Concerts

La decadència sumptuosa d'Strauss

Dijous 30 Gener 2020

El passat 29 de gener, Ibercamera tornà a delectar el públic barceloní amb un concert deliciós protagonitzat per la Frankfurt Radio Symphony, Andrés Orozco-Estrada, i un joveníssim Fumiaki Miura, tots ells sota l’aixopluc de L’Auditori de Barcelona, ple a vessar. El programa comptà amb grans noms del repertori simfònic del turn-de-siècle, entre ells Mussorgsky, Txaikovski i Strauss.

L’obra que encetà la vetllada fou el greatest hit de Mussorrsgky Una nit a la muntanya pelada, arranjada per Rimski-Kórsakov vint anys més tard. La fabulosa orquestra de la ràdio de Frankfurt, dirigida pel seu titular Andrés Orozco-Estrada, arrancà amb una energia desbordant i una sonoritat pletòrica, molt pròpia de les grans orquestres germàniques que, tristament, encara arrosseguen estereotips d’allò més rancis, com per exemple que tant contrabaixos com metalls comptin amb una ridícula (i en casos inexistent) representació femenina.

El director colombià, amb una agilitat poc corrent sobre els podis orquestrals, traçà línies, harmonies i matisos excepcionals en la primera obra del programa, teixint uns contrastos magnífics, potser excessius per un públic constantment sorollós i mal educat. Com és habitual a les sales barcelonines, van sonar un parell o tres de telèfons, van caure nombrosos objectes, i els estossecs i esternuts van anar-se combinant amb cada compàs del concert.

La segona peça del concert féu aparèixer en escena al violinista Fumiaki Miura i el seu Stradivarius, que abordaren el Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 35 de Txaikovsky amb una tranquil·litat sorprenent. El concert escrit pel compositor rus, que sobrepassa sobradament el qualificatiu de greatest hit, fou tractat d’una manera ben original pel director, que aportà una energia temperada i flexible a la peça. L’obvi virtuosisme del solista comptà amb el suport constant d’Andrés Orozco-Estrada, que entrellaçà la sonoritat pulcra i decidida de Miura amb la de l’Orquestra.
Després d’una pausa que serví per a calmar els ànims i preparar-se per a la sessió straussiana de la segona part, l’Orquestra tornà a seure al mateix temps que ho feia el públic, fins que aparegué Andrés Orozco-Estrada i féu l’impuls de començar quan encara hi havia una forta remor a la sala.

El Don Juan op.20 de Richard Strauss és quelcom meravellós per a les amants del simfonisme del turn de siècle. La seva capacitat de tergiversar l’oïda i l’enteniment sobre allò que s’escolta, que segons Jacobo Zábalo il·lustra la “passió volcànica” de l’autor i els seus personatges, quedà perfilada pels moviments del director i els matisos de l’orquestra, tots ells impecables en la seva interpretació. Tot i l’evident perfecció tècnica i interpretativa de l’orquestra, el Don Juan evidencià també la qualitat musical dels i les solistes de la vetllada, que deixaren bocabadada la majoria del públic.

I finalment fou el torn del magnífic Rosenkavalier, en la seva versió escrita per a orquestra. Després del terrabastall donjuanesc fou el torn dels valsos decadents i magnífics del cavaller de la rosa i els seus precipicis harmònics, materialitzats pels moviments d’un enèrgic Andrés Orozco-Estrada. Les davallades tonals de la Suite foren magistralment abordades per una orquestra al complet i uns solistes de gran talent. Podria dir-se que deixaren la sala immersa en una catarsi sonora i un sentit renovat del que pot representar un “drama” musical.
I és que, fins i tot les crítiques més fervoroses, que solem arremetre contra les programacions canòniques i testosteròniques, podem tenir una debilitat especial per certs personatges de la història musical.

Fotos: l'Auditori de Barcelona.

Últimes Notícies