Durant la segona meitat del mes de febrer torna al Gran Teatre del Liceu La Clemenza di Tito, l’última òpera de Mozart que a ser durament criticada per algunes personalitats de l’època i ha sigut oblidada durant molt de temps. En aquesta ocasió, però, podrem gaudir-la en una versió estrenada al Festival d’Ais de Provença el 2011 i amb d’un repartiment integrat per especialistes en el cant mozartià.
Per poder entendre una mica més aquesta òpera seriosa en dos actes cal viatjar en el temps fins el moment en què va ser composta: l’estiu de 1791. Mozart ja estava treballant en tres composicions en paral·lel: un concert per a clarinet, Die Zauberflõte i, a més, ja havia rebut el misteriós i summament conegut encàrrec del seu Rèquiem final. En aquest context, Domenico Guardasoni, director del Teatre Nacional de Praga, va proposar-li compondre una nova òpera per a la cerimònia de coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia.
Malgrat el poc temps del que disposava (es tracta d’una obra composta en menys de tres setmanes) i el volum de feina que ja tenia, Mozart va acceptar l’encàrrec segurament per motius econòmics. Cal apuntar que, prèviament, Guardasoni havia intentat contractar a Salieri, però l’etern rival del compositor austríac no va acceptar, desbordat per la feina que li comportava ser el director del Teatre Imperial de la Cort a Viena.
Per contextualitzar l’obra, també cal assenyalar que el llibret de La Clemenza di Tito, de Caterino Tommaso Mazzolà, es basa en l’obra homònima de Pietro Metastasio, llibretista de la versió original de 1734 d’Antonio Caldara (recordem que ens trobem més de cinquanta anys més tard). La dificultat amb la que es va trobar el poeta italià va ser la d’adaptar el text als gustos de l’època, respectant alhora els versos de Metastasio per les àries i recitatius, retallant els passatges que es poguessin fer massa pesats i, a la vegada, passant de tres actes originals als dos actes que demanaven els Estats de Bohèmia. Tot i aquest enorme esforç realitzat, recordem, amb molt poc temps, la rebuda per part del públic de les altes esferes va ser totalment de rebuig.
La Clemenza di Tito va ser estrenada el 6 de setembre de 1791 al Teatre de la Ciutat Vella de Praga a càrrec de la companyia del mateix Domenico Guardasoni. És aquí on citem les conegudes valoracions de Maria Louisa – «una porcheria tedesca» – i el compte Zinzendorf – «plus ennuyeux spectacle». A aquestes crítiques s’hi oposa l’opinió del primer biògraf de Mozart, Franz Xavier Niemetschek, que afirmava just tres anys després de l’estrena: «There is a certain Grecian simplicity, a still sublimity, which strikes a sensitive heart gently but none the less profoundly – which fit admirably to the character of Titus, the times and the entire subject, and also reflect honour on Mozart’s delicate taste and his sense of characterisation […] Connoisseurs are in doubt whether Titus does not in fact surpass Don Giovanni». Potser hauríem de culpar a les afirmacions d’aquestes poderoses personalitats l’oblit que ha tingut aquesta obra entre el 1830 i el 1974, quan la Royal Opera House va realitzar-ne una producció històrica amb una fitxa artística de primer ordre.
Acabades les presentacions, però, és moment de saber de què tracta aquesta òpera. L’acció té lloc a la Roma del segle I d.C, moment en què Tito acaba de ser nomenat emperador i planeja casar-se amb la reina egípcia Berenice (que no apareix en cap moment de l’òpera). Finalment i a causa de les pressions per casar-se amb una dona romana, decideix fer-se enrere.Aquest gest dóna un bri d’esperança a Vitellia, filla de l’antic emperador Vitellius, que aspira a ser ella l’escollida pel nou emperador. Resulta, però, que Tito escull Servilia, la germana del seu millor amic Sesto, que al seu torn està perdudament enamorat de Vitellia. Ella, encegada de gelosia, ordena a Sesto que traeixi l’emperador i el mati. Horroritzat, Sesto accedeix però fracassa i el protagonista de la trama sobreviu. Durant el transcurs de tot plegat, Vitellia descobreix que Tito ha abandonat el seu pla de casar-se amb Servilia, després que li diguessin que aquesta està enamorada realment d’Annio. Tito ara es casarà amb Vitellia i Sesto, corsecat pels remordiments, es confessa al promès de la seva germana. Vitellia, tement sortir esquitxada amb aquestes declaracions, persuadeix a Sesto per què no la impliqui. Finalment, Sesto no acusa a Vitellia i és declarat culpable però Tito, incrèdul i angoixat, es debat entre la condemna a mort i la clemència pel seu amic. En adonar-se que Sesto està disposat a morir per ella, Vitellia es confessa públicament i renuncia a tota possibilitat de poder. En un acte de clemència, com ja anuncia el títol de l’obra, Tito perdona tots els implicats en la trama.
Segurament un dels moments més emotius d’aquesta història se situa al segon acte, “Deh, per questo istante”, quan Sesto li diu al seu amic Tito que recordi els orígens de la seva amistat: es fa petit i senzill com un nen per envoltar-se novament de realitat i afirmar que no té por de la mort, la seva única por és convertir-se en un traïdor en la mirada del seu amic. «Deh, per questo istante solo ti ricorda il primo amor. Chè morir mi fa di duolo il tuo sdegno il tuo rigor. Di pietade indegno è vero, sol spirar io deggio orror; pur saresti men severo, se vedessi questo cor. Deh per questo istante, [….] Disperato vado a morte; ma il morir non mi spaventa; il pensiero mi tormenta che fui teco un traditor!». Podem trobar en el principi d’aquesta ària alguna cosa molt pura, molt evocadora i genuïna de l’emoció humana.
De totes maneres, la trama no és especialment innovadora: amor frustrat, maquinació política, traïció, amistat noble i, finalment, la presència d’un governant benèvol, heroi protagonista i salvador. Cal tenir en compte, però, que un dels principals objectius era mostrar un governant savi, humil i humà: té sentit, així doncs, escollir aquesta obra. Entre línies, a més, també s’adverteix un toc d’atenció: ens situem a l’any 1791, poc després de la Revolució Francesa, i és necessari que els reis omnipotents governin amb prudència.
Per acabar, només queda reflexionar sobre el fet que de vegades la tradició desvia i aparta certes obres per motius ben diversos i tot sovint injustos. És per això que val la pena deixar de banda els prejudicis i donar una segona oportunitat (de la mateixa manera que ho fa Tito) a aquells títols que se’ns permet revisitar.
Foto: La Clemenza di Tito, Liceu
