Recomanacions

Música i literatura en la música vocal. Nänie: de Schiller a Brahms

Dijous 9 Gener 2020

La relació entre música i literatura es pot abordar des de molts punts de vista, un dels més evidents i que amb més freqüència es tracta és el de la música vocal. Aquest tipus de música permet posar en paral·lel dues arts que són lineals i que, per tant, necessiten desplegar-se en el temps. Així doncs, aquest tipus de música és necessàriament un art interdisciplinari: posa en relació dues arts que interactuen i s’atribueixen mútuament nous matisos, s’atorguen noves capes d’interpretació i es modelen per tal d’encaixar una amb l’altra.

Més enllà de teoritzar d’una manera abstracta aquesta relació, podem lligar les teories interdisciplinàries amb un cas pràctic com podria ser Nänie, una obra musical – per cor mixt i orquestra – composta a partir d’un poema romàntic. De quina manera la música es fa transmissora del sentit del text? Com es desnaturalitza el poema de Schiller per tal d’esdevenir lletra de Brahms? Podem continuar parlant de música i literatura per separat en un cas com aquest o l’obra les fusiona i només es poden entendre conjuntament?

Isaiah Berlín, a The Roots of Romanticism, qualifica Schiller com a romàntic moderat - juntament amb Kant i Fichte - i com a oposició als romàntics desenfrenats als que va acabar desembocant aquest moviment. Apunta que, segons l’escriptor alemany, "l’única cosa que fa l’home a l’home és la seva capacitat d’elevar-se per sobre de la naturalesa, de modelar-la d’explotar-la i de subjugar-la a la seva preciosa, lliure i moralment encausada voluntat": l’autor es refereix constantment a múltiples llibertats.

És a partir d’aquesta llibertat que l’autor construeix el seu concepte de tragèdia, que no és una simple observació del patiment; allò realment tràgic és la resistència de l’home a allò que l’oprimeix, el desafiament en nom d’algun ideal amb el que s’ha compromès. Així, l’objectiu de l’art hauria de consistir en representar als homes conduint-se "de la manera més humana possible [...] La naturalesa és indiferent a l’home, és amoral i ens destrueix a tots de la manera més despiadada i horrible".

Cal tenir present la doctrina central de l’escriptor per entendre millor un poema que, de fet, és un cant fúnebre; la transcripció musical que en fa Brahms la dedica precisament al seu difunt amic i pintor Anselm Feuerbach. Entre els compassos d'aquesta obra podrem entreveure d’una banda la lamentació i de l’altra la cerca d’un consol: hi ha una part de tristesa, de plor, de ràbia fins i tot però també hi ha resignació, de consciència d’una finitud o de consciència de la grandiositat de la naturalesa.

Per tant, si ens preguntem de quina manera la música es fa transmissora del sentit del text, Rossana Dalmonte a "El concepto de expansión en las teorías relativas a las relaciones entre música y poesía" defensa la musicalització d’un poema per part d’un músic com a una expansió dels seus components sonors i rítmics, de manera que la música no només es fa transmissora del sentit del text sinó que explora els límits de la seva significació donant valor a la no-significació, a aquells elements que conformen l’estructura, la forma del poema i que, en última instància, serveixen de material musical al compositor.

Si, d’altra banda, ens plantegem com es desnaturalitza el poema de Schiller per tal d’esdevenir lletra de Brahms, podem trobar resposta a l’article de Nicolas Ruwet "Fonctions de la parole dans la musique vocale", però cal tenir en compte el fet que la traducció artística d’un llenguatge disciplinari a un altre comporta necessàriament aquesta transformació: és la reinterpretació d’una obra literària que esdevé una obra musical però en cap cas desapareix. Com apunta el teòric, un mateix text pot ser musicat de diferents maneres i cada manera és significativa (de la mateixa manera que una mateixa melodia es pot interpretar amb textos diferents).

A la pregunta "Podem continuar parlant de música i literatura per separat en un cas com aquest o l’obra les fusiona i només es poden entendre conjuntament?", hi ha una idea base en tots els teòrics anteriors i és que el resultat de la unió entre música i literatura genera un resultat que és molt més que una suma. Allò que aporta una i l’altra es multiplica, de manera que no podem continuar parlant de música i literatura per separat, sinó que cal entendre-les com a constituents d’un tot que és la conseqüència de la seva complementarietat.

Com recull Isaiah Berlin, Schiller considera que "si l’home és lliure, no ho ha de ser simplement per complir amb el seu deure, sinó per escollir entre donar-li lloc a la naturalesa o complir lliurement amb el seu deure". Per això el seu poema recull en primer lloc la història d’Orfeu i Euridice, perquè és la lluita de la llibertat de l’home (la d’escollir no rendir-se per una mort injusta) contra la naturalesa implacable: "Un sol cop va entendrir l'amor el senyor de les ombres, / I així i tot, al llindar mateix encara va exigir, sever, que se li tornés el regal".

Només el que és vulgar i comú baixa als inferns amb silenci - "Car el que és vulgar i comú baixa als inferns en silenci" -, els herois (com l’amic de Brahms, Anselm Feuerbach) hi baixaran (perquè hi han de baixar tots, també els que són bells i perfectes) amb un cant fúnebre com aquest Nänie. Des de l’esperit més romàntic, tan Schiller com Brahms afronten la mort amb una tristesa orgullosa, una resignació agitada, una consciència de la grandiositat d’una naturalesa imperdonable.

Caspar David Friedrich, Caminant sobre un mar de núvols, El somiador.

Més, sobre...: literatura , brahms , schiller , Nänie
Últimes Notícies