L’Auditori presenta, el proper 16 de maig, una de les darreres sensacions del violí, el jove virtuós nord-americà Chad Hoopes, amb un repertori molt francès: Debussy, Ysaÿe, Ravel i Saint-Saëns. El Trio Arriaga, un referent nacional de la música de cambra, amb el prestigi internacional de Daniel Ligorio, Juan Luís Gallego i David Apellániz, interpretarà, el 30 de maig, dos magistrals trios russos de Txaikovski i Xostakóvitx, respectivament. Ambdós concerts s’emmarquen en el cicle de Cambra de L’Auditori.
Claude Debussy (1862-1918), el pare de l’impressionisme musical, amb el seus jocs d’atmosferes i colors, va escriure l’any 1917 la Sonata per a violí i per a piano en Sol menor, L.140, la seva darrera obra. Es presentava com la tercera part d’un cicle de sis sonates que havia projectat, després de la Sonata per a violoncel L.135 i la Sonata per a flauta, viola i arpa L.137. Es tracta d’una peça notable per la seva brevetat, amb uns 14 minuts de durada, que es va estrenar el 5 de maig de 1917, en la que fou la darrera interpretació pública del compositor, amb Gaston Poulet al violí. Consta de tres moviments: 1) Allegro vivo, 2) Intermède. Fantasque et léger i 3) Finale. Très animé. La música de Debussy està present, en certa manera, a la “Ballade”, la Sonata per a violí sol núm. 3 en re menor d’Eugéne Ysaÿe (1858-1931), la peça més coneguda del compositor i mític violinista belga, que va escriure sis sonates dedicades als sis grans violinistes europeus del seu temps, cadascun amb el seu segell personal i nacional. La número 3, la més breu i la més coneguda, va ser un homenatge al violinista i professor romanès establert a París George Enescu (1881-1955) i al seu fascinant estil d’execució. Consta d’un sol moviment, que al·ludeix a l’estructura de les sonates de Chopin i, amb la seva successió de complexes exploracions polifòniques i digressions, a més dels ressons de Debussy, en trobem de Bach i de la música tradicional gitana, cosa que exigeix un absolut domini tècnic de l’instrument, que cal dur als límits de la seva expressivitat. El seu únic moviment conté dues seccions, Lento molto sostenuto i Allegro in tempo giusto e con bravura, i per la seva complexitat i dificultat tècnica forma part del gran repertori del virtuosisme del violí. Va ser precisament George Enescu el solista que va acompanyar el piano de Maurice Ravel (1875-1937) a l’estrena de la Sonata per a violí i piano núm. 2 en Sol major, M.77, que el compositor bascofrancès havia escrit entre 1923 i 1927 i presentava a París, el 30 de maig de 1927. La llarga gestació de la peça va ser el reflex de la voluntat essencialista de Ravel, que volia depurar la seva música d’elements superflus, en un procés paral·lel al que Wittgenstein feia amb el llenguatge oral. Consta de tres moviments, el segon dels quals, Blues, reflecteix la modernitat del compositor, amb el seu gust per la música nord-americana. De fet, el 1928, en el transcurs del seu viatge als Estats Units, on va visitar els clubs nocturns de Nova York, va rebutjar la sol·licitud de Georges Gershwin de rebre les seves classes per no adulterar l’espontaneïtat i creativitat de l’artista judeoamericà. Quant al tercer moviment, requereix una execució virtuosista del violí, que s’enlaira per damunt del contrapunt pianístic. La primera de les dues sonates per a violí i piano que va escriure Camille Saint-Saëns, la Sonata per a violí i piano núm. 1 en Re menor, op. 75, data de la tardor de 1885 i s’inspira en la Sonata a Kreutzer de Beethoven, que provocaria l’obra homònima de Tolstoi. Per la seva banda, l’obra de Saint-Saëns també té el seu correlat literari en Marcel Proust, en la Sonata Vinteuil que apareix misteriosament a Pel cantó de Swann. Consta de 4 moviments: el primer, en Allegro agitato, en forma de sonata, té un apassionat diàleg contrapuntístic entre violí i piano; el segon, en Adagio, mostra el diàleg entre instruments en un estil més relaxat, ple de gràcia; el tercer moviment, en Allegro moderato, és una mena d’scherzo amb una provisió de motius d’una claredat extrema i d’una tal dificultat d’execució que el propi Saint-Saëns la consideraria una “hippogriffsonata”, perquè només una criatura mitològica podria interpretar la part del violí, de manera que des de principis del segle XX forma part del gran repertori de violinistes i pianistes.