El passat 8 de juny, el Gran Teatre del Liceu va tornar a obrir les portes exclusivament a un públic menor de 35 anys, que va poder escoltar el segon cast de Tosca: Tatiana Serjan, Roberto Aronica i Lucio Gallo van encapçalar el repartiment sota la direcció escènica de Paco Azorín.
Aquests dies s’està representant al Liceu
Tosca de Puccini, una òpera protagonitzada per un pintor que estima més del que és capaç de pintar, una cantant amb una veu que enamora i una gelosia que aterra i d’un personatge antagonista, un dolent obsessionat que no admet ni vol permetre cap derrota. Ja sabem que l’òpera és passió i la passió és humana – els sentiments en general són una cosa per tots compartida – però no tothom se sent proper a aquest gènere musical. Potser és pel preu de les entrades, o bé per estigmatitzacions socials, potser per prejudicis sobre l’argument o la música o bé perquè, senzillament, no hi estem acostumats; en qualsevol cas, costa que els joves freqüentin el pati de butaques del Gran Teatre del Liceu. Com tots els tòpics, en aquestes afirmacions tan esteses hi ha part de veritat i part de mentida:
«És que l’òpera és molt cara!»
Tot és molt car quan estudies i no treballes, per això ofertes com les d’Under35 s’esgoten el mateix dia que es posen a la venda (i
Tosca no en va ser una accepció). És veritat que el Liceu fa esforços per rebaixar la mitjana d’edat del seu públic i trobem ofertes interessants pels menors de 29 anys al llarg de la temporada, però també ho és el fet que, en d’altres ciutats europees, els estudiants tenen més facilitats per accedir a l’òpera (i d’altres propostes culturals!). No cal parlar ara sobre la importància de la cultura en l’educació, però el que està clar és que encara ens queda molt camí per recórrer.
«Jo no m’assemblo a la gent que va al Liceu»
Va ser realment impressionant entrar i veure el tipus de de gent que feia petar la xerrada al vestíbul i a l’escala principal. Grups d’amics que havien comprat l’entrada alhora i despistats que s’havien trobat de casualitat, melòmans experts en Puccini i d’altres que no havien trepitjat mai aquest edifici. Estem molt acostumats a veure un perfil de gent molt concret ocupant les butaques de Platea i trencar amb aquesta dinàmica hauria de ser, si més no, esperançador. Tan de bo que la sensació de democratització d’aquest gènere musical no es quedi només en això, en una sensació.
«Sempre són trames molt complicades i costen de seguir»
Sí, cal haver-se llegit l’argument de la història per gaudir i entendre els personatges que la protagonitzen i no tothom té la paciència o l’hàbit de fer-ho. És per això que projectar un petit tràiler animat abans de començar segurament va ser una molt bona idea. El vídeo, adequat per l’ambient distès que es respirava, va arrencar algun somriure entre els que coneixien el desenllaç final de la trama. D’altra banda, l’escenografia a càrrec de
Paco Azorín també va ser una aposta per la fidelitat al llibret i a la claredat de l’argument: va començar sent més tradicional i realista al primer acte però va anar evolucionant al llarg dels altres dos. Sense arribar a ser una proposta trencadora, el joc de projeccions als retaules ajudava a crear moviment d’escenari i les tres posicions de l’estructura van ser una bona solució per situar a l’espectador a l’Església de Sant’Andrea della Valle, al Palau
Farnese i al castell Sant’Angelo.
«Ostres, més de dues hores de música, vols dir que les aguantaré?»
Tosca entra dins de tots els cànons operístics i el cast va posar el llistó prou alt.
Tatiana Serjan ens va oferir una Tosca amb un timbre fosc, consciència de fraseig i uns greus punyents, amb la força i potència dramàtica que requereix aquest paper.
Roberto Aronica va interpretar Cavaradossi en una actuació natural, còmode a l’escenari i brillant, bonic a nivell vocal tot i que, pel que fa la projecció, es va quedar una mica més enrere que la seva companya de repartiment.
Lucio Gallo va defensar el caràcter mesquí d’Scarpia amb solvència i elegància i
Stefano Palatchi va donar-li una veu vellutada, madura, profunda a Angelotti.
Si s’aguanten més de dues hores de música? El públic va riure amb les manies de la protagonista – «Ma… falle gli occhi neri!…» – va aplaudir amb escreix després dels grans hits – amb la preciosa «Vissi d’arte» o la fatal «E lucevan le stelle» – i es va aixecar prou satisfet de la seva localitat un cop acabat l’espectacle. Si hagués de destacar només dos moments, però, parlaria del final del primer acte, amb un
Te Deum que va fer posar la pell de gallina, i l’«O Scarpia, avanti a Dio!» final de Tosca, que sempre fa aguantar la respiració.
«Fa molt de temps des de l’última vegada que vaig anar al Liceu…»
El debat sobre com apropar l’òpera (i la cultura en general) no s’acaba aplicant polítiques puntuals i va molt més enllà d’una sola institució. Potser un primer pas seria fer extensiu l’Under35 a totes les produccions de la temporada, potser passaria per deixar comprar on-line i sense restriccions horàries les entrades a preu reduït pels estudiants o potser caldria establir uns convenis més generosos amb els centres educatius musicals de Barcelona (i rodalies!). Les campanyes publicitàries del Liceu apunten clarament cap a una voluntat de modernització però Cavaradossi encara haurà de pintar moltes Magdalenes fins que no s’aconsegueixi un canvi substancial.
Fotos: Gran Teatre del Liceu
