L’Orfeó Català és “el cor d’una família musical única”. Els que estem familiaritzats amb els clàssics concerts de final de curs de les escoles de música ens és fàcil comparar la seva essència a la d’aquest. El concert de Sant Esteve col·loca braç a braç cantaires que creixen amb la música i ocupen, en cada moment, un lloc diferent. Sobre l’escenari van ser-hi els Cors, en plural, de L’Orfeó: el de Petits i mitjans i l’infantil, el Jove, el de Noies i el de l’Orfeó, a més del Cor de Cambra del Palau, que hi intervé des del 2016. D’ençà de la incorporació com a director artístic de Simon Halsey aquestes sinergies entre els diferents cors s’han posat més de manifest en aquest concert. L’actual ja queda lluny d’aquella versió en què actuaven de forma gradual, començant pels més petits i culminant en l’Orfeó. Avui l’organicitat del grup i els lligams, musicals i personals que encarna aquesta comunitat són els protagonistes.
Rere el simbolisme i tradició del concert s’amaga un element clau de la vetllada i és la demostració de l’altíssima qualitat dels cors. El concert de Sant Esteve va servir d’alguna forma com a recordatori del perquè de totes les fites de l’Orfeó i els seus cors d’aquest any, des de l’actuació de l’Orfeó Català i el Cor Jove en el prestigiós festival BBC Proms de Londres fins a la participació del Cor de Noies al Festival LETS, enguany acollit pel Palau de la Música. El cor de noies va lluir el Pange Lingua, peça que portaren al concurs i que permet demostrar la seva habilitat en un context d’efectes i ritmes diferenciats. Excelsa també fou la intervenció del Cor de Cambra amb la nadala Captant; bravissimi. Una estrella cau al prat, en canvi va fer vibrar tots els cors alhora sobre l’escenari, com també va aconseguir la intervenció final Poema èpic de Nadal, un “bis” de l’any anterior (aquesta vegada reinstrumentat pel petit conjunt de vent que acompanyava als cantaires). En aquest segon cas però les veus es van veure una mica sobrepassades per tota l’explosió de focus i efectes visuals llampants que la van acompanyar. Va ser l’únic moment en què es va oblidar que la peça ja té impresa en el seu nom, partitura i intèrprets la qualitat d’”èpic” de forma natural, sense la necessitat de recórrer a recreacions externes.
Gairebé és impossible -si més no, molt difícil- superar l’eterna rèplica que obliga el repertori nadalenc, quasi sempre igual i que justament celebrava allò cíclic del temps religiós. Crear un concert de temàtica nadalenca durant 113 anys significa collar-se a la tradició prou per venerar l’ocasió i lliurar-se, al mateix temps, a una necessària innovació per a dotar-lo de renovat interès i valor. Per aconseguir-ho, una de les eines va ser l’estrena de tres obres, un fet que permet també fer valdre la tasca dels nostres compositors actuals. En la primera intervenció, conjunta de tots els cors, vam poder descobrir el Cant dels Joves de Carles Prat, que a més de compositor és cantant del Cor de Cambra. La lletra de Joan Maragall va sonar especialment bella en la secció final, “per l’aire, llavors pur”, en què les veus femenines, tot imitant-lo, van crear un acompanyament melós i dinàmic per les masculines. El Cor de Cambra en canvi va donar veu a la composició, Inventar el naixement de Joan Magrané, una peça a capela de to clàssic, pausada i que evoca al recolliment, amb text de la poetessa convidada d’enguany Blanca Llum Vidal. La darrera estrena, Una estrella cau al prat de Josep Vila, exdirector de l’Orfeó, va cloure la primera part del concert amb la (re)unió de tots els cors i la intervenció del baríton Oriol Mallart, que va quedar una mica empetitida en el context coral. La composició, autodescrita com a “popurri” de cançons tradicionals, fou un colós de la tradició nadalenca digne de recordar, dotat d’un to èpic i una potència de totes les veus a l’alçada del que podria ser un “himne” del nadal.
Un altre punt clau del concert, lligat també a la seva innovació sobre el tema del nadal i de les seves cançons, va ser la relectura de les històries contades. Especialment els cors dels Petits i Mitjans van cantar sobre Betlem, el camí cap a aquesta ciutat i els personatges d’un pessebre que en aquesta ocasió eren tant l’estrella van col·locar a l’escenari com les persones que actualment es dirigeixen a un punt incert, en el camí de l’èxode. La segona part del concert es va obrir amb els cors de l’escola coral i l’emotiva lletra de La mia stela del compositor Ivo Antognini, que la va escriure arran de l’encontre amb un nen del vaixell Lampedusa. Les veus dolces i blanques van crear una atmosfera preciosa i absolutament trista alhora, quan cantaven una cançó sobre els que estan al fons del mar i sobre els que entre les onades i el fred busquen sense èxit nyota yangu, “la meva estrella” en suahili, per a guiar-se. El compromís polític també va ser protagonista al final de la vetllada en el moment més emotiu del concert. Durant el Cant de la senyera i Els segadors, una marea de veus i banderes van alçar-se entre el públic i cantaires en favor de la llibertat dels presos polítics i de la independència de Catalunya.
La gran família de cantants que fa possible el concert agrupa 300 cantaires amb 110 minuts de música quasi seguida. El treball en comú dels directors i directores de cada cor van superar el repte de crear un espectacle ben cohesionat i dinàmic. El concert estava dividit en intervencions en què cada cor o agrupats, cantava dues peces de caràcters diferenciats. El contrast entre aquests i les ràpides transicions entre peça i peça van ser claus per tal que fos dinàmic. En canvi, per una coreografia captivant però no protagonista i una molt bona gestió dels canvis dels cors a l’escenari cal felicitar a Dani Coma, encarregat de la direcció escènica i dramatúrgia. La interpretació salsística del Cantemos a María, la col·laboració d’una jove gimnasta que encarnava el personatge de l’estel o la primera intervenció del Cor de Noies són un exemple de tot l’esmentat. En aquest últim cas, els piano del cor de noies en How far is to Betlehem van lligar-se de forma natural a la juganera nadala txeca Pujdem spolu do Betléma mentre que, creant dues columnes i amb una coreografia que integrava sobretot cap, braços, man han demostrat com la millor de l’escenografia no té perquè passar factura a les seves veus.
La combinació de família, qualitat, innovació, compromís i cohesió en un esdeveniment com el concert de Sant Esteve són cinc raons que ens permeten parlar d’aquesta ocasió amb molt d’orgull. Els valors, musicals i humans que desprèn aquesta ocasió, defugen ser un monopoli dels cors del palau; són compartits entre els que estimem la música i també els que compartim els altres que es posen de manifest en aquesta ocasió. Per això, aquest concert del dia de Sant Esteve pot ser -i és ja per a molts- un clàssic en totes aquelles cases que el vulguin acollir. Podem pensar en allò de Per nadal cada ovella al seu corral, i no deixar d’afegir que per Sant Esteve, cadascú a casa seva, o a la dels cants.
Bon any nou!
Fotos:Panoràmica des de platea del Palau de la Música; Pablo Larraz dirigint el Cant de la senyera i el públic mostrant banderes estelades al final del concert.
