La música clàssica presenta sovint un problema: no hi ha públic, i especialment no hi ha públic jove. Però, les sales de concerts es plantegen clarament quin és el problema? És vàlid el model actual en una societat tan globalitzada i amb tants estils de música? Tenen els concerts de música clàssica un format adequat o el públic que hi va ja hi està còmode? Potser seria adequat buscar nous tipus de públic? Segurament ens trobem amb moltes preguntes i poques respostes.
En primer lloc, analitzem la base del problema des d’un punt de vista sociològic; és a dir, què és el que fa que algú opti per anar a un concert o no anar-hi. Preguntem-nos quin paper desenvolupa la música en la societat. Què és i per a què serveix? Ha de servir per alguna cosa o ha de tenir algun paper a la societat? El concepte no és actual, sinó que ja Plató, Aristòtil, Mikhail Bakhtin o Klaus Blaukopf en parlaven respectivament al seu temps. La música és important i inevitablement forma part de la cultura i la societat.
Tot i que a vegades la considerem com una experiència més aviat espiritual, forma indiscutiblement part del nostre dia a dia i desencadena una gran funció social. Aquesta funció fa que desenvolupi moltes altres funcions: sentit generacional, de temps i espai en el qual vivim, de classe, etnicitat i gènere. No és estrany, doncs, que acabem conformant la nostra identitat a través d’ella.
La paraula identitat és una paraula molt important en el problema que estem plantejant. ´Es el que fa crear patrons d’acceptació o rebuig, ja que fa que ens sentim identificats o no amb un determinat tipus de música i amb tots els elements que la rodegen.
Aquests elements exteriors poden ser, segons Josep Martí: un element físic, per exemple el rebuig dels violins de material sintètic envers els violins convencionals; valors ideacionals, com ho va ser el rebuig del jazz a Amèrica perquè representava una degeneració moral; per agents socials i morals, com per exemple la no acceptació de la música magrebí dins la societat espanyola; elements arquitectònics. En el cas dels últims, perquè mai són neutres. ´Es per això que, a l’Índia, una actuació de les Spice Girls a uns temples sagrats va provocar episodis d’escàndol al considerar-se una actuació pornogràfica. Els temples eren coneguts per unes escultures eròtiques, però una actuació mancada d’espiritualitat no podia ser bona.
Per què la majoria dels adolescents fora d’ambients culturals (la majoria dels joves) trien la música popular abans que la culta, la qual, de fet, solen rebutjar? Molt senzill: perquè no es senten identificats amb ella.
Això es deu bàsicament per la imatge o el concepte que es té d’ella: una música, com moltes vegades se la denomina, culta i seriosa, que convida a la reflexió i que a més no suposa participació per part de l’oient (al contrari que succeeix en concerts de música popular). Per altra banda, considerada el resultat d’una sensibilitat individual i creativa superior, fora de l’abast de la majoria de les persones.
Molts joves veuen aquesta música com una cosa hermètica, distant i pròpia d'un grup molt allunyat dels seus interessos: les persones “grans” (des del seu punt de vista, és clar); un grup al que, a més, solen oposar-se.
Si mirem, en canvi, què és el que té la “música popular contemporània” (per anomenar així la música actual que escolten els joves), trobarem els valors contraris. Els adolescents, en ple procés de construcció de la seva identitat, troben en la música popular allò que no els ofereix la música culta: ídols o referents, tan presents en aquesta cultura imposada, la de l'espectacle. És molt més fàcil imitar o intentar imitar (per ser acceptat en la societat) l'estètica d'un cantant famós com ara Justin Bieber o Miley Cyrus, que la d'un gran intèrpret de música culta (sobretot si no se sap tocar cap instrument musical). A més a més, els intèrprets clàssics són sovint desconeguts per a la majoria dels joves.
La música popular aporta autoidentificació. Per posar algun exemple, els heavy metal s’identifiquen com una part d’un tot quan van a veure un concert. El fet musical no es redueix a l’escenari, sinó que hi ha una gran comunicació entre intèrpret i públic.
Les cançons actuals també ens ajuden a gestionar la nostra vida pública i privada. Per exemple, amb les cançons d’amor ens sentim identificats i relacionem les lletres amb el que ens passa a la vida real. No és d’estranyar, doncs, que la gran majoria del món occidental s’identifiqui amb cançons de Grease o Dirty Dancing. Les cançons també donen forma a la memòria personal, organitzen el nostre sentit del temps i intensifiquen la nostra experiència en el present.
La música popular contemporània pertany als fans, no és una cosa allunyada d’ells. Ara ve, fa alguna cosa la música
clàssica perquè la societat s’identifiqui amb ella? Evidentment, l’educació té un paper molt important, però els patrons socials són difícils de canviar i, en la meva opinió, no s’hi pot anar en contra.
Segons una modesta enquesta realitzada, la música clàssica té un públic fidel, potser tradicional, però que valora tant la seva música com el seu format de concert. Ara ve, potser cal reflexionar sobre el tema. Si volem arribar a un públic més ampli, no caldria innovar i crear noves propostes?
Un estudi exploratori del problema i una cerca de la relació de causa-efecte en el públic són necessaris per a poder crear nous projectes a través de conclusions. Exemples i aproximacions al plantejament podrien ser els concerts-debat, la reconstrucció virtual d’espais acústics, les dramatitzacions i performance art o els mitjans audiovisuals en interacció amb performance en viu.
Estem parlant d’un problema que afecta tant públic com intèrprets; per tant, cal reflexionar-hi tots junts. La societat canvia i, amb ella, la seva música i els seus formats.
Fotos: concert, concert OT
