La Cambra de L’Auditori arrenca temporada amb el llistó molt alt: amb solistes de l’Orquestra del Festival de Lucerna que s’agrupen com a ]W[ Ensemble. De reconegut prestigi internacional i vinculats a l’escena catalana, Vicente Alberola (clarinet), José Vicente Castelló (trompa), Lucas Macías (oboè) i Dag Jensen (fagot) intepretaran el proper 16 d’octubre algunes de les peces més canòniques per a conjunts de vent. Per les obres amb piano comptaran amb la presència d’Enrique Bagaría i, per l’obra de Poulenc, amb la flautista Júlia Gállego.
“An ensemble of international stars: playing together in a spirit of friendship and chamber music-like illumination of even the largest orchestral scores are the ideals of the
Lucerne Festival Orchestra” (
Més informació aquí). Així és com es presenta el conjunt que reuneix alguns dels millors músics del moment en un festival d’estiu que té més de 80 anys de vida i que, a més, també convida a orquestres de renom, directors de prestigi i solistes virtuosos d’arreu. Tot i que va ser fundada per Claudio Abbado l’any 2003, la idea de crear una orquestra pel festival de manera única i amb faristols internacionals es remunta a l’any 1938, quan Arturo Toscanini va reunir els millors músics del moment en un conjunt d’elit.
Amb tot, la
Temporada de Cambra de L’Auditori s’inaugura amb alguns d’aquests intèrprets de primer nivell que, a més, estan vinculats a l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Vicente Alberola (clarinet),
José Vicente Castelló (trompa),
Lucas Macías (oboè) i
Dag Jensen (fagot) són solistes de l’Orquestra del Festival de Lucerna, s’agrupen sota el nom «
]W[ Ensemble» i el proper 16 d’octubre seran a la Sala 2 Oriol Martorell per interpretar-nos dos dels quintets de vent i piano per excel·lència, una petita perla de Berber i una molt interessant obra de Poulenc.
Acabada dos dies abans de la seva estrena, l’any 1784, el
Quintet per a piano i vent en Mi bemoll major, K.452 és una obra de
Mozart que fins i tot el mateix autor va considerar durant un temps la millor de les seves composicions. La peça està dividida en tres moviments: en primer lloc, un
Largo – Allegro moderato que s’obra amb una introducció pausada i continua amb el piano, que cobrarà una paper protagonista al llarg de l’obra: serà el que introduirà moltes vegades el tema per, tot seguit, acompanyar els instruments de vent, que interpretaran variacions del mateix tema.
A continuació, al
Larghetto, són els vents els que interpreten el tema d’obertura però el piano el reprendrà a la recapitulació. Suau, lleuger, fresc i agradable, presenta trets amb els que el compositor acostuma a caracteritzar els segons moviments de les seves obres. Finalment, l’
Allegretto presenta una estructura de rondo (A-B-A-C-A), amb un primer tema interpretat pel piano i continuat pels vents. De la mateixa manera que els concerts per a piano que Mozart estava component llavors, l’obra acaba amb una secció de caràcter cadencial, tornant a la tonalitat de Mi bemoll major. El final de l’obra va ser re-escrita per una altra persona però com que el manuscrit és accessible – es conserva, avui en dia, a la biblioteca del Conservatori de París – es va descobrir i corregir la temptativa.
De l’admiració que
Beethoven sentia per aquesta composició de Mozart, en va sorgir el
Quintet per a piano i vent en Mi bemoll major, op. 16. No és casual, doncs, que el compositor romàntic no només faci servir la mateixa tonalitat que el músic clàssic per excel·lència, sinó que també l’estructuri de la mateixa manera, fent que les dues obres avancin en paral·lel:
Allegro ma non troppo (grave), Andante cantabile i Allegro ma non tropo (rondo).
Composta el 1796, cinc anys després de la mort de Mozart, aquesta obra i el quintet del seu predecessor són les primeres peces que es van escriure per aquests instruments. De fet, en la Viena dels compositors que tractem eren força populars els conjunts de vent amateurs, fins i tot també dins mateix de l’aristocràcia, que solia encarregar
divertimenti i serenates per poder-los tocar a les vetllades.
En qualsevol cas, aquests dos quintets per a vent i piano són unes composicions de referència que nombrosos conjunts opten per interpretar conjuntament. Així, podrem gaudir de sentir-les en un mateix concert però també podrem fer un exercici d’escolta atenta per trobar-ne les similituds i les diferències.
El programa també inclou
Summer music op. 31 de Samuel
Barber, l’única peça que el nord-americà va escriure per a formació de vent. Es tracta d’una obra que travessa diferents narratives i experimenta amb les capacitats sonores de tots els instruments: parteix d’un inici més aviat líric i pausat però de seguida passa a un estat més enèrgic i contrapuntístic. Tot i ser una obra d’un sol moviment, va des d’un «Slow and Indolent» a un «Faster», continua amb un «Lively, Still Faster», un «With Motion, As Before» arriba a un «Joyous and Flowing» i torna a l’atmosfera del principi amb un «Tempo I».
L’any 1953, Barber va rebre un encàrrec de la Chamber Music Society of Detroit per compondre una obra per a instruments de corda i de vent fusta. Amb material d’obres anteriors, va començar a escriure una obra que, originalment, era per a tres instruments de vent fusta, tres instruments de corda i per a un piano però que va evolucionar cap a una obra per a quintet de vent a mesura que experimentava amb uns estudis d’afinació escrits pel trompista John Barrows. Finalment estrenada el 20 de març de 1956 i interpretada pels primers faristols de la Detroit Symphony Orchestra, l’obra va ser molt ben rebuda pel públic assistent.
Per acabar, el concert inclourà el
Sextet per a piano i vent, op.100 de
Poulenc, moment en el qual, a més de l’Ensemble ]W[ i el pianista
Enrique Bagaría, també comptarem amb la presència de la flautista
Júlia Gállego. Es tracta d’una de les obres més populars del compositor, amb tocs d’humor i profundament emocional. L’obra està dedicada a Georges Salles, conservador del Museu del Louvre, que va allotjar durant un temps a Poulenc a la seva residència de Montmatre.
L’obra es divideix en tres moviments molt marcats: un
Allegro vivace, el crític Henri Hell defineix com a «Pétillant, acide, moqueur», un
Divertissement que presenta una forma de lent-ràpid-lent influenciada pel període clàssic i que ben podria ser una paròdia als moviments lents de les composicions mozartianes, i un
Finale que, amb un tempo
prestissimo presenta una forma de rondo A-B-A-C-A amb un final que recupera temes dels dos moviments anteriors.
Per tots aquells que es quedin amb les ganes de sentir més música de cambra a L’Auditori aquest mes d’octubre, el dimarts 29 a les 19.30h a la Sala 4 de l’Aribau Multicines i en el marc del Festival In-edit es projectarà el
documental «4», un film sobre el
Quartet Ébène dirigit per Daniel Kutschinski que investiga sobre el funcionament d’un quartet des del seu interior. Així, la càmera s’incorporarà en la gira per Itàlia d’una de les formacions més interessants de la música de cambra del panorama actual. El documental ens permet treure el nas entre bambolines i conèixer, així, el procés musical i humà necessari que s’amaga darrere una interpretació de quartet.
Foto: L'Auditori, Solistes del Festival Lucerne, Documental “4”
