Cambra

De la presència escènica i els records d’infantesa

Dimarts 4 Febrer 2020

Diumenge 26 de gener en el marc de les Residències Musicals de La Pedrera, el contratenor Víctor Jiménez Díaz, acompanyat de Berta Brull al piano, va oferir un recital d’obres de cinc compositors contemporanis de la ciutat de Barcelona. El repertori de Mariona Vila, Alberto Garcia-Demestres, Albert Guinovart i Miquel Ortega va vertebrar un concert que va acabar amb l’obra d’estrena absoluta My Old Gramophon #2 de Raquel Garcia-Tomàs.

Víctor Jiménez dedicava el concert a «alguns dels millors i més propers compositors vius de la nostra ciutat» i aprofitava per reivindicar «la música concebuda als nostres dies». Estem acostumats a escoltar els contratenors en terreny barroc, amb melodies lleugeres i contrapuntístiques, amb un clave de fons i ressonàncies històricament informades però després del concert de diumenge passat, queda del tot demostrat que no hi ha època que pugui limitar els bons músics.

Jiménez, amb un domini escènic més que evident, va fer-se seu el públic des del primer moment. Amb una expressivitat transparent i sense excuses va anar presentant diferents registres interpretatius al llarg del concert, tots passats per un filtre personal, amb un caràcter segur i una indiscutible presència. Amb uns aguts brillants, ressonats a la màscara i amb un so molt natural, gens engolat, va defensar totes les peces amb elegància, tenint tots els compositors asseguts a primera fila. Sens dubte, un repte que va aprovar amb nota.

Va fer sonar les obres de Mariona Vila amb una gran expressivitat i una veu vibrada, afectat de vegades, humorístic en d’altres, còmode en aquesta vessant més teatral. Sota una línia melòdica aparentment simple, el coixí harmònic del piano de Berta Brull va acotxar el clima de la sala. Jiménez, aprofitant la llargada d’un pedal, canviava la textura de la mateixa nota, passant d’un color més clar a un de més fosc i donant d’aquesta manera matisos molt interessants a la interpretació. En un parell d’ocasions, però, quan el registre baixava força per a la forquilla d’un contratenor es va fer perceptible el canvi de veu de pit a veu de cap. D’altra banda, però, cal dir que tècnicament va estar impecable als fortes de la penúltima cançó, vibrats, expansius, rodons, amples.

De les obres de Demestres cal destacar-ne les dinàmiques i els canvis de posicions. Si en el cas del bloc de Vila va optar per una interpretació més aviat còmica, en el cas d’aquest compositor polifacètic va mostrar-se més seriós, que no menys present. El domini dels gestos va ser precisa i encertada i la mirada que s’atrevia a llençar al públic era del tot confident. Tot i un petit rescat continu a la veu en algun moment, Jiménez va arribar a la mitja part amb fortes ovacions.

A la segona part vam poder sentir un Guinovart molt cuidat, amb un piano de Brull delicat i sensible que va poder prendre més protagonisme als compassos on tenia espai per fer-ho però que també va respectar la veu solista quan l’havia d’acompanyar. El moment simpàtic de la nit el va protagonitzar una senyora del públic, que va comentar «ara sí que podem aplaudir, no?», amb el que Jiménez, saltant-se el protocol, va respondre: «aplaudeixi quan vulgui!». Seguint el concert, el T’estim va tenir uns fortes càlids i vellutats i va acabar amb un piano que va caminar cap un crescendo fins a forte i va tornar a piano amb una boca closa final que va arrencar aplaudiments d’allò més sincers. És aquí quan va aprofitar el comentari distès d’abans i el fet de trobar-nos en petit comitè per fer alguna broma.

Finalment, a les obres d’Ortega va poder lluir uns trinos i brodedures escaients al repertori i algun glissando teatral que va accentuar aquest punt folklòric. A Testament ens va ensenyar la part més delicada i suau i a Mi corazón no puede con la carga, va fer sonar la paraula «carga» de manera pesante, com ho demana el propi significat.

Com avançàvem a l’entradeta, l’obra de Raquel García-Tomàs, My old gramophone #2, va tancar el concert. La pianista es va posar les ulleres, el contratenor va deixar caure l’agulla sobre el vinil i un soroll de gramòfon va esmunyir-se a través de les butaques. L’obra inspirada en l’Allemande de la Suite Francesa núm.2 de J.S.Bach forma part del cicle My old Gramophone, creat expressament per a la Residència de la Pedrera i que pretén evocar a l’oient a una mecanització del so, traçant un clar paral·lelisme amb el fet que salti l’agulla i es produeixi una «repetició d’un fragment curt de manera reiterada o el canvi de to degut a l’alentiment del motor que fa girar el disc». A més, el text del que se servia la composició era una mera exploració del fonetisme, mostrant un significant sense significat. L’acompanyava una vídeo-creació amb imatges d’infants jugant, connectant així el dispositiu musical que donava títol a l’obra amb aquesta etapa de la vida. L’obra estava creada amb molt de gust, no hi va haver cap element que sobrés, tot respirava amb la seva lògica. Esperem que aquests dos grans músics residents enguany tornin a col·laborar més endavant en escenaris ben diversos!

Foto: Víctor Jiménez, Víctor Jiménez i Raquel García-Tomàs

Últimes Notícies