L’emoció de les noves adquisicions fa que, un cop tenim entre les mans aquell objecte desitjat, vulguem arribar ben ràpid fins a casa per gaudir-lo. Aquest nou àlbum permet però, introduir-nos al projecte musical del Bach Collegium Barcelona amb la seva cuidada l’estètica. Mentre les nostres passes encara ressonen sobre els panots grisos, en la portada de l’àlbum, una d’aquestes insígnies barcelonines s’acoloreix per marcar BCB, les inicials de l’agrupació dirigida per Pau Jorquera. La primera fitada al disc és doble: evoca la quotidianitat del dia a dia i remet al lloc on s’hi han acollit esdeveniments com el Festival Bachcelona o iniciatives com Beca Bach-Fundació Salvat, que sota l’aplec de la fundació Bach Zum Mitsingen, han estat partícips en la construcció del BCB, que avui s’hi suma amb nom propi.
 
L’origen del BCB doncs es remunta al 2011, quan es va fer una crida a cantants de tot tipus per a dur a terme el cicle de les cantates de Bach. D’aleshores ençà, ha evolucionat a foc lent, prenent com a punt de partida la clau participativa del projecte que tenia l’objectiu clar de fer “Perdre la por a Bach”. L’èxit de la reunió entre cantants amateurs i caps de corda professionals estava basada en l’amor a aquest compositor i la seva música. Així, l’ensemble va agafar cos mentre col·laborava amb iniciatives com la Beca Bach Fundació-Salvat (que des del 2014 forneix el cor de cantants). Aquest és el recorregut del grup avui ja consolidat que presenta amb el seu primer àlbum, amb energia i una consigna clara: “Bach is meine Freude!”. No tots parlem l’alemany, però l’exclamació i la tipografia alegre del títol ens fa entendre el missatge: Bach ens entusiasma, Bach és la nostra alegria.
 
Quan arribats a casa desembolcallem el disc, aquesta primera invitació enèrgica i urbana es converteix en alguna cosa diferent. La serralada de Montserrat emergeix en un camp daurat, transportant-nos així en un altre pla; indicant-nos així el caràcter intrínsec del seu contingut. Aquest àlbum es dedica als motets creats pel llinatge de la nissaga musical Bach. Jorquera, que a més de director coral és professor, demostra aquí el seu vessant més pedagògic aclarint com “En aquella època, dir Bach era com dir avui bambes o nutella”. El talent compartit entre el llinatge Bach és així de senzill i clar. Per aquesta raó les gravacions són d’obres que repassen els compositors des del postrenaixement fins al preromanticisme, amb noms com Johann Christoph, Johann Michael, Johann Ludwig i Carl Philipp Emmauel. Johann Sebastian, el més reconegut de la llista, va portar el motet alemany al seu punt culminant amb el famós Jesu meine freude. Aquest amb el Dast is meine Freude del seu cosí segon Ludwig semblen la font d’inspiració del títol del disc, però resulten també un exemple vívid del caràcter sacre d’aquesta música.
 
El motet és una forma característica que pren la música religiosa. No creat ex novo, sinó a partir d’unes línies melòdiques ja conegudes, tenen a més un especial lligam amb el text que, pres de La Bíblia, sovint convida a la pregària i al recolliment. Aquest context religiós present en l’estil, el text i sovint el lloc on s’interpreten els motets, no ha de ser, tanmateix, un impediment per a connectar amb l’obra. Aquesta idea és cardinal el projecte de conjunt segons, Jorquera que expressa com la “potencialitat transformadora” de la música és una característica universal d’aquest art i és allò que aspira demostrar el BCB.  Lluny de citar les escriptures, ho fa d’U2, qui va en una ocasió va constatar que “la música pot canviar el món perquè pot canviar a les persones”. El valor universal de la música transcendeix el seu contingut religiós de la mateixa manera que davant la imatge de Montserrat alguns hi veuran un simbòlic temple i d’altres, un magnífic paisatge. Allò que importa és l’espai comú i l’impacte personal que aquest indret crea.
 
L’escolta dels motets, doncs, és sense prejudicis i amb una total atenció, exigida per la complexitat de les obres. En el concert que es va brindar a la capella de Santa Àgata, aquells que vam poder escoltar-ne un recull vam poder igualment confirmar la maduresa de la tècnica dels cantants i la prometedora potencialitat del projecte. En directe, la formació va demostrar una afinació molt exacta, amb veus molt nítides i ponderades, enèrgicament encaminades per Jorquera. El director, que a cada peça les canviava de posició, es va mostrar fidel a la seva afirmació en què el BCB com a conjunt cerca un so “honest”, exigència que implica un gran perfeccionisme en la tècnica i nul·litat d’errors. Des del seriós Unsere Trübsal fins a l’explosió del Dast is meine Freude l’actuació va ser, en aquest sentit molt honesta. Cal que ara, ja a casa i amb el disc a punt per ser escoltat, cadascú l’abraci atentament. Més enllà dels diferents vincles i emocions que ens pugui despertar, el segur és que ja tenim disponible un panot de gran qualitat; esperem que sigui només la primera pedra del camí que ha inaugurat el Bach Collegium Barcelona.