Simfònica

Festa nadalenca de valsos i sarsueles al Palau

24-12-2019

Dissabte 21 de desembre, a les 18:30h, es va celebrar, al Palau de la Música Catalana, l’edició del Festival de Valsos i Danses d’aquest 2019. Amb la col·laboració d’una brillant Sara Blanch, el concert va ser conduït per la batuta i les explicacions del director Andrés Salado.

Des que es va fundar l’Orquestra Simfònica del Vallès, fa trenta-dos anys, el Festival de Valsos i Danses ha estat un concert fix en la seva programació. Més enllà de ser un valor segur, aquest concert reflecteix la voluntat de connectar amb el públic, ja que recorre a un repertori popular i un to festiu que fàcilment arrenca un somriure, de manera que any rere any és igualment benvingut. Tot i això, cada any compta amb el repte d’aportar alguna cosa de diferent i interessant tot mantenint, però, l’esperit nadalenc i de celebració.
 
En aquesta ocasió, un dels primers encerts va ser la tria del director, Andrés Salado, que a part de dirigir l’orquestra enèrgicament, va fer un molt bon ús de la seva eloqüència i la seva faceta de showman per presentar les peces i interactuar amb el públic. Si bé potser va ser excessivament didàctic en alguna de les seves intervencions, aquestes generalment van dotar el concert de distensió, proximitat i un to humorístic. Per exemple, creant escenes divertides en demanar un voluntari del públic per dirigir l’orquestra, o cedint, a mitja peça, la gorra de Pare Noël que portava posada, al cap -mai millor dit- de segons violins.
 
Es va tractar, per tant, d’un concert plantejat amb una marcada vessant d’espectacle i això va poder percebre’s també en el repertori, que va reunir gèneres populars de diferents procedències. Encertat també, doncs, introduir peces de sarsuela al costat dels valsos de Strauss en un concert que no era altra cosa que una celebració de la lleugeresa i el divertiment que ens ofereix la música en unes dates tan assenyalades. L’orquestra va exhibir l’alegria i desimboltura que se’ls demanava i va oferir un concert ben resolt, amb el so de la corda especialment ben cohesionat.
 
La tarda va encetar-se amb l’obra Carmen-Quadrille d’Eduard Strauss, un dels fills de Johann Strauss pare. Es tracta d’una peça basada en la famosa òpera de Bizet, pertinent per introduir la combinació de gèneres del repertori de la vetllada. Gitana Galopp de Johann Strauss va ser interpretada amb la vitalitat i picardia que requeria, amb un control del volum i el so que permetia destacar a les castanyoles. Seguidament, el vals Sobre les ones, del mexicà Juventino Rosas, va brindar moments valuosos, com les intervencions de l’arpa, i la corda va saber treure partit de la sensualitat de la peça, però potser en alguna ocasió el so i el caràcter de l’orquestra no van ser del tot compactes. De la mateixa manera, en la peça “Intermedios” de la sarsuela Bohemios d’Amadeu Vives les notes curtes dels vents no van ser sempre perfectament netes, encara que l’orquestra va fer una molt bona feina en les parts de pizzicatos. Tot seguit, la soprano Sara Blanch va interpretar la peça “No sé qué siento aquí” de la sarsuela de Manuel Fernández Caballero Château Margaux amb gran solvència musical i teatral, amb un so nítid i sabent dotar de la comicitat gairebé histriònica que la peça demanava.
 
La segona part va començar amb la famosa obertura de l’òpera còmica de Johann Strauss El ratpenat. En aquesta, tot i generalment fer un bon paper, als violins els va faltar precisió en alguns dels passatges més ràpids. Perpetuum Mobile de Strauss va ser la peça escollida perquè un voluntari del públic dirigís l’orquestra. Tampoc no hi va poder faltar La màquina d’escriure de Leroy Anderson. L’orquestra i el solista van saber treure partit, amb la música, i aquest últim també teatralment, del potencial humorístic que oferia l’obra. A continuació, Sara Blanch va tornar a l’escenari per portar de nou El ratpenat, aquesta vegada l’ària “Mein Herr Marquis”. Blanch va ratificar el seu talent com a intèrpret, altre cop sabent explotar la comicitat del paper i amb una veu polida i afinada. Sota llamps i trons de Johann Strauss va ser el preludi de l’imprescindible El bell Danubi blau, interpretat posant èmfasi en l’aspecte més festiu de la peça.
 
En un concert de Nadal, però, l’última obra del repertori escrita en el programa no és mai ni la penúltima que interpreten: els bisos van ser tres. Primer, la nadala Què li darem al noi de la mare?, cantada per Sara Blanch amb contenció i tendresa; després Blanch va obsequiar-nos amb una altra peça de sarsuela, que va preparar el terreny i les energies per l’obligatòria Marxa Radetzky. Durant la interpretació d’aquesta última, però, els vents metall van introduir la tornada de la popular cançó de disco YMCA i les dues peces van barrejar-se. Part de les cordes va continuar tocant dreta i la majoria de la platea va aixecar-se per fer la famosa coreografia, fent les lletres amb els braços. Aquest final, fos més o menys adequat, va corroborar que el concert va ser un èxit perquè el que va resultar innegable és que l’orquestra i el públic van prendre partit activament de la celebració. Potser el que hi va faltar va ser el cava. O potser més valia que no n’hi hagués.

Andrés Salado, Sara Blanch, OSV

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *