Aquest dimarts 16 de juliol al Palau de la Música Catalana (Sala Petit Palau) es va dur a terme el Concert inaugural del Festival Bachcelona. Els solistes de la Beca Bach – Hicks, Folqué, Doñate i Kazez – juntament amb el Cor BZM i la Bachcelona Consort sota la direcció de Václav Luks van interpretar a dos grans mestres del barroc: Bach i Händel.
.png)
Les dues obres interpretades al Concert inaugural d’aquesta setena edició del
Bachcelona giraven al voltant d’una figura mítica coneguda (i desconeguda) per tots. Sabem qui és el protagonista dels dotze treballs perquè la filmografia moderna ens n’ha fet arribar una versió polititzada.
Václav Luks, però, especialitzat en música barroca, aquest dimarts va pujar dalt de l’escenari del Petit Palau per explicar-nos dues altres maneres d’entendre’l: L’Hèrcules de Bach es dirigeix al cel, és virtuós perquè escull el camí que és ple de dificultats i no el més fàcil, el del vici. En canvi, el de Händel, juntament amb Iole, canta a la terra (i allò que queda més avall) amb conceptes molt diferents del seu contemporani com podrien ser la caiguda, la venjança o la mort.
Luks va conduir les dues obres amb una gran expressivitat, amb gestos oberts i dinàmics que semblaven traduir el seu propi moviment en música. Caminava (pràcticament saltava) necessàriament d’una banda a l’altra per dirigir-se als músics que tenien un moment destacat en la partitura. En general, el treball del director es va traduir en la capacitat de traspassar el paper que van demostrar els intèrprets, d’explicar musicalment la història que estaven protagonitzant.
El
Cor BZM, format per una trentena de veus joves, amb una voluntat denotada d’explicar-se a través del fraseig, ens va regalar moments màgics – com els «Last uns sorgen» (anem amb compte) de Bach o la primera entrada «O filial piety» de Händel – però també es va trobar a faltar una escolta més conjunta en els moments en què les sopranos o els tenors cantaven per separat. La
Barcelona Consort van interpretar un Bach elegant i un Händel punyent i, malgrat algun desajust als vents, van sonar homogenis. Cal destacar, a més, el paper solista del concertino
Shunske Sato, especialment a l’ària de Bach «Auf meinen Flügeln».
Amb tot, la cantata de Bach
Die Wahl des Herkules, BWV 213 va deixar espai de lluïment al contratenor i tenor solistes.
Daniel Folqué – contratenor – va sonar brillant, rodó, lliure,
fresc, amb uns aguts molt cuidats i unes consonants mossegades. Cal destacar l’ària amb l’eco (un segon contratenor) pel diàleg establert amb l’oboè però sobretot l’ària compartida amb el tenor: no només per la compenetració rítmica en moments més delicats com en els trinos i brodadures, sinó també pel fet de cedir o ocupar espai i protagonisme depenent del moviment melòdic, establint així un va i ve de dinàmiques natural i entenedor per l’oient. Així,
Martí Doñate – tenor – va lluir una veu càlida, amb molt cos i un caràcter clar, amb una gran precisió en els fragments més ràpids i uns
crescendi acabats amb força, determinació i potència.
De la mateixa manera, els fragments d’
Herkules BWV213 de Händel van ser l’espai de lluïment perfecte per la soprano i el baix solistes:
Angela Hicks – soprano – es va desenvolupar de manera més còmoda en aquesta segona part (que portava de memòria) que en la primera. Amb una veu lleugera, cristal·lina i innocent va atrapar al públic des del primer «My father!». Tot i algunes vocals un pèl obertes, Hicks ens va oferir, en general, unes brodadures lliures i uns trinos ben resolts, amb passatges de pell de gallina (com l’ària «How blest the maid»). D’altra banda,
Ben Kazez – baix – sense tenir una veu especialment potent ni teatralitzar exageradament les seves interpretacions, va desenvolupar-se amb una molt bona presència a l’escenari i es va guanyar la complicitat del públic. Amb una veu vellutada i plena va protagonitzar, també el bis («Lust der Völker, Lust der Deinen» del final de Bach) que va tancar el concert.
Si el festival
Bachcelona busca ser un espai de trobada entre professionals de prestigi i joves intèrprets, la presència de Luks va ser, de ben segur, una bona aposta. Si un dels objectius del festival, però, és anar més enllà del format concert, potser hauria calgut una aposta més arriscada (com sí que ho són moltes de les propostes programades per aquesta setmana). Si, finalment, enguany es té com a «convidat inesperat» a Händel i es pretén establir un diàleg entre els dos compositors, la de dimarts va ser, sens dubte, una bona carta de presentació.
Fotos: Bachcelona. Václav Luks.
