El cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música té un gran valor dins de la programació de la institució. És una aposta ferma pels intèrprets del territori amb una carrera ja consolidada i que mereixen de ser programats a casa, com també que el públic català pugui descobrir i gaudir del bon nivell en què es troben molts dels nostres intèrprets. Està compost principalment per agrupacions cambrístiques, si bé, també hi tenen cabuda ensembles o solistes. Aquestes formacions donen peu a un repertori molt variat al llarg de la temporada, i a què sigui un dels cicles amb més presència de música contemporània.
Parlarem de tres concerts d’aquest cicle:
L’Ensemble Simfònic de l’ESMUC (24 d’octubre a les 19:00),
BCN216 & Ernest Martínez-Izquierdo (9 de gener a les 20:00) i
Lassus Quartett (3 de març a les 20:00). L’Ensemble Simfònic de l’ESMUC ens oferirà un concert íntegre amb música contemporània, és una de les formacions de grans conjunts de l’Escola Superior en què els joves s’apropen i treballen repertori d’avantguarda. En aquest concert ens oferiran una obra d’
Edgard Varèse,
Déserts, i amb projeccions de
Bill Viola, videoartista convidat aquesta temporada pel Palau i que el trobarem de forma transversal en tota la programació pròpia. L’obra de Varèse, tot i no ser de la màxima actualitat (1954) manté un esperit molt contemporani, primerament perquè va ser una obra de progrés per la utilització per primer cop de cintes magnètiques per a crear uns interludis. Això és degut al fet que Varèse tenia la necessitat de trobar instruments del futur, considerava la corda obsoleta per aportar nous timbres i recursos, per aquest motiu utilitza per a l’obra instruments de vent, piano i percussió, instruments no tan explotats ni portats tant a l’extrem durant el segle passat, que encara tenien molt per oferir i desenvolupar. El perquè d’aquesta cerca de nous instruments té un rerefons que trobarem de diverses maneres al llarg del concert: La importància del timbre com a element fonamental de les composicions per sobre de la melodia. És un recorregut que obrim a principis del segle XX amb la música francesa i que encara estem recorrent en l’actualitat. Però l’esperit d’actualitat de l’obra de Varèse també es manté en la necessitat de reproduir la societat contemporània del seu moment, que realment no dista gaire del nostre.
Déserts no només fa referència a tots els deserts físics imaginables, sinó sobretot a aquells metafísics, a les llacunes de la nostra ment. En el seu moment referint-se als records atroços de la segona guerra mundial, que hom intentava oblidar. Actualment podríem parlar de les guerres que passen lluny de casa nostra, que coneixem, però que ens en desentenem d’elles i també emmagatzemem en un racó ben llunyà del nostre cap.
A continuació, seguiran dues obres dels dos compositors residents del Palau d’aquest any:
L’argent com viu de
Joan Magrané i
Freie Stücke de
Jörg Widmann. L’obra de Magrané comptarà amb el solista
Pere Méndez, antic alumne de l’ESMUC, en el saxo soprano. El títol de l’obra fa referència a la dita
ser un argent viu que es feia servir per referir-se a una persona de caràcter nerviós. També busca una imatge de literalitat amb l’argent viu, el mercuri, sent així una obra sinuosa, viscosa i amb moltes petites ombres i llums. Està escrita utilitzant un gran nombre de tècniques esteses no només en el saxo solista, també es troben en els altres instruments de l’ensemble. En el cas d’aquesta obra, el timbre també n’és la part fonamental. Evidentment, el saxo com a solista té una escriptura melòdica, però no en el concepte melòdic romàntic o clàssic, sinó que aquesta està al servei del timbre. Les textures internes, el moviment de la melodia i les notes que la conformen no són tant per si mateixes si no per crear un efecte d’espurnejos i de moviment continus que construeixen l’obra. És una composició que fascina i hipnotitza a l’espectador igual com ho feia aquest metall en èpoques antigues.
Els deu moviments de l’obra de Widmann són un homenatge al seu mestre Wolfgang Rihm, en aquest cas també la qüestió tímbrica és la més important sobre la taula, en la que l’ús de diferents harmonies, instruments i dinàmiques serveixen a la tímbrica i no al revés, amb unes clares reminiscències ligetianes. S’evidencia una certa similitud amb Magrané en la manera de ressaltar això, fent notar el decalaix d’anys entre l’obra de Varèse, que necessita el recurs del so organitzat per tenir unes regles sobre les que poder escriure, i l’actualitat.
El concert de BCN 216 tindrà un format d’homenatge a
Joan Guinjoan quan farà un any que ens va deixar. El repertori escollit és una gran mostra de la diversitat i riquesa de
llenguatges en l’escriptura de Guinjoan, amb un seguit d’obres que de no saber-ho podria passar desapercebut per l’oient o fins i tot sorprendre que fossin d’un mateix compositor. Les quatre obres que interpretarà la formació BCN 216 sota la direcció de Martínez-Izquierdo són alhora diversos homenatges que va fer el mestre Guinjoan. Les dues primeres a grups instrumentals amb qui hi tenia un gran lligam i relació.
GIC 79 fa referència al Grup Instrumental Català (el setanta-nou és l’any de composició, ja que amb anterioritat havia escrit una altra obra titulada igual) conjunt que promovien la música dels compositors de la seva actualitat i amb especial cura sobre els del territori. De la mateixa manera,
BCN 216 ha agafat el relleu d’agrupació professional dedicada exclusivament a la interpretació de la música contemporània, i la segona obra porta com a títol el nom d’aquesta agrupació. La juxtaposició de colors i la gran densitat de l’obra la converteixen en molt complexa i sorprenent.
La següent obra,
Recordant a Chopin, contrasta principalment pel fet de ser una obra per a piano, però també en l’escriptura, en la que trobem regustos no només evidentment de Chopin, sinó també de la música francesa per a piano de tot el llarg del segle XX, amb uns regustos de Debussy i de Messiaen, però també en gran mesura de Ligeti i del jazz. Finalment el concert acabarà amb
Homenatge a Carmen Amaya, una obra per a grup de percussió que passa del misticisme a l’exuberància i passió desenfrenada que mostrava la
bailaora, amb clares al·lusions a la música flamenca, com la utilització de
palos flamencos, escales pròpies, imitacions del
rasgao i fins i tot el soroll del
taconeo.
El concert del Lassus Quartet ens torna altre cop a Magrané i Widmann. L’obra de Magrané és el seu
Quartet núm. 1 (revisió 2019), obra originàriament del 2012 de la qual ens
oferiran l’estrena de la revisió. Serà molt interessant veure l’evolució d’aquesta obra, escrita en els inicis de la consolidació del compositor i de quina manera pot ser transformada, podent veure així el pas dels anys i la maduració en l’escriptura de Magrané.
Referent al Widmann, interpretaran el
Quartet núm. 3 ‘The Hunt’ seguit del
Quartet núm. 17, en Si bemoll major, KV 458 amb sobrenom homònim de Mozart. Aquesta comparació serà molt interessant, ja que passarem d’una caça figurativa (també seria el mateix cas en el quartet de Haydn), en què l’al·lusió a la caça es deu a una escriptura que imita a les trompes pel que fa al ritme, i els intervals; a una caça que sense perdre aquesta tradició va més enllà i passa a ser una caça literal. Cal destacar la importància de la performativitat i la reivindicació de la música com a art escènica de l’obra, així com també la cita musical amb la qual comença, que prové del darrer número de les
Papillons, op. 2 de R. Schumann tornada a melodia folklòrica d’on provenia originàriament. Conté grans xocs entre llenguatges, amb melodies o fragments amb referència al classicisme que són brutalment interromputs per un llenguatge contemporani carregat d’agressivitat. Una obra de gran impacte en la que en el final un dels membres del quartet és el caçat.
Tenim una gran sort de no trobar compositors com Magrané i Widmann programats com una curiositat d’un sol cop, sinó al llarg de tota la temporada i en diverses formacions, ja que això ens permet descobrir-los realment, com és en el cas d’en aquests concerts en què les obres són d’un mateix compositor són molt contrastants entre elles i ens mostren diferents facetes. Perquè la música contemporània ha de deixar de ser un clixé musical concret, i sigui abanderada i avalada, sobretot, la seva riquesa i diversitat.
Fotos: Martínez-Izquierdo, Magrané, Widmann.
