Diumenge passat, l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Salvador Mas, acompanyats del Cor Jove de l’Orfeó Català i pels solistes Ulrike Haller i Robert Holzer, va encetar una nova temporada al Palau de la Música Catalana amb un clar protagonista: Beethoven i el 250è aniversari del seu naixement.
La 24
a temporada de «Simfònics al Palau» va començar diumenge passat amb tres obres beethovenianes del Romanticisme de finals del s.XVIII i principis del s.XIX. Aquest va ser un moment tan important a nivell artístic (no només musical) que ha deixat una petja ben profunda en la tradició occidental. Tant és així que avui ens hem de considerar hereus d’aquesta època: compositors, escriptors, pintors i creadors dels nostres dies elaboren les seves obres sota el prisma d’aquells anys.
L’
Orquestra Simfònica del Vallès va començar el concert de la setmana passada amb l’
Obertura en Fa menor, op. 84 per al drama
Egmont escrit per J.W. von Goethe. Els gestos grans i expressius de
Salvador Mas van donar una entrada poderosa però poc concreta als músics. De fet, l’antic titular va optar per un tipus de conducció que, tot i ser viscuda i segura de si mateixa, va comportar algun desajust en el tempo al llarg del concert. D’altra banda, cal destacar la feina de la concertino
Marta Cardona que va saber estar present amb expressivitat i lideratge.
Amb uns
crescendi progressius i un fraseig molt encertat, el conjunt va saber transmetre el dramatisme que encarnen aquestes notes. Els moments que així ho demanaven, tenien l’aire que es necessitava per poder respirar, agafar forces i dirigir-se cap a una tensió retinguda que acabava esclatant en
fortes penetrants i acords magnificents.
Un piano delicat de les cordes va iniciar la
Cantata en la mort de l’emperador Josep II. Un cop la calma tensa ja va estar instaurada al pati de butaques, el
Cor Jove de l’Orfeó Català va exclamar un «Todt!» una mica ofegat (cal apuntar que és un inici difícil). Tot seguit, però, el conjunt vocal va endinsar un públic amatent a l’ambient tètric de la cantata: si bé el color de les veus en aquesta edat (els membres del cor tenen entre 16 i 25 anys) no acostuma a ser especialment fosca, el caràcter de la formació va coincidir amb la intenció del text.
Cal aplaudir els dos solistes del cor que, estant al costat de dos professionals, no tenien una tasca gens fàcil:
Helena Tajadura, contralt, va quedar apagada per l’orquestra en la teixidura més greu però es va mostrar prou present en les parts més agudes, i
Miquel Àngel Schikora, tenor, va quedar en un segon pla però es va saber defensar en els moments de més exposició.
Robert Holzer, baix, va executar el solo amb uns greus avellutats i un posat solemne però les dinàmiques que va proposar no es van acabar d’entendre, fet que va desembocar a un discurs pla i una mica monòton.
Ulrike Haller, soprano, va sonar brillant, rodona, amb un color dolç i un fraseig dibuixat amb molt de gust. Amb uns pianos bonics però uns fortes que no acabaven d’esclatar, va interpretar les àries i el recitatiu com si narrés un conte delicat però ben definit.
En acabar, un dels violins va prendre la paraula per explicar per què hi havia un grup de cinc nens i nenes a l’escenari: eren membres de la
Jove Orquestra Graeme Clark, formada per joves d’entre 12 i 18 anys amb discapacitat auditiva. Aprofitant el 250
è aniversari d’un compositor que, tot i la sordesa, ha fet arribar la seva obra fins els nostres dies, l’OSV ha volgut impulsar un projecte social anomenat
Beethoven 250 que vol donar visibilitat a aquest col·lectiu a través de la música, sensibilitzant la societat i explicant quines són les seves necessitats i els seus potencials.
Dit això, va arribar el moment que molts estàvem esperant i van sonar les corxeres inicials de la
Simfonia núm. 5, en Do menor, op. 67 de Beethoven. Cal dir, però, que va faltar pes i força en un inici tan i tan conegut, potser de manera intencionada. El segon moviment va avançar amb una calma optimista, caminant sobre un tempo tranquil. L’
Scherzo va despertar emocions i hi va haver moments on l’orquestra va sonar esplèndida, però també es va trobar a faltar una mica més d’aire als finals de frase. L’
Allegro final, majestuós i brillant, va acabar arrencant un aplaudiment agraït d’un públic que es va posar dempeus. Resumint, el tret de sortida d’aquesta nova edició de Simfònics al Palau es va fer sentir (escoltar) i sentir (emocionar).
Foto: Salvador Mas, Orquestra Simfònica del Vallès
