Critica

Orquestra s’escriu en femení, simfònica també

03-02-2020

El bicentenari del naixement de Clara Schumann l’any 2019 va dur-nos algun article interessant, algun concert commemoratiu en sales menors i alguna conversa al respecte; en definitiva, res comparat al que figures (sovint masculines) molt menors poden arribar a rebre postmortem. L’últim regal de la celebració arribà el dia 27 de gener al Palau de la Música de la mà d’un grapat d’intèrprets, compositores i artistes que s’uniren per a commemorar la compositora alemanya amb un concert que, per primera vegada en la història de la programació del Palau (i potser de Barcelona), comptà amb un programa íntegrament signat per compositores.
Després d’una presentació excessivament llarga i poc agraïda d’Elisabet Carnicé, fou el torn de l’Orquestra Simfònica Solidària de Barcelona, que es col·locà sota la batuta de Clàudia Dubé Oranías.
 
El Palau de la Música, amb una quantitat de públic admirable per tractar-se d’un concert postposat, rebé amb un gran aplaudiment a les intèrprets de la vetllada, que encetaren el programa amb la grandiosa Simfonia Gaelica de la compositora nord-americana Amy Beach, referent musical de la seva època i artista reconeguda per la seva àmplia i diversa obra escrita i publicada. Si bé és cert que la simfonia de Beach és desconeguda per a molts, la seva qualitat musical colpeix qualsevol que s’hi encari, incloses les persones que acudiren a la seva estrena, l’any 1896.
 
Dividida en quatre moviments, l’obra travessa diversos estadis emocionals; partint d’un inici delicadíssim i tempestuós al mateix temps, el primer moviment s’endinsa en la grandiositat simfònica, quelcom que la directora dibuixà admirablement amb una orquestra sòlida, amb una fantàstica concertino i amb una molt bona base harmònica, tot i l’òbvia dificultat de la peça. Els moviments que seguiren foren abordats amb elegància i temperament per la jove orquestra capitanejada per una enèrgica Clàudia Dubé, i la meravellosa simfonia “gaèlica”, que rep el nom de les melodies angleses, irlandeses i escoceses usades per l’autora a l’hora de compondre-la, es desplegà per primera vegada al Palau.
 
La segona peça de la vetllada, Rondó para un Mayorazgo, de Teresa Catalán, féu desaparèixer la majoria dels vents de l’escenari excepte un, el flautista Rubén Torres, que deixà bocabadada l’audiència amb la seva part solista. La secció de cordes, que ja havia demostrat la seva vàlua amb la simfonia de Beach, tornà a lluir-se amb l’obra de Teresa Catalán, una peça que féu viatjar l’auditori cent anys en el temps i que féu palesa la capacitat camaleònica de les intèrprets a l’hora d’interpretar obres contemporànies, quelcom no gens fàcil.
 
Després de la mitja part fou el torn de la compositora Clara Gil Abascal, de qui se n’interpretà Frágil, una obra escrita per a orquestra simfònica i piano, en aquest cas interpretat per Isabel Pérez Dobarro. La jove pianista gallega, juntament amb Clàudia Dubé, regalaren al públic i a la compositora, present entre el públic, una interpretació delicada i minuciosa de l’obra, que serví com a preàmbul per a la peça de Clara Wieck Schumann.
La compositora alemanya, de la qual se’n celebrava el bicentenari del seu naixement, es féu lloc al Palau de la Música, per a fer sonar el seu Concert per a piano i orquestra en La menor, op. 7, una obra escrita quan l’autora tenia tan sols 13 anys. L’obra de l’arxiconeguda compositora es caracteritza per la seva naiveté, segons algunes; el que és ben segur és que l’esperit juvenil de l’autora hi queda reflectit de la mateixa manera que ho fa en les seves peces cambrístiques. Els tres moviments del concert foren interpretats meravellosament per la pianista i l’orquestra, abordant amb empenta i entusiasme cada pàgina de la peça i manifestant un perfecte enteniment amb la directora.
 
És d’esperar que la proesa d’omplir una de gran sala de concerts amb música escrita únicament per dones hagi fet caure la cara de vergonya a les institucions que haurien de vetllar perquè la recuperació de figures tan importants com són les dones creadores, no hagués de dependre únicament de petites entitats amb pocs recursos.

Fotos: Rafael Godoy


Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *