Guinjoan vist per BCN216

Dissabte 11 Gener 2020

Aquest dijous vam poder gaudir, al Petit Palau, d’un emotiu concert en homenatge al mestre Joan Guinjoan, a qui vam perdre ara fa un any. Enric Martínez Izquierdo, al capdavant de BCN216, va ser l’encarregat de retre el tribut a aquesta figura fonamental i el resultat sonor va ser de primer nivell. El concert s’emmarcava dins del Cicle d’Intèrprets Catalans del Palau de la Música.

Visiblement emocionat durant tot el concert, Ernest Martínez Izquierdo va demostrar el profund coneixement de l’obra del mestre i la bregada experiència al capdavant de la formació de referència de música contemporània a Catalunya, BCN 216, amb una trajectòria que l’ha dut, en les darreres dècades, a estrenar importants obres d’autors catalans. Formacions com Crossinglines o Barcelona Modern Ensemble beuen del doll de l’experiència i l’entusiasme per la feina ben feta d’aquesta formació històrica que, malgrat tot, està més viva que mai, amb intèrprets transgeneracionals i de gran talent.

Els músics de BCN216 sabien el que es feien al Petit Palau el passat dijous. Experimentats intèrprets de música de nova creació s’agruparen per fer una demostració de bona praxis i talent per homenatjar aquell personatge ple de bonhomia, genialitat, extrema sensibilitat, profunditat estètica i obertura de mires. Joan Guinjoan sabia conjugar amb intel·ligència diverses corrents estètiques amb ofici i intuïció, i rebre l’aplaudiment del públic sense perdre l’autenticitat. Va conrear diverses vessants artístiques: pianista, compositor, director, impulsor de la nova música (amb la creació de Diabolus in Musica) i la defensa del gran repertori del XX (especialment Schönberg, Stravinski, Ligeti, Messiaen, Boulez o Hindemith, dels quals se’n sentia deutor), a banda de donar suport als joves compositors i va tenir interès per dialogar amb les arts plàstiques. Els experts l’anomenen el “cartesià mediterrani”, arrelat a la terra, però alhora tan universal, aquesta mescla entre la meridionalitat i l’interès per la ciència (sincrotó Alba) i allò fàctic passat pel filtre de la seva subjectivitat.

La primera peça que es va interpretar va ser GIC 79, obra dedicada a Grup Instrumental Català i que s’iniciava al límit de l’audible. L’autèntica creativitat de Guinjoan es percebia en la conjunció de tècniques instrumentals expandides, alhora que no perdia mai l’element líric i les ganes d’explicar-se, de crear una comunió amb el públic que pocs artistes estan disposats a generar -però als quals tots aspiren. A més, en totes les seves obres hi ha una recerca de la riquesa tímbrica extraordinària i, en aquesta peça, concretament, van ser rellevants també els jocs rítmics que fins i tot ens feien pensar en influències jazzianes. Estructuralment, l’obra estava fonamentada en petites cèl·lules que anaven mutant en si mateixes i entre els instruments, generant contrastos. Cal destacar també un ús molt intel·ligent de les dinàmiques que dotaven d’ànima la peça.

Barcelona 216 va ser dedicada al grup que la interpretava, mostra també del foment de la música clàssica i el suport a (en aquells temps) joves formacions emergents. És una peça que no deixa de ser un reducte d’aquell Romanticisme generatriu i inspirador que tots els autors del vint porten a dins. L’ús de la percussió és depurat i es percebia un contrast entre un cert impressionisme en el tractament atmosfèric d’aquesta i el piano i, en canvi, seccions més dures en la corda. Al cap i a la fi, la contraposició entre allò líric i allò prosaic que donava un resultat molt amigable a l’escolta, fins i tot la més desacostumada també, potser, perquè el discurs fluïa de forma orgànica i es convertia en generatriu de noves sensacions com, per exemple, del plugim que es desprenia d’uns aguts controlats però inspirats. Al final, un toc de geni féu esclatar el públic a aplaudir.

Ja a la segona part, Homenatge a Chopin no amagava gens la influència de la font d’inspiració, que és l’op. 35 del compositor polonès, amb un piano al límit sempre entre la consonància i la dissonància, una revisitació totalment innovadora i actual de l’ideal delicat i edulcorat que alguns tenen de Chopin, amb un piano a cops frenètic i amb uns aguts més densos que els del polonès. Una visió gens idíl·lica però sí idealista de la música de Chopin, que era present intel·ligentment en cada gest, cada interval i cada sospir de l’instrumentista.

El concert es va cloure amb Homenatge a Carmen Amaya, una altra peça dedicatòria que reflectia perfectament l’esperit de l’artista, amb una percussió que cantava, ballava, sonava al ritme de les palmes i creava melodies suggerents i marcades de caràcter. De fet, aquest atribut, el caràcter, definia la peça, de la mateixa manera que defineix l’homenatjada, plena de rauxa i autenticitat, que inspirà moments musicals tan feliços que l’espectador amb una mica de sensibilitat gaudia fins a la catarsi. De fet, una catarsi col·lectiva però que encara és minoritària. Pensar que hi ha tantes ànimes perdudes en l’era de l’acceleració i la superfluïtat que, potser, mai s’atreviran a escoltar una mica d’aquesta música, em sacseja. Però no perdrem mai l’esperança en unes noves generacions que estan més preparades que mai i tenen un talent i una empenta inesgotables. I sempre restarem aquells a qui, en concerts com el de dijous, i fins i tot sent els més ateus, se’ns manifesta allò autènticament diví.

Fotos: Joan Guinjoan amb partitura; Ernest Martínez Izquierdo dirigint

Últimes Notícies