Fòrum Barcelona Clàssica

La cultura, gratis?

24-11-2019

Aquesta setmana ha tingut lloc, una vegada més, el Fòrum de Barcelona Clàssica. A més de ser un tema amb conseqüències a totes bandes, vam comptar amb les intervencions de Bernat Puigtobella, editor de Núvol, i Pepe Zapata, director de TRESC, juntament amb Aina Vega com a moderadora, a més d’una assistència quasi al complet d’un públic amb curiositat i ganes de debatre. 

El passat dimecres 20 de novembre, el Club Wagner de Barcelona va acollir el segon Fòrum Barcelona Clàssica amb la complicitat de TRESC. El tema girà entorn de la controvèrsia que es genera amb la precarietat de la cultura com a un mitjà gratuït. El fet que a l’hora d’organitzar un esdeveniment cultural no hi hagi pressupost però sí molt d’entusiasme i molta força genera un seguit de qüestions que se centren en la valoració del talent o en la falta d’educació sobre el valor real del consum cultural. Per què sabem que quan volem comprar una fruita al mercat hem de pagar però en canvi, quan volem anar a un esdeveniment cultural el preu d’aquest ens tira enrere? 
 
L’expressió “per amor a l’art”, en aquest sentit, pot arribar a ser perversa. Dedicar-nos a la nostra passió justifica que no puguem cobrar? Aquesta concepció, present en la mentalitat de moltes persones i en la societat en general, recau en la forma en què identifiquem el fet d’anar a un espectacle i, en gran mesura, en la incomprensió de la diferència de dos conceptes claus: el preu i el valor. El preu és, senzillament, el cost de l’activitat cultural, mentre que el valor fa referència a la quantificació del talent del músic o l’actor, de l’artista en general. Aquest valor és el que diferencia realment la cultura d’un altre àmbit de la societat. És el que ens guia a compartir idees i sensacions, el que ens distingeix realment com a humans. A partir d’aquí, arribem a la conclusió que assistir a un esdeveniment cultural no és només el fet de presenciar-lo, sinó que va molt més enllà, sent també un acte social en el qual es comparteixen aquests interessos entre el públic que es reuneix i que interactua entre ell mateix i amb els artistes. 

Si més no, moltes activitats culturals es sustenten únicament en l’entusiasme, una força de voluntat que molts artistes posen per davant de la precarietat que envolta la indústria cultural que és producte d’una mentalitat que, com defineix Remedios Zafra en el seu llibre, El Entusiasmo: “En algun moment de la nostra història, parlar de diners quan s’escriu, pinta, compon o crea es va fer de mal gust”. Això demostra, en certa manera, una certa fragilitat en el paper de la cultura en la nostra societat. Els ponents argumentaren que en realitat comptem amb un sector fort en infraestructura, amb institucions potents que impulsen activitats culturals per a tots els públics, però que al mateix temps és fràgil, ja que no es considera com un sector indispensable per la supervivència bàsica. A més a més, coincidiren que el pressupost que es destina al sector cultural diu molt d’un país, i que la cultura hauria de ser considerada com un tercer pilar al costat de l’educació i de la sanitat, ja que genera riquesa i benestar, a més d’impulsar la cohesió i l’esperit crític a partir d’un bé que s’hauria de considerar universal. 

En aquesta línia, molts coincidirem que, en realitat, no es tracta de si la cultura és gratuïta o no, sinó que es requereix d’una educació que impulsi la valoració d’aquesta. Ens vam trobar en la situació que la majoria dels presents ens havíem educat o havíem heretat aquest interès per la cultura que ens convertia en un públic fidel, però reduït. És precisament aquest públic el que es manté contínuament en el consum cultural i amb l’esperit crític tan necessari i que, al mateix temps, requereix d’un espai de comunitat per compartir idees que les tres plataformes participants en el fòrum pretenem impulsar. Aquest públic és el més valuós per a les institucions culturals, ja que entén i accepta que s’ha de pagar per consumir cultura de qualitat i que, al mateix temps, genera interès per tota la població. Existeix molta més oferta que demanda en aquest sector, a més d’un públic dispers que té una varietat molt àmplia per triar.

Si més no, no es tracta només d’un problema en la demanda. Ens obsessiona massa quins són els interessos d’aquesta i molt sovint es deixa de banda que la cultura, en realitat, és un mitjà lliure de comunicació entre l’artista i el públic. Com a resposta a aquesta concepció, artistes com Albert Serra no pensen en si les seves obres arriben o agraden al públic, sinó que es centren en el missatge que volen comunicar sense pensar en si algú els escoltarà. Junts, arribarem a la conclusió que ambdues perspectives són legítimes i que es podria trobar un equilibri entre totes dues, és a dir, un equilibri entre professionalitat i talent, entre preu i valor. En aquest sentit, coincidirem que des de l’oferta s’han d’impulsar noves accions cohesionades per tal de fer arribar la cultura i aquesta educació que creiem tan important a una demanda més àmplia, donant suport a nous i clàssics artistes, a noves i clàssiques propostes que estableixin un diàleg entre les arts i les persones a partir de primeres experiències que motivin a continuar consumint. 

Junts vam tenir l’oportunitat de participar en una vetllada enriquidora, no només amb les intervencions de tots els ponents, sinó també amb les preguntes i dubtes plantejats per un públic de totes les edats i amb ganes de compartir idees, opinions i experiències. Nosaltres hi vam posar entusiasme, però el valor de la comunicació entre ambdues parts és el que realment fa que valorem tant la cultura i totes les formes en què aquesta es manifesta. Una vegada més es va fer evident la importància d’espais i comunitats participatives per enriquir-nos i saber donar i comprendre el valor (i fins i tot el cost) que es mereix la cultura que tan estimem. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *