El proper divendres 22 de novembre i en el marc del LIFE Victòria, Michael Nagy, baríton, i Susanna Klovsky, piano, interpretaran Schubert, Fauré i Brahms. Aquests tres compositors no només ens permeten crear-nos un imaginari al voltant de la figura homenatjada al festival, sinó que també ressegueixen l’evolució del lied de la primera meitat del XIX a Alemanya a la chanson o mélodie franceses i tornant a terreny germànic un cop ja consolidat el gènere. Així, Schubert és un dels precursors que va treballar per la comunió entre poesia i música, Fauré representa una manera d’entendre aquest lligam més conscient del sentit del vers però també de la fonètica i la pronúncia, i finalment Brahms no només assimila les característiques del lied, sinó que el perfecciona i l’innova. El fet de programar-los tots junts és una manera, també, de descobrir i comparar els diferents recursos i tècniques, permetent-ne una escolta atenta i així, gaudir les obres d’una manera més conscient.

Franz Schubert (1797-1828)

El recital començarà amb Elysium D 584, una meravellosa evocació i descripció del món celestial, una balada de sis estrofes que és també una suite de sis danses amb caràcters molt diferenciats entre si i un piano que busca, pràcticament, efectes orquestrals. Seguirem amb Der Einsame D 800 (El solitari), elegant i despreocupada, exalta la nit i a la màgia d’aquest moment en un escenari que coincideix amb el tòpic locus amoenus on el foc i les espurnes acompanyen al bon pastor i li procuren somnis dolços.

A continuació, Nagy i Klovsky ens oferiran Verklärung D 59 (Transfiguració), un cant al drama de la mort, amb lletra original de l’anglès Alexander Pope, que Schubert va compondre sorprenentment als seus setze anys. Delicada i expressiva, el compositor fa servir un estil que recorda a Händel o C.P.E. Bach. Podrem sentir també Der Tod und das Mädchen D 531 (La noia jove i la mort), que s’inicia amb una introducció calmada, lenta del piano que prepara a l’espectador per un escenari tètric i l’interromp una veu agitada que ordena a la mort que la deixi, que se’n vagi. Ella, però, insisteix per què li doni la mà, que és la seva amiga i la incita per què s’acabi adormint als seus braços.

L’última obra que sentirem de Schubert serà Abendröte D 690 (Vermellor del capvespre), lied que marca un final de cicle i que retrata el paisatge del capvespre vermell, reposat, agradable. Descriu com voleien petits ocells amb les muntanyes de fons, acotxades per una vall i un riu platejat. Acaba amb un “Und das All ein einzig Chor, Manches Lied aus einem Munde”, “i el món és un únic cor, amb molts cants sortint d’una sola veu”.
 

Gabriel Fauré (1845-1924)

La selecció d’obres de Fauré no serà menys encertada: Nell Op. 18 No. 1 posa melodia a un poema de Leconte de Lisle inclòs als Poèmes antiques (1852) en el que combina el nom de Nell Kirkpatrick, el primer amor del poeta escocès Robert Burns, amb una imatge adaptada de l’inici d’un dels seus poemes més coneguts “My love is like a red, red rose That’s newly sprung in June”. Fauré recull aquest imaginari oníric que de Lisle descriu ja al primer vers – “Ta rose de pourpre à ton clair soleil” – i el vesteix d’una extensa paleta de sons. És una obra dedicada a Camille Saint-Saëns. Chanson d’Amour Op. 27 No. 1, ja ho endevinem pel títol, és una declaració clara d’amor dolça que ens resulta subtilment fàcil d’escoltar però és també un viatge en el temps: Fauré busca parafrasejar el so del llaüt d’un escenari cortesà del s.XVI amb una alternança de la mà dreta i esquerra del piano.

Clair de lune Op. 46 No. 2 és una obra composta sobre un poema de Paul Verlaine inclòs al cicle Fêtes galantes (1869). El poema no només va commoure a Fauré sinó també a Dabussy que, arrel d’aquestes paraules, va compondre una de les seves obres més conegudes. Segons el pianista britànic Graham Johnson, aquesta peça clou el segon període de Fauré i obre el tercer: creada en un moment biogràfic de transicions, la descoberta de la literatura de Verlaine marcarà l’estil del compositor francès. Le parfum impérissable Op. 76 No. 1 ens situarà en un ambient flotant pràcticament d’èxtasi: amb un piano que es limita a acompanyar, la melodia es traça en un fraseig que en prou feines s’atura per respirar i ens evoca a un escenari exòtic, el de les roses de Lahore.

Le plus doux chemin Op. 87 No. 1 és una obra d’estil madrigal escrita originalment per veu i piano però va ser arranjada més tard pel mateix compositor per orquestra. Nocturne Op. 57 No. 5, compost el 1884, és una obra expressiva a amb algun episodi més virtuós que ens pot recordar Chopin. Per finalitzar aquesta segona part, podrem escoltar En sourdine Op. 58 No. 2, la segona obra del cicle Cinq mélodies “de Venise” basat en poemes de Verlaine.
 

Johannes Brahms (1833-1897)

Finalment, Brahms ens submergirà en una atmosfera característicament romàntica, on l’aflicció, l’enyor i la recança seran els protagonistes. Dein blaues Auge Op. 59 No. 8 (Els teus ulls blaus) és una obra que es divideix en dos grups de quatre versos a partir de les lletres del seu amic Klaus Groth que narren com de profunds, ardents i clars són els ulls de la seva enamorada i el mal que li provoquen. Über die Heide Op. 86 No. 4 parla de l’arribada de la tardor i la fugida de la primavera en un sentit, també, metafòric: caient en el tòpic tempus fugit acaba exclamant “Leben und Liebe – wie flog es vorbei!”.

Els lieder de l’Op. 32 parlen de l’amor perdut, la nostàlgia o la solitud: en aquesta ocasió podrem escoltar la No. 4, Der Strom, der neben mir verrauschte composta a partir del poema de l’escriptor bavarès August von Platen-Hallermünde. En un mateix temperament emocional i després de la mort de la seva mare, per qui va compondre el seu conegut Requiem el 1868, Brahms va tornar a compondre lieder com Die Mainacht Op. 43 No. 2 (La nit de maig), que parla amb melancolia sobre la seva solitud.

A Heimweh II Op. 63 No. 8, Brahms compon sobre una infantesa perduda, es demana quin és el camí de tornada a casa i sospira en veure com aquesta cerca d’una felicitat innocent és en va. Finalment podrem escoltar Abenddämmerung Op. 49 No. 5, una cançó llarga i commovedora que resumeix i intensifica els temes presentats en les quatre números anteriors del Op. 49. La profunditat i el misticisme que haurem escoltat al llarg d’aquest tercer bloc de lieder de la mà de Nagy i Klovsky finalitzaran amb aquesta obra en forma de rondó, amb un piano subtil i complexe i una melodia que recorda una cançó de bressol.

Foto: Michael Nagy, Susanna Klovsky

---

---