Cambra

La transparència sonora del Quartet Gerhard

Diumenge 19 Gener 2020

Dimecres 15 de gener vam poder gaudir, al Petit Palau, d’un estimulant concert del Quartet Gerhard on s’interpretà Mozart, Beethoven i Magrané. Una aposta més del cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música que fomenta el talent de casa i difon el nostre patrimoni.

Fa goig veure el Petit Palau ple de gom a gom per escoltar una formació de cambra catalana interpretant repertori clàssic vienès i contemporani català. L’ambient que es respirava era d’entusiasme i ganes de gaudir d’allò conegut, però també de deixar-se sorprendre. El Petit Palau té un públic fidel, que és tan receptiu a les noves propostes com a les perles de la tradició, i sempre respon honestament i amb criteri i convicció.
 
Si alguna cosa van saber transmetre els integrants del Quartet Gerhard és aquella meravellosa sonoritat en suspensió, una execució que acaronava la transparència. Mozart, Magrané i Beethoven van sonar autèntics, sense exuberàncies ni amaneraments, sense pretensions, amb una aparença de senzillesa que amaga un gran rigor tècnic i complexitat musical. El reeixit resultat sonor radica, en part, en la profunda comprensió del Classicisme de Mozart i Beethoven, d’aquesta conjunció estel·lar anomenada Erste Wiener Schule, però també de la poètica de Magrané, sinuosa i intel.ligent, subtil i encisadora. De fet, tot el programa parlava dels clàssics. Uns, els del Classicisme, i, per altra banda, els de la Grècia Clàssica, amb uns cants òrfics suggerents i a voltes hipnòtics.
 
El Quartet núm. 14, en Sol major, KV 387, « Primavera », de Wolfgang Amadeus Mozart, es desenvolupà amb dinàmiques molt clares i de forma gràcil, amb una articulació meticulosa i en plena compenetració entre els membres del quartet. A voltes més líric i emotiu, també hi podíem trobar moments de virtuosisme que potser calia cuidar una mica més. Per la seva banda, Ludwig van Beethoven va lluir amb el Quartet núm. 16, en Fa major, op. 135, que el Quartet Gerhard va interpretar amb talent i criteri meditat. S’obria molt dialogant, sense perdre en cap moment l’elegància, desplegant-se en graus conjunts per després convertir-se en un ens polifònic, essència del quartet. Harmonia i contrapunt depurats en un diàleg molt estilitzat que dibuixava un discurs diàfan i on s’hi entreveien transparències. El segon moviment, molt demandant, dona pas a un tercer ple de bellesa i malenconia, que veu la llum caminant poc a poc amb serenitat. El quartet desprenia tanta delicadesa i, alhora, seriositat, fins que la sonoritat s’obre cap a un moviment que s’inicia més tèrbol, i que desprèn rauxa i caràcter.
 
Joan Magrané ens presentava una versió revisada del seu Quartet núm. 2, « Alguns cants òrfics », amb influències del minimalisme, amb materials dosificats que després es van desplegant de forma polifònica, per tornar a la mínima expressió. Després d’un petit esclat sonor, arribà un passatge amb estridències a partir del fregament de l’arc, al límit entre el moviment i l’estatisme. Això provocava cert neguit en l’ànima de l’espectador, fins que tot es torna líric i els instruments canten mentre creix la intensitat. L’important de l’obra és el gest, la poesia que se’n desprèn, que de vegades, encara que sigui de forma molt subtil, és declamació. Magrané aconsegueix, dins de l’aparent contenció, efectes que visualment descriuríem com a focs d’artifici, o una espiral sonora ascendent fins a l’inaudible. Com a marca de la casa, Magrané ens ofereix modes antics que acosten el quartet a la música sacra però, alhora, desprèn una sensualitat al límit de la fredor (sembla contradictori, però és el que sentíem). El final es manifesta cristal.lí, i amb un piano que ens du cap al silenci final.
 
Una execució molt lloable del Quartet Gerhard per la seva honestedat, el rigor tècnic i la voluntat de transmetre allò inefable, l’art més suprem, la manifestació de la Wille, que ens transforma quan ens hi endinsem.  
 
 

Més, sobre...: quartet gerhard , mozart , magrané , beethoven , quartet
Últimes Notícies