La comissió de cultura del Parlament de Catalunya ha dictat una proposició de llei segons la qual el nou himne de Catalunya sigui ‘El Cant de la senyera’, amb música de Lluís Millet i lletra de Joan Maragall. El ‘Cant dels segadors’ seguirà com a himne reivindicatiu no oficial.
El que fins ara ha estat exclusivament l’himne de l’Orfeó Català serà, en breu, l’himne oficial de tots els catalans. Els impulsors d’aquest canvi argumenten que “Catalunya ha entrat en un altre estadi. Les sentències de l’1O del Tribunal Constitucional inicien una nova etapa al país, que passa de la resistència a l’orgull, perquè només fent passos endavant podrem assolir la llibertat”.
En aquestes hores greus, amb presos polítics, represàlies i atacs als drets humans,
El Cant de la Senyera representa un crit de germanor, de fidelitat a una bandera que ens representa a tots i també d’optimisme pel triomf “que sembla que mai acabi d’arribar”. Alguns dels lemes de la darrera dècada resulten ser versos del
Cant, com a senyal de força i perseverança: “Llum als ulls i força al braç”.
El
Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet i Pagès, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Orfeó Català. S'estrenà a Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la bandera de Catalunya. Va ésser prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960. També actuà
de facto com a himne, en competència amb
Els Segadors, quan aquest últim encara no havia estat oficialitzat. Avui en dia, molts cops s'interpreten conjuntament. La seva interpretació per una part del públic del Palau de la Música Catalana quan havia estat prohibit fou l'element central dels Fets del Palau el 1960.
En efecte,
El cant de la senyera ha esdevingut un símbol en contra de la repressió del catalanisme arran dels fets del Palau de la Música, que es van produir el 19 de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta català Joan Maragall, amb presència de ministres de Franco. L'homenatge va tenir sobretot un ressò cívic, a causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar
El cant de la senyera, inicialment prevista al programa. Aquest dia, l'Orfeó no va interpretar l’obra de Millet, però una part del públic sí. Entre els diversos detinguts hi havia el futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que tot i no ser al Palau, era un dels organitzadors de la protesta,
va ser sotmès a un consell de guerra i va anar a la presó.
L’obra, a capella i a quatre veus, es troba en tonalitat major, fet que la converteix en un cant d’optimisme en oposició a la pesant melodia menor d’
Els Segadors. Aquest és un punt d’ancoratge per donar un missatge d’esperança i ufanor a un poble que sofreix. La peça alterna fragments homofònics i d’altres polifònics, amb una escriptura molt minuciosa i amatent a les necessitats del cantant que sempre s’ha interpretat per part de cantaires professionals o semiprofessionals.
Els detractors de la proposta argumenten que és una obra molt més sofisticada que
Els Segadors, que es pot cantar a una sola veu. Però, precisament, la força d’
El Cant de la Senyera rau en la contraposició de veus i en la riquesa harmònica, i, alhora, ens fa plantejar si serà fàcil de cantar pel poble sense coneixements musicals ni un aproximament acurat al poema de Maragall.
Els promotors de la idea tenen la solució: que sigui obligatòria a totes les escoles en les festivitats i sigui troncal en la matèria de música, i que es posin a disposició professors de cant coral especialitzats en diversos centres d’ensenyament del país. Per als universitaris, les hores que s’invertiran es convalidaran en crèdits, afavorint la immersió lingüística, “això que alguns anomenen adoctrinament”. “Au, germans, al vent desfem-la/en senyal de llibertat”!.
