Critica

Les veus lluminoses de Bruckner

29-04-2019

Aquest dijous 25 d’abril el Cor Bruckner Barcelona, sota la direcció de Júlia Sesé, va oferir un concert a capella a la Sala 2 Oriol Martorell de L’Auditori titulat La llum de la neu. Amb un repertori d’obres del s.XX i XXI, d’autors internacionals però amb la presència també de plomes catalanes, va presentar una proposta arriscada però molt ben rebuda pel públic assistent.

Aquesta formació vocal que cada vegada està guanyant més prestigi i que es va fent lloc entre els cors més prestigiosos de casa nostra, va presentar – dins la temporada de Música de Cambra de L’Auditori – un repertori molt exigent però amb una idea de base clara i coherent: una aposta valenta que va ser reflex de la sonoritat del conjunt. Sense deixar la neu de l’hivern enrere i abraçant, alhora, la llum de la primavera, la formació mixta va interpretar obres de diferents compositors al voltant d’aquests dos elements. Com si d’un prisma de vidre es tractés, de vegades van projectar llum sobre la neu com a símbol de fredor, de solitud o inclús de mort; d’altres, el feien girar i la reflectien com a símbol de puresa, esperança i pau.

El cor va iniciar el concert amb la contemplativa i introspectiva Lux surgit aurea de Bernat Vivancos. Tot i que hauria lluït molt més en un espai més propici a les ressonàncies, va regalar-nos un desplegament harmònic homogeni, amb un so càlid als greus i un color jove i transparent. Malgrat una intencionalitat marcada en les dinàmiques, alguns dubtes en les veus més agudes abans de tornar a l’uníson de l’inici no van permetre que l’obra es desplegués totalment.

El concert va continuar amb la composició de Pol Requesens Snø: un joc fonètic que se serveix de la paraula neu en diferents idiomes per explorar tots els seus fonemes. Amb un fraseig ben aconseguit i un aprofundiment en les diverses textures que ofereix l’obra, el cor va saber créixer i crear espai en les dissonàncies tot i que va tornar a faltar seguretat en algun moment. Tot seguit, vam poder escoltar un cicle de quatre cançons de Poulenc: malgrat alguns moviments melòdics una mica pesats en les sopranos, Un soir de neige va sonar amb delicadesa i un gran sentit de la musicalitat. Com si es tractés d’una cortina de so arrossegada per un vent fred, la interpretació va estar al servei del text i van saber transmetre el lament que representa l’obra.

Després d’aquestes dues neus, la primera part del concert va acabar amb dues llums: la de Josep Ollé, on vam poder sentir nombrosos solistes que van defensar el seu fragment amb solvència, fet que evidencia la qualitat vocal de la plantilla (a destacar el solo del primer baríton, amb una veu plena, vibrada i present i el de l’últim tenor, amb un color dolç i cuidat). I la de Whitacare, amb els llums mig apagats i un joc amb les espelmes molt adequat i elegant però que hauria sigut més efectiu amb la sala totalment fosca.

Després d’una pausa tècnica, el Cor Bruckner Barcelona va tornar a sortir a l’escenari amb unes copes plenes d’aigua per interpretar Stars d’Ešenvalds: amb un so compacte i homogeni, les veus del conjunt es van fusionar amb les vibracions del vidre amb un resultat molt efectiu i captivador. La va seguir Walking in the Snow de Howels, de la qual cal destacar-ne un fraseig molt ben conduït i una direcció precisa i molt conscient de les diferents sensibilitats que protagonitzen cada moment de l’obra.

Fantàstica va ser l’Hymn to the creator of light de Rutter: va transitar d’una obscuritat tètrica a l’inici cap a una brillantor sincera més endavant. Els canvis de caràcter i ritme i les dificultats harmòniques van sonar naturals i fàcils en una peça tan exigent com les altres obres del programa. Snow dance for the dead de Doherty va ser sens dubte el hit de la vetllada. Va ser una obra de pell de gallina des de l’inici fins al final: amb una coreografia minimalista i un desplegament de veus impressionant, els membres del cor van disparar-se «Natso» i «Kal» entre si fins a fer caure, finalment, la directora. En una peça que requeria molta concentració per part dels intèrprets, el dramatisme de la coreografia demanava més força, projecció i convenciment en les intervencions parlades. Malgrat els dubtes en algunes entrades, però, va ser l’obra que més va atrapar a tots els assistents.

Per últim, O nata lux de Lauridsen ens va retornar a la calma de l’inici, baixant les revolucions emocionals de les dues (fins i tot quatre) obres anteriors. Com a bis, el cor va interpretar una sardana: Les neus que es fonen amb música d’Enric Morera i text d’Àngel Guimerà i va revelar-nos, d’aquesta manera, un color més rodó i tradicional que s’adequava a l’estil de l’obra. Els aplaudiments generosos del públic i l’eufòria del cor que es va sentir entre bambolines resumien la satisfacció d’una feina ben feta i el resultat d’un esforç que, de ben segur, va valer la pena.

Foto: Cor Bruckner Barcelona, Júlia Sesé Lara

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *