Arnau i Abel Tomàs amb Josep Colom (que apareixerà al disc amb Neu Records el juliol), obres noves per l’Orquestra Simfònica del Vallès, entre d’altres. Guix transmet bonhomia i tranquil.litat, i té una gran capacitat de desvelar emocions des de la subtilitat, el recolliment i la reflexió.
Segons comenta l’autor, “hi ha compositors lírics i èpics, i jo em sento més poeta que narrador. El meu tarannà és aquest, si puc dir una cosa a cau d’orella, no la faré cridant, això depèn de cada compositor”. Aquest és el caràcter de les
Imatges. Segons la concepció de Guix, en la composició d’una obra “hi ha un impuls inicial i la resta és una ressonància molt elaborada d’aquest impuls”.
Com en totes les grans obres d’art, les seves han tingut un procés vivencial previ i l’autor s’ha deixat la seva pell, alguna cosa d’ell queda i es transmet. Sobretot en la música, segurament perquè és l’art més intangible. Guix descriu la seva obra amb elements essencials: “L’harmonia i el timbre i la manca d’un sentit rítmic. Jo no he buscat mai el pilot automàtic quant al sentit rítmic, sempre he buscat unes certes irregularitats. L’harmonia ha estat un element que m’ha interessat de sempre i jo l’entenc també com a timbre, és a dir, l’harmonia no és un agregat de notes ni una successió d’acords, jo l’entenc com un color i la treballo com a tal”.
Imatges d’un món efímer és un bon exemple d’això.
L’ any 1903, amb
Shéhérezade, tres poemes per a cant i orquestra, Ravel feia la seva aproximació definitiva al mite de
Les mil i una nits, que ja havia intentat musicar sense èxit quatre anys abans, inspirat en l’edició que Antoine Galland havia fet dels contes orientals i en la suite simfònica de Rimski-Korsàkov. Però de l’òpera que havia planejat només en va sobreviure l’obertura, que va ser molt criticada per públic i crítica a la seva estrena, el maig de 1899 i no va arriba a publicar-se. Finalment, Ravel l’encertaria amb el magnífic tríptic format per
Asie,
La flûte enchantée i
L’indiffèrent, a partir de tres poemes de Tristan Klingsor, pseudònim del seu amic, l’escriptor, músic pintor, crític i –evidentment- fanàtic wagnerià Léon Leclére.
La composiciò de Ravel ja presenta la brillant orquestració que el caracteritzarà, amb certes al·lusions a Debussy i a Rimski-Korsakov, però amb el segell pròpi que distingiran les seves elegants harmonies.
Asie és la primera i la més extensa de les cançons, amb una voluptuosa evocació del mite d’Orient, des d’Arabia i Pèrsia a la Xina, passant per l’Índia: “Je voudrais voir la Perse/ et l’Inde, et puis la Chine/ les mandarins ventrus sous les ombrelles,/ et les princesses aux mais fines…”. Princeses, joies, paisatges, ciutats, assassins i esclaus són imatges de l’exotisme que fascina l’artista francès després del somni de la fugida de Mallarmé.
La flûte enchantée és la bellíssima història de l’esclava que escolta, en la llunyania, la melodia evocadora d’una flauta, que la transporta al moment enyorat en què l’amant la besava a la galta: “Il me semble que chaque note s’envole/ de la flûte vers ma joue/ comme un misterieux baiser”; a través de la música, la noia recupera fugaçment el temps perdut de la felicitat. La tercera cançó,
L’indifferent, té una forta càrrega de sensualitat i ambigüitat sexual, la del noi que ignora deliberadament l’emoció que ha provocat al poeta, amb el seu aire femení: “Tes yeux sont doux comme ceux d’una fille”, llegim en aquest poema d’un erotisme refinat.
La interpretació anirà càrrec de la soprano romanesa
Anita Harting, una de les estrelles de l’actual firmament operístic. Guanyadora de ben jove de diversos concursos vocals interncionals, va debutar en el rol de Mímí de
La bohème a l’Òpera Nacional Romanesa l’any 2006. Entre 2009 i 2014 va formar part de la Wiener Staatsoper, amb papers de prestigi com Pamina (
Die Zauberflöte), Despina (
Cosí fan tutte), Zerlina (
Don Giovanni), Micäela (
Carmen) o Susanna (
Le nozze di Figaro). Ha actuat a algunes de les sales més importants del món a Tòquio, Milà, Viena, Nova York, París, Brusel.les, Berlín o Barcelona, amb directors com Fischer, de Billy, Rizzi, Ettinger Elder o Bolton. Va fer el seu debut al Liceu amb el paper de Violetta de
La traviata.
Amb
La consagració de la primavera, Igor Stravinski presentava l’any 1913 la seva obra mestra indiscutible. El subtítol
Quadres de la Rússia pagana és ben revelador, perquè ens indica el viatge al passat ancestral, vigorós i cruel que somia el compositor per a les coreografíes de Vaslav Nijinsky i els Ballets Russos. L’entusiasme que actualment desperta en els públics no té res a veure amb la seva estrena a París, el 29 de maig de 1913, que va provocar un dels motins més cèlebres de la història de la música. El ritme intens, la sensualitat i la ràpida successió d’idees musicals, l’atmosfera misteriosa on es desenvolupava una posada en escena a la recerca de l’ànima primitiva, trencava totes les convencions tradicional del ballet i va trasbalsar el públic, dividit entre fervorosos partidaris i radicals detractors que van provocar un avalot que va fer intervenir la policia. L’obra consta de dues parts:
Adoració de la terra i
El sacrifici, dos moments d’una aproximació musical, plena d’innovacions, als rituals de la fertilitat, del naixement i de la mort, a la vitalitat de la barbàrie pagana que havia pregonat Nietzsche, “al misteri del sorgiment del poder de la natura”, explicava el propi Stravinski. L’arribada de la primavera va acompanyada dels rituals primitius i de l’elecció de la verge que cal sacrificar amb la seva dansa fins a la mort, per tal de propiciar la renovació de la vida. Després de l’impressionant solo de fagot que inicia l’obra, els diversos instruments fan aportacions novedoses, amb experiments en la tonalitat, el ritme, la dissonància i l’accentuació, amb un sentit revolucionari de l’orquestració i una sonoritat totalment nova, antisimfònica: percussions agressives i vents que evoquen la natura salvatge, amb tocs exòtics i evocadors, Àlex Ross ha relacionat l’obra, no amb l’antigor salvatge, sinó amb la salvatge modernitat a les portes de la Gran Guerra, amb les ciutats que sacrifiquen les noies, els pobres, els jueus o els negres, i així s’explica la presència de sons urbans a la partitura: pistons industrials, xiulits que udolen o multituds picant de peus a terra com les tribus antigues i bàrbares.
La consagració de la primavera és una obra inseparable de la carrera musical de Josep Pons (1957) que és, sens dubte, un dels directors més rellevants de la seva generació. Ha treballat amb grans simfòniques com la Gewandhaus de Leipzig, Staatskapelle de Dresden, Orchestre de París, Royal Stockholm Philarmonic o BBC Symphony Orchestra i des del 2012 és el director musical del Gran Teatre del Liceu i el director honorari de l’Orquesta y Coro Nacionales de España, a més de fundador de l’Orquestra de Cambra Tetre Lliure de Barcelona i de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Ha enregistrart una cinquantena de títols, guardonats amb els Grammy, a Cannes, amb el Grand Prix de l’Académie Charles Cross o Diapasson d’Or. Va debutar al Liceu el 1993 i aquesta temporada hi ha dirigit
Kàtia Kabànova, de Janácek,
L’enigma di Lea de Benet Casablancas i
Rodelinda de Händel.
Compra d'entrades
Fotos Josep Pons, Josep Mª Guix, Igor Stravinski
