Critica

Chad Hoopes, debut majúscul a Barcelona

23-05-2019

Dins la temporada de cambra de L’Auditori hem tingut l’ocasió i el privilegi de sentir el jove violinista americà Chad Hoopes en el seu debut a Barcelona. Ho feia acompanyat del pianista David Fung amb un repertori íntegrament francès —amb la llicència d’Eugène Ysaÿe, que era de la Bèlgica francòfona. Hoopes va demostrar un talent sobrat, amb una tècnica fora de sèrie i una capacitat emotiva fantàstica.

El concert, a la Sala Oriol Martorell, començava amb la Sonata per a violí i piano en sol menor de Debussy. El violí de Hoopes va sonar amb una llunyania volguda, el so era lleuger, a vegades eteri. No obstant això, al llarg de tota l’obra, Hoopes va desplegar una gamma àmplia de sonoritats, sense arribar mai a la màxima potència sonora, com si es reservés.
 
La segona peça, la ‘Ballade’ de la Sonata per a violí sol núm. 3 d’Ysaÿe, va ser on Hoopes es va destapar del tot i va mostrar l’esclat tècnic, virtuós i expressiu del violí. Aquesta va ser la peça més intimista i introspectiva del programa, i també l’única que Hoopes va interpretar de memòria, en un estat de concentració absoluta. Les sonates d’Ysaÿe, més enllà de peces d’un virtuosisme extraordinari, són obres que penetren la profunditat de l’ànima i comminen a la introspecció, tant en l’intèrpret com en l’oïdor. Són obres immenses que combinen la profunditat de les sonates de Bach amb el virtuosisme dels capricci de Paganini. La interpretació de Chad Hoopes va ser excelsa, tant en el vessant tècnic com en l’expressiu i emotiu.
 
Les dues peces restants van ser la Sonata núm. 2 en sol major de Ravel i la Sonata núm. 1 en re menor de Saint-Saëns. Malgrat ser de dos compositors francesos temporalment no gaire allunyats, són dues obres que tenen ben poc a veure entre si. Amb tot just quaranta anys de diferència, la sonata de Ravel, composta entre 1923 i 1927, ja incorpora els nous ritmes del blues, provinents de la música nord-americana, que Ravel havia descobert als clubs de París. La sonata de Saint-Saëns, en canvi, és una obra de tall clàssic, que Chad Hoopes va situar després de la mitja part, en un contrast abismal amb el Ravel que tancava la primera part.
 
Cal fer menció especial de la interpretació de David Fung, que va ser un partenaire de luxe i molt ben avingut musicalment amb Hoopes. Fung va destacar especialment en la sonata de Ravel, marcant el ritme amb claredat, amb un staccato net i precís. En la sonata de Saint-Saëns, el piano de Fung sonava amb entitat pròpia, però sense mai eclipsar el violí de Hoopes. La compenetració era sincera i total, en un pla d’estricta igualtat.
 
Chad Hoopes toca un violí Samuel Zygmuntowicz de 1991 que va pertànyer a Isaac Stern. El cert és que el so de Hoopes no tan sols és bellíssim i ple, sinó que s’adequa a cadascuna de les obres que interpreta. El programa, malgrat titular-se “El violí francès”, estava integrat per quatre peces força diferents, i Hoopes les va tractar cadascuna en la seva individualitat, amb un so diferent: eteri, apassionat, lleuger, delicat. El seu debut a Barcelona va ser tot un èxit.

Foto: Chad Hoopes
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *