L’últim Fòrum Barcelona Clàssica va tenir lloc dimecres 19 de juny al Club Wagner amb convidats d’excepció com el mànager de cantants més important d’Espanya, Miquel Lerín, la soprano Júlia Farrés i el tenor David Alegret. El debat, que va comptar amb una alta participació, va versar sobre “Els reptes de la interpretació lírica actual”. Aina Vega va exercir de moderadora i va oferir el marc conceptual a partir del qual es va discutir tot.
La música, ja des dels seus orígens, ha estat sempre lligada a la paraula. Poesia i música estan intrínsecament relacionades pel ritme, però també per la sonoritat que es desprèn
del recitat de les paraules que, combinades, confereixen al conjunt una determinada musicalitat, especialment apreciada en la modernitat, després de l'aparició de la poesia simbolista i l'abandonament de la rima. Adorno situa els orígens de la música a “el gest i el lament” que, amb l'aparició del llenguatge, esdevenen cants de guerra i amor entre els homes i els déus. A Grècia, tant l'èpica homèrica, el cant de guerra recitat al so del aulos, com la posterior lírica -terme que, recordem-ho, ve de lira- es recitaven seguint versos d'unitats mètriques fixes, els peus, com el iambe o el troqueu. La misteriosa relació entre paraula i música que s'estableix en el cor tràgic va travessar els segles fins a provocar la fascinació de Nietzsche, per la seva capacitat d'interpel·lar als herois -i al demos atenenc- amb la seva força catàrtica. Els cantars de gesta de la primera Edat Mitjana, com el Nibelungenlied o la Chanson de Roland, enalteixen cap a la categoria de mite dels brutals conqueridors famolencs de glòria. L'escenari musical aviat serà l'església, on esdevé fonamentalment el pas de la monodia a la polifonia a partir de la confluència de diferents veus, que s'han de supeditar a un text sacre que sovint recorre als melismes per poder aconseguir l'encaix entre música i paraula. I, mentre a la casa del Senyor el cantus firmus de la missa de l’Homme armé ajuda als fidels a guanyar-se el cel, el trobador busca la infidel trobant les paraules davant la casa del senyor feudal. Però el gènere que elevarà a la màxima categoria la unió entre música i paraula serà l'òpera. En el Barroc es donen les condicions necessàries per al naixement d'un gènere que acabarà per sintetitzar totes les arts sota una mateixa batuta: al gran teatre del món, la vida és somni (Calderón de la Barca). Les òperes barroques i, en gran mesura les clàssiques, mantenen el recitatiu amb una base de baix continu entre ària i ària. Fins i tot el primer Mozart ens ha deixat testimoni d'un Singspiel com Die Entführung aus dem Serail (1782), on el baix continu desapareix i el recitatiu es converteix en una obra de teatre amb àries que el complementin, com indica bé el seu nom. Després del Romanticisme, l'òpera wagneriana unirà encara més intrínsecament la paraula i la música, fent que el conjunt harmònic-melòdic resulti tan narratiu com la pròpia paraula -o, fins i tot més- i deixant obsolet el recitatiu. El vell lied compartirà repartiment amb l'òpera convertint-se en la jove promesa del Romanticisme, que fa de la cançó popular l'exquisit divertiment d'una burgesia que es deleix per sentir, en veu de soprano o tenor, els versos d'un Wanderer escindit entre el Jo i el món. Encara queden lluny el Sprechstimme o Sprechgesang de Schönberg, que poden ser considerats un retorn purificat al lament originari.
altres llengües: “Quan cantes en alemany no és mai el mateix que fer-ho en català, la llengua materna”. La dicció és molt important, han conclòs.
