Cambra

"Bach ist meine Freude!": La nostra joia

Dimarts 31 Desembre 2019

Com cada vegada que posem punt final a un any més, és el moment (tampoc m’atreviria a dir si és un bon moment o el millor moment), en el qual fiscalitzem els dies que estem a punt d’abandonar i, entre caneló i tros de torró, mirem què ha passat, què ens ha passat, i, d’alguna manera, busquem una aprovació interna que expliqui la veritat de l’explosió que ens envolta, una mena de consentiment tàcit a ser engolits per l’estrany caliu de profecies contingents que parlen del regal perfecte, el ritme sincopat de les copes de cava i el minimalisme inquietant d’un joia en el món erigit en un mantra del comerç que emana d’altaveus situats en virtut d’una estratègia sonora que se’ns escapa.

Per sort, d’estratègies sonores n’hi ha moltes; potser, al capdavall, no tot està perdut (i, si ens desvestim de pessimisme, sempre es pot fer mofa de l’etern “això ja no és el que era...” amb un sempre necessari “això mai va ser el que era.”). Així, cadascú se sabrà quina és aquesta seva joia, però com a mínim els que estimem la música a Barcelona podem dir que a la nostra ciutat, tan lluny del Nadal gèlid de Leipzig, sempre s’ha estimat molt la música de Bach, i encara avui es continua estimant. No és poca cosa.
 
Però no només és això; a més d’un públic fidel, a més de recrear-nos en la nostàlgia d’aniversaris de primeres audicions de Passions i Oratoris pioners, i a més de les patums nostrades i foranies que porten aquesta música als escenaris més selectes, també podem dir que Bach és viu entre la gent jove i cada any s’entossudeix a ser protagonista a molts racons de la nostra ciutat de la mà de persones tan entusiastes com Pau Jorquera i Daniel Tarrida. Això, més que no ser poca cosa, ja és molt.
 
Des del 2011, la iniciativa Bach zum Mitsingen ens ha (mal)acostumat que a Barcelona s’interpretin les cantates de Bach com un element més de la nostra normalitat musical quotidiana (fins a l’any passat foren més de 50), i a més ho ha fet a través de projectes participatius amb cantaires amateurs, tot arrelant profundament aquest projecte dins la nostra realitat ja de per si rica i històricament transformadora de l’associacionisme coral.
 
L’aliança posterior amb la Fundación Salvat ha donat força a un projecte que ja havia anat guanyant ambició i qualitat amb iniciatives com el festival Bachcelona (programació ja consolidada que omple la ciutat de propostes als meus ulls excepcionals) o la Beca Bach, que des de l’any 2014 apadrina joves cantants professionals.
 
Aquest trànsit cap a la professionalització era l’esglaó natural, però difícil en un context cultural tan precari com el nostre. Que el cor de cambra del BZM s’hagi constituït finalment com a cor estable professional sota el nom de Bach Collegium Barcelona és una notícia feliç per a tots els melòmans, no només per les alegries musicals que ens portaran, sinó perquè és la consolidació definitiva de Barcelona com a capital mediterrània bachiana. I tot això gràcies a l’entusiasme i incansable energia de gent jove que ho ha aixecat des de zero. Les autoritats haurien de prendre nota.
 
Així doncs, hi hagi més joia o menys, com a mínim acabem l’any amb un bon regal a les mans. El primer disc enregistrat pel grup és una carta de presentació i alhora resum dels resultats d’un treball que es remunta anys enrere amb una plantilla de cantants excepcional i ben coneguts pels assidus als concerts corals de la ciutat.
 
Presentat el mes passat al MUHBA amb el seu conseqüent concert, Bach ist meine Freude! (2019) és el testimoni just i necessari d’un projecte que mereixia aquesta visibilitat perdurable i que representa la primera pedra d’un nou camí (recentment també s’ha presentat l’orquestra del Bach Collegium Barcelona).
 
Un dels aspectes més destacables de l’enregistrament és que aquest torrent de joia que ens produeix Bach, mai més ben dit, pren tota la seva significació com a veritable riu que transcorre a través del fèrtil paisatge de quasi un segle i mig de la tradició musical alemanya, tot fluint en virtut d’afortunats accidents geogràfics que prenen la forma de les mans d’una família tocada pel sentit del geni i, si em permeteu continuar amb l’anacronisme romàntic, que converteixen la vall sencera que reguen amb l’aliment de l’art en un món infiltrat d’Esperit, la natura com a fenomen estètic que, en aquest cas, ens remet a una traducció sonora de la Creació.
 
En aquest sentit, trobo un gran encert acompanyar les obres el Bach més immortal, el Johann Sebastian, de motets compostos per altres membres il·lustres d’aquesta saga irrepetible, tot constituint no només la interessant reconstrucció d’una herència artística destil·lada per diverses generacions, sinó també l’evolució mateixa de la música occidental a través d’una selecció d’obres excepcionals. Tot plegat converteix el disc en quelcom més que un recull de motets, l’erigeix com al que exactament pretén ser BZM: el correlat d’un projecte total que parteix de l’obra del Bach més famós però que des d’ella transcendeix per convertir-se en un veritable escenari de convivència musical, o fins i tot espiritual (no és casual el “guieu-nos cap al cel” de Verdaguer a la contraportada), en termes de la producció i recepció de la música com a vèrtebra emocional de la vida col·lectiva d’una ciutat com la nostra.
 
El disc obre amb Der Gerechte i Fürchte dich nicht, de Johann Christoph Bach. Aquests exemples primerencs ens aboquen al primer Barroc i a una escriptura marcadament més arcaica que la dels que el seguiran. Tanmateix, també posa disposa el terreny de joc on es jugarà la resta del partit, la del poder absolut de la polifonia vocal com a mitjà d’assumir col·lectivament el text i elevar-s’hi a través d’una tekhné posada al seu servei; es pren la tradició cultural oceànica del motet i es configura específicament com un dels instruments paradigmàtics d’aquesta manera tan protestant d’entendre la convivència entre poble, text, música i fe, una conjunció que acabà canviant per sempre la manera de compondre tota la música mateixa.
 
Els primers compassos ja són una invitació a l’univers recollit i auster que apel·la directament a cada individu perquè descobreixi el poder d’una consciència acabada de néixer sota els auspicis paternals d’aquesta Reforma no aliena tampoc a l’alenada cartesiana. La verticalitat harmònica d’aquests sobris acords de primer i quart grau disposa el poder corprenedor dels corals que tan intel·ligentment teixeixen el vel de la religió amb el fil d’Ariadna musical ja des dels temps en què la filla de Minos n’era protagonista.
 
Aquesta harmonia vertical es va trencant en els diàlegs de veus que se succeeixen per retrobar-se tot seguit en acords de repòs (sempre la pau promesa després de l’angoixa) i després llançar-se novament a un torrent d’entrades fugades que, lluny de perdre’s en un mer exercici de virtuosisme contrapuntístic, es reté a si mateix per tal d’emfatitzar la força de les primeres paraules dels versos.
 
Sens dubte, la lectura musical que en fa Pau Jorquera atorga la transparència necessària per fer evidents aquests matisos d’una escriptura que el llibret mateix del disc ja defineix com a “quasi madrigalesca”. Així, la netedat de les entrades, el control dels tempi i unes dinàmiques adequades a la textura de l’escriptura permeten que en tot moment suri el missatge a transmetre, perquè al capdavall és això el que estem perseguint: utilitzar l’art com a sedàs amb el qual ens emportem el que realment importa, com a cisell que treu les parts sobrants de l’escultura de la veritat. En la música, com a cosa viva, el moment de la interpretació és també el moment en el qual fer anar aquest cisell.
 
Naturalment, la qualitat de les veus dels integrants del Bach Collegium Barcelona contribueix a aquesta transparència. L’empast perfecte de totes les veus no només crea en tots els motets un bloc sonor de gran unitat i solidesa, sinó que també evidencia la contrastada experiència en el món coral dels seus membres. En aquest sentit, qui cerqui veus gruixudes i vibrato trobarà en aquest disc una decepció i el podria fins i tot considerar lluny dels estàndards professionals amb el qual es ven a si mateix. També és cert que aquesta persona hipotètica faria millor d’anar a l’òpera, on trobarà amb escreix totes aquestes coses.
 
Als qui estimem el cant coral també ens cansen els grups que acaben sent una juxtaposició de solistes en competició per imposar el seu timbre sobre el conjunt. Personalment no podria entendre una lectura d’aquests motets que no fos la recerca d’aquesta puresa, només assolible per la finor de les veus que podem sentir en aquest disc, sobretot les sopranos; és l’única lectura que pot fer de la polifonia la protagonista mateixa del conjunt, i fins i tot podem dir que és una lectura propera també al sentiment original de vivència de la peça en la litúrgia, lluny dels artificis concertístics que actualment la poden circumscriure.
 
Vist així, no em sembla possible un saber fer més professional que el de saber diluir-se intel·ligentment en el tot sonor com ho fa el creient mateix quan busca diluir-se en Déu. El so perseguit en aquest recull em sembla una aproximació jove, entusiasta però per damunt de tot brutalment honesta... Què més podem demanar en un horitzó general on prima més l’artifici i l’interès?
 
En aquest sentit, la manca d’harmònics que s’aprecia en certs acords i on potser seria desitjable més amplitud sonora (sobretot en les veus masculines) no només em sembla un defecte menor, sinó que també evidencia la sinceritat dels responsables del projecte, que han volgut mantenir la puresa de la interpretació original en lloc d’alterar-la per la màgia de l’equalitzador.
 
Segueixen en el disc la placidesa deliciosa de Das Blut Jesu Christi que amaga la gravetat insondable del seu missatge, i Nun, hab’ich überwunden, ambdós de Johann Michael Bach. Aquest darrer destaca per l’interessant tractament del ritme en la seva primera secció, que remarca cada una de les síl·labes de les paraules (evidentment, el Kreuz adquireix així tot el seu dramatisme). En la repetició, contràriament, la melodia pren més protagonisme.
 
Torna a destacar la qualitat de les veus, que aquí podem apreciar més individualment gràcies a l’obertura de diàlegs entre les seccions. També, i amb relació al ritme esmentant, cal ressaltar l’excel·lent dicció dels cantants, remarcant com cal les consonants i subratllant que la seva potència va més enllà de la mera fonètica per arribar a una funció musical i espiritual, però tampoc sense arribar a l’exageració histriònica amb la qual tot sovint els intèrprets professionals que no parlen alemany volen sortir del pas (sense gaire èxit, tot s’ha de dir).
 
De Johann Ludwig Bach podem escoltar Unsere Trübsal i Das ist meine Freude. El més interessant és que aquí hi trobem un element ja aparegut als dos motets anteriors però que l’autor no acabava de desenvolupar: el melisma. En ambdues obres hi trobem un extens treball melismàtic i d’ornaments, tan característic de l’estil més purament barroc. En aquest sentit, els cantants mostren una articulació molt precisa de les notes sense cap mostra d’ambigüitat rítmica, potser amb algun moment d’afinació vacil·lant en el primer motet, però absolutament solvent davant l’evident dificultat interpretativa del segon, en el qual l’articulació seca dels “Das” s’alterna amb les tirallongues ornamentístiques i notes pedals tot creant un fràgil equilibri. Precisament, cal reconèixer que aquí potser es trobaria a faltar la presència de més cantants, sobretot en el moment en què l’escriptura es divideix en dos grups autònoms.
 
 
Tots aquests elements cristal·litzen en l’obra de Johann Sebastian Bach, que recull aquest llegat i l’eleva a una nova categoria a través de la seva excel·lència tècnica i expressiva no assolida per cap de les altres obres.
 
El Bach Collegium Barcelona fa honor al seu nom amb el corprenedor contrapunt d’Ich lasse dich nicht, que s’erigeix com si no pogués ser dita d’una altra manera la frase “no et deixaré anar, fins que no m’hagis beneït”, i on altra vegada el que no es diu és tan important com el que es diu.
 
A continuació, el cèlebre Jesu, meine Freude es presenta com la joia del disc. La seva serenor és calmada i alhora ardent, com una flama freda, que s’alça sobre la base harmònica fins als dits sonors de les veus agudes, una construcció sòlida i dúctil a la vegada, a imatge de l’esquelet d’acer d’un gratacel místic d’afinació impol·luta. Voldria destacar l’intel·ligent domini de les pauses dramàtiques entre les frases, ni apressades ni innecessàriament pretensioses per part de Pau Jorquera, i on el silenci assoleix tota la seva força de llança dramàtica.
 
El cor excel·leix tant en els magistrals jocs rítmics de Er ist nun nicht Verdammliches  o Weg mi tallen Schätzen (en si mateix, lliçó magistral i paradigma d’aquest entreteixir paraula, missatge i música), com les veus femenines ho fan especialment en el breu però deliciós Denn das Gesetz des Geistes, poques vegades cantat amb tanta cura.
 
Per altra banda, torna a brillar un element que fins ara no havíem comentat: l’acompanyament a l’orgue. Daniel Tarrida, l’altra ànima d’aquest projecte, proporciona un coixí sonor que, malgrat doblar les veus i passar sovint desapercebut no podria ser més pertinent.
 
Tarrida fa gala de la seva experiència i implicació en aquest projecte. Bregat en la intensa i ja llarga trajectòria dels projectes de BZM, sap en tot moment com fusionar-se amb el so de les veus i contribuir a la creació d’una totalitat sonora on, insistim altra vegada, l’artifici mai exerceix de pantalla que tapi el missatge i a l’harmonia del tot, valgui la redundància.
 
Clouen el disc dues obres de Carl Philipp Emanuel Bach, on trobem la presència de Frances Bartlett al violoncel. Trost der Erlösung i Bitten contrasten amb la resta del recull per la seva exuberància sonora i recursos compositius propis del classicisme musical, si no directament preromàntic. El cor s’adapta amb solvència al canvi de registre, mantenint una continuïtat ambiental i cromàtica (en el sentit de color) amb els motets anteriors però sumant energia i amplitud quan la partitura ho requereix. L’única esmena que hi faria és la prou evident manca de suport, entès en termes de tècnica vocal, per part de totes les veus en els nombrosos grupetti de la darrera obra, on l’articulació i afinació queda un pèl desdibuixada. Segurament és el preu inevitable a pagar quan has fet aquesta aposta estilística desacomplexada per un timbre general que en alguns instants frega la connotació de blanc (però que personalment, no em molesta el més mínim, ans el contrari).
 
Continuant amb els pocs aspectes millorables, he d’esmentar la feina de producció per part dels responsables tècnics del disc. Malgrat presentar un so de qualitat, net i en el qual poden degustar-se una gran quantitat de matisos sonors (premi pel responsable dels micros), és igualment cert que les transicions entre pistes són maldestres, amb canvis bruscos de volum i amb presència notòria de soroll ambiental (fins i tot pot escoltar-se algun comentari d’algun membre del cor que s’ha colat en la mescla final!). Aquests serrells descuidats són una veritable llàstima perquè resten al disc l’aparença d’un acabat plenament professional en termes de producció.
 
Tanmateix, són detalls menors que no resten valor a aquest treball excepcional, que esperem el primer de molts.
 
En conclusió, Bach ist meine Freude! traspua tot l’amor i cura amb què els responsables d’aquest projecte l’han alimentat durant anys, però es tracta d’un entusiasme que en tot moment s’erigeix compatible amb l’ambició d’assolir uns estàndards professionals que miren cara a cara amb els tributs més excel·lents que els països amb més tradició d’Europa dediquen al músic de Leipzig.
 
El mateix joc de paraules del títol il·lustra el sentiment d’un grup que demostra en tot el que fan que gaudeixen fent-ho. En aquest sentit, Bach pot ser la seva joia (joia que compartim), però, per nosaltres, a més, que existeixi un projecte com el seu, tan viu i més ple de futur que mai, és una joia afegida; així que podem dir que ells també són la nostra joia.
 
Fotos: BCB. Copyright: Frederic Hernández

Últimes Notícies