Els darrers anys ha sorgit un estol de pianistes joves i boníssims, des de Daniil Trifonov fins a Rafal Blechacz. És una joia i un privilegi poder-los escoltar en directe, ja que la joventut aporta una energia i un vitalisme abassegadors i a més a més, es combina amb un domini tècnic enorme. Aquesta vegada, dins la temporada de Palau Piano hem pogut sentir el britànic Benjamin Grosvenor, que amb només vint-i-sis anys, va fer una demostració impressionant del seu talent musical i interpretatiu.
Grosvenor presentava un programa molt interessant, una mica allunyat dels pesos pesants clàssics. Estava integrat per
Schumann, Janáček, Prokófiev i Liszt. Va dedicar tota la primera part a Schumann, concretament la
Kreisleriana i la peça
Blumenstück, op. 19. Grosvenor està dotat de talent i de sensibilitat alhora. El seu Schumann va ser dolç, delicat, amb un so ple i embolcallador. Estava amarat d’un romanticisme abrandat però suau, sempre pulcre i mesurat.
A la segona part va arribar un repertori més expansiu i virtuosístic. Grosvenor va començar amb la
Sonata 1.X.1905 de Leoš Janaček, una peça reivindicativa per l’assassinat d’un fuster en una manifestació a la Universitat de Brno l’any 1905. L’obra està carregada d’una intensitat opressiva i una emotivitat que Grosvenor va expressar amb una força commovedora.
L’envergadura de l’obra de Janaček era similar a la de Liszt que tancava el programa, i entremig hi havia situades, estratègicament, les
Visions fugitives de Prokófiev, unes miniatures etèries que semblaven fetes de la matèria dels somnis. Són vint peces curtes de caràcter poètic, breus com haikús, com si fossin taques de pintura. Evoquen la llum i tenen un regust impressionista, una similitud amb les
Gymnopédies i les
Gnossièmes de Satie, però amb un aire més ombrívol. Benjamin Grosvenor va llevar força de sobre les tecles i va tocar dotze de les vint visions amb agilitat i gracilitat, i també amb un punt d’ironia. Tancant els ulls, sentir Grosvenor era com envolar-se a la dimensió onírica.
La peça final del programa, les
Reminiscències de Norma, de Liszt, és una obra d’envergadura colossal i d’un virtuosisme diabòlic que requereix una tècnica fora de sèrie i una força enorme per assolir el màxim grau d’expansió que permet el piano. Grosvenor, malgrat la joventut i la complexió prima, va saber fer sortir un so grandiós del piano i va meravellar amb una interpretació arravatada, plena de rauxa, d’emoció i de lirisme. De la delicadesa de Schumann a la passió furiosa de Liszt, Grosvenor va demostrar un domini tècnic impressionant, una sensibilitat a flor de pell i una gran versatilitat per a repertoris diferents.
Foto: Benjamin Grosvenor
