Critica

Chad Hoopes, el violí francès i el Trio Arriaga a L’Auditori

06-05-2019

L’Auditori presenta, el proper 16 de maig, una de les darreres sensacions del violí, el jove virtuós nord-americà Chad Hoopes, amb un repertori molt francès: Debussy, Ysaÿe, Ravel i Saint-Saëns. El Trio Arriaga, un referent nacional de la música de cambra, amb el prestigi internacional de Daniel Ligorio, Juan Luís Gallego i David Apellániz, interpretarà, el 30 de maig, dos magistrals trios russos de Txaikovski i Xostakóvitx, respectivament. Ambdós concerts s’emmarquen en el cicle de Cambra de L’Auditori.

Claude Debussy (1862-1918), el pare de l’impressionisme musical, amb el seus jocs d’atmosferes i colors, va escriure l’any 1917 la Sonata per a violí i per a piano en Sol menor, L.140, la seva darrera obra. Es presentava com la tercera part d’un cicle de sis sonates que havia projectat, després de la Sonata per a violoncel  L.135 i la Sonata per a flauta, viola i arpa L.137. Es tracta d’una peça notable per la seva brevetat, amb uns 14 minuts de durada, que es va estrenar el 5 de maig de 1917, en la que fou la darrera interpretació pública del compositor, amb Gaston Poulet al violí. Consta de tres moviments: 1) Allegro vivo, 2) Intermède. Fantasque et léger i 3) Finale. Très animé. La música de Debussy està present, en certa manera, a la “Ballade”, la Sonata per a violí sol núm. 3 en re menor d’Eugéne Ysaÿe (1858-1931), la peça més coneguda del compositor i mític violinista belga, que va escriure sis sonates dedicades als sis grans violinistes europeus del seu temps, cadascun amb el seu segell personal i nacional. La número 3, la més breu i la més coneguda, va ser un homenatge al violinista i professor romanès establert a París George Enescu (1881-1955) i al seu fascinant estil d’execució. Consta d’un sol moviment, que al·ludeix a l’estructura de les sonates de Chopin i, amb la seva successió de complexes exploracions polifòniques i digressions, a més dels ressons de Debussy, en trobem de Bach i de la música tradicional gitana, cosa que exigeix un absolut domini tècnic de l’instrument, que cal dur als límits de la seva expressivitat. El seu únic moviment conté dues seccions, Lento molto sostenuto i Allegro in tempo giusto e con bravura, i per la seva complexitat i dificultat tècnica forma part del gran repertori del virtuosisme del violí. Va ser precisament George Enescu el solista que va acompanyar el piano de Maurice Ravel (1875-1937) a l’estrena de la Sonata per a violí i piano núm. 2 en Sol major, M.77, que el compositor bascofrancès havia escrit entre 1923 i 1927 i presentava a París, el 30 de maig de 1927. La llarga gestació de la peça va ser el reflex de la voluntat essencialista de Ravel, que volia depurar la seva música d’elements superflus, en un procés paral·lel al que Wittgenstein feia amb el llenguatge oral. Consta de tres moviments, el segon dels quals, Blues, reflecteix la modernitat del compositor, amb el seu gust per la música nord-americana. De fet, el 1928, en el transcurs del seu viatge als Estats Units, on va visitar els clubs nocturns de Nova York, va rebutjar la sol·licitud de Georges Gershwin de rebre les seves classes per no adulterar l’espontaneïtat i creativitat de l’artista judeoamericà. Quant al tercer moviment, requereix una execució virtuosista del violí, que s’enlaira per damunt del contrapunt pianístic. La primera de les dues sonates per a violí i piano que va escriure Camille Saint-Saëns, la Sonata per a violí i piano núm. 1 en Re menor, op. 75, data de la tardor de 1885 i s’inspira en la Sonata a Kreutzer de Beethoven, que provocaria l’obra homònima de Tolstoi. Per la seva banda, l’obra de Saint-Saëns també té el seu correlat literari en Marcel Proust, en la Sonata Vinteuil que apareix misteriosament a Pel cantó de Swann. Consta de 4 moviments: el primer, en Allegro agitato, en forma de sonata, té un apassionat diàleg contrapuntístic entre violí i piano; el segon, en Adagio, mostra el diàleg entre instruments en un estil més relaxat, ple de gràcia; el tercer moviment, en Allegro moderato, és una mena d’scherzo amb una provisió de motius d’una claredat extrema i d’una tal dificultat d’execució que el propi Saint-Saëns la consideraria una “hippogriffsonata”, perquè només una criatura mitològica podria interpretar la part del violí, de manera que des de principis del segle XX forma part del gran repertori de violinistes i pianistes.
 
El jove Chad Hoopes és una de les noves estrelles de la música clàssica. Guanyador del premi de la Yehudi Menuhin Intenational Violin Competition, a L’Auditori podrem gaudir per primera vegada a Barcelona de la seva faceta com a músic de cambra, acompanyat pel pianista canadenc d’origen xinès David Fung.
 
El concert de L’Auditori del 30 de maig, amb el Trio Arriaga, presenta dues peces de Txaikovski i Xostakóvitx. Piotr Txaikovski (1840-1893) sempre és una aposta guanyadora i la seva música forma part dels repertoris més populars, per  la seva força lírica i la seva expressivitat, al mateix temps tan europea i tan russa. Les seves obres més celebrades pertanyen a la música orquestral i ballet, però el Trio amb piano en La menor, op. 50 ha estat força interpretat i ha gaudit del fervor del públic, amb les seves poderoses línies melòdiques i la seva emotivitat, entrocada directament en el Romanticisme musical. L’obra està dedicada a la memòria del seu íntim amic i mestre Nikolai Rubinstein, mort prematurament el 1881, un fet que afectà profundament Txaikovski i que marcaria el caràcter elegíac i fúnebre del Trio, amarat d’una foscor i una desesperació que es manifesten especialment al principi i al final de la peça. Hi ha, tanmateix, més enllà de la tristor, el fulgurant virtuosisme pianístic en homenatge al prodigiós intèrpret que va ser Nikolai, germà petit que fou d’Anton Rubinstein. La malenconia inicial evoca la figura del malaguanyat amic i dóna pas a una successió de variacions, amb la caixa de música, el vals, la fuga, la masurka, el lament i una variació final gairebé simfònica, tot un desplegament de motius que al·ludeixen al variat repertori del gran pianista absent. Publicat el 1882, aquest trio marcaria els de Rachmàninov i Xostakóvitx.
 
De Dmitri Xostakóvitx (1905-1975) és justament el Trio amb piano en Mi menor, op. 67, una obra elegíaca que per alguna raó misteriosa identifiquem immediatament com una creació de l’esperit rus. Es va gestar a Ivanovo, entre el febrer i el 13 d’agost de 1944, en memòria de l’amic Ivan Sollertinski, un musicòleg brillant, políglota i excèntric, una mena d’uomo universale que en morir a 41 anys va deixar desolat Xostakóvitx. L’estiu de 1941 els alemanys envaïen Rússia i el compositor, que va viure el setge de Leningrad fins que va ser evacuat a Kuibixev amb la seva família, recordaria la tristor que sovint l’acompanyava amb aquestes paraules: “Abans de la guerra tothom tenia algú a qui plorar, però calia fer-ho amb silenci. Amb la guerra, l’aflicció es va generalitzar i podíem plorar obertament, plorar pels qui havíem perdut. La gent va deixar de tenir por de les llàgrimes”. De fet, les llàgrimes del Trio són per Sollertinski, però també per la guerra, per l’stalinisme i pel propi compositor, sempre sota sospita. Els primers compassos son un lament, un cant al dolor que arrenca amb el cello en solitari, en sordina, en Andante, per donar pas en Moderato a una fuga i un moviment de sonata fosc, fúnebre. La resignació apareix suggerida en un superb Largo, un Passacaglia amb ressons de Mahler, el músic preferit de Sollertinski. El tempo lent s’encadena amb un Allegretto d’inspiració jueva, com a signe d’aquells temps de persecució i mort. A la Coda, en Adagio, el músic torna a l’evanescència inicial, en un joc entre el silenci i la música, entre la vida i la mort. Format per tres solistes de prestigi internacional, Daniel Ligorio (piano), Juan Luís Gallego (violí) i David Apellàniz (violoncel), el Trio Arriaga són la punta de llança del ressorgiment del trio amb piano a Catalunya, com ho demostren la trajectòria del Trio Pedrell i el Trio Fortuny.

Fotos: Chad Hoopes, Trio Arriaga

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes