Critica

Nova música per a nous públics

09-04-2019

El passat 30 de març L’Auditori de Barcelona va acollir un nou concert/espectacle adreçat a un públic familiar dins de Sampler Sèries, el cicle de músiques de nova creació que organitza l’entitat per tal de donar visibilitat a les noves creacions que incorporen elements d’R+D en l’àmbit de la música.

El concert familiar, sota el títol Històries elèctriques proposava una versió alternativa a un conte tradicional, ple d’humor per a tots els públics, d’improvisacions i jocs participatius. Així, la Sala 3 Tete Montoliu es va omplir d’un públic força més jove al que acostuma a ocupar les butaques de la Pau Casals. En un ambient distès i acompanyat amb un fil musical de fons, tothom va anar ocupant posicions a un costat i a l’altre d’un escenari, decorat amb una escenografia entre futurista i d'antiquari de mà de Mercè Lucchetti, que es trobava a l’alçada del terra i al mig de la sala.

De cop, un mestre de cerimònies amb ulleres de plàstic i un posat estrambòtic, l’actor José Malaguilla, ens va donar la benvinguda al CAU (el Centre Audiovisual Universal) i una música que recordava a un concurs de televisió va donar el toc d’inici al que seria un viatge per unes sonoritats poc comunes per aquelles persones que acostumen a escoltar música clàssica. Un per un, ens va presentar els membres del seu equip de treball… i sobretot als seus instruments: cada un representava un personatge i els trets de caràcter que el conformaven.

En primer lloc, Pablo Carrascosa englobava els personatges protagonistes amb un instrument construït per Àlex Barrachina i Rofer Pibernat – responsables del concepte i de la direcció musical – anomenat ones sackbut. Aquesta barreja d’elèctric sackbut i ones martenot recordava sonorament a un theremin i, amb un so sintetitzat característicament legato i vibrat, tenia diferents registres d’expressió, controlada a través, no només del volum i l’altura de les notes, sinó també a través del color del timbre. Amb unes notes que s’atacaven lentes i uns glissandos suaus, aquest instrument estava pensat per interpretar un personatge sensible i delicat com Blancaneus. Carrascosa també va tocar un ablemur i un baix elèctric per acabar d’omplir el conjunt.

D’altra banda, Raquel García-Tomás amb el tubavox i el xinxetòfon representava els personatges antagonistes. El primer dels dos instruments era el que cridava més l’atenció: controlat amb la veu i les mans, era una síntesi de tuba i de flauta baixa. És a dir, un ordinador que distorsionava la veu imitava el comportament físic d’una tuba. Pel fet de tenir tants greus, transmetia un aire de tenebrositat i, per tant, encaixava perfectament amb el personatge de la madrastra.

Finalment, Paula Piñero a les percussions era la tercera integrant del grup de músics que creaven la base musical a partir de la qual s’organitzava el conte. Un instrument semblant a un penjador havia de donar veu als personatges còmics, en aquest cas els set nans, però per la poca traça de l’«ajudant de direcció», va necessitar l’ajuda de set petits voluntaris que van sortir d’entre el públic. Amb uns sensors que s’activaven pel contacte, cada un sonava d’una manera diferent i, després de provar-los diverses vegades, es van anar animant fins a convertir l’escena en una festa.

Tot i que la música tenia una importància vinculadora, la imatge no quedava gens enrere. Pere Ginard i Roger Pibernat van ser els encarregats d’il·lustrar les escenes a través de la combinació de dibuixos analògics, de vídeo-art i creació audiovisual. Amb unes il·lustracions molt ben cuidades i una estètica que jugava amb la fotografia, el patchwork i algun element vintage van crear escenes impossibles que transportaven a petits i grans a un món oníric on tot era possible. Pel que fa la dinàmica de l’espectacle, tot i que en un inici la interacció amb el públic no va ser del tot fluïda, sí que a poc a poc es va anar trencant el gel i la participació dels més petits va ser clau per fer avançar una història articulada sota la direcció escènica de Joan Maria Segura.

La composició musical, d’autoria compartida a càrrec de García-Tomàs i Carrascosa, se servia de temes swingats i jazzístics que, com si es tractessin de leitmotivs, s’anaven repetint en funció del tema que predominava i com calia guiar la història. No feien falta paraules per explicar un conte per tots conegut com és La Blancaneus i els set nans: així, a més del nivell de lectura adreçat als infants (el d’una història transformada a través de l’humor) es posava sobre la taula altres elements prou interessants com podrien ser la narrativitat de la música, el coneixement compartit per una tradició que l’articula o si hi ha llenguatges comunicatius alternatius a la paraula. El fet que el príncep no vagi a salvar la Blancaneus, sinó que s’enamori d’un nan; que l’enverinament de la protagonista sigui tractat des d'un punt de vista freudià o que ella mateixa se’ns presenti caracteritzada com si es tractés d’un membre dels The Kiss, també obre la porta al debat sobre la qüestionable vigència o la necessària relectura dels contes infantils.

Fotos: Històries elèctriques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *