Critica

O Vos Omnes, la Foguera de les Vanitats

11-02-2020

El passat dimarts 4 de febrer es va donar inici al Festival Llums d’antiga de L’Auditori que se celebra per segon any consecutiu. El concert inaugural del festival va recaure en l’ensembre vocal català O Vos Omnes, que ens oferí l’espectacle ‘La Foguera de les Vanitats’.
A Catalunya, tot i tenir una immensa tradició coral, hi ha una gran manca de cors professionals. O Vos Omnes és un d’aquests pocs cors, i sens dubte és d’entre aquests el que gaudeix d’uns cantants de més alt nivell, com varen demostrar en aquest concert.

Tot i ser un concert emmarcat dintre del terme de “música antiga” (fent referència no només al període de les composicions s. XV i s. XVI, sinó també a la recerca de la interpretació a partir de criteris musicològics), presentava una concepció pel que fa al format ben contemporània. Més que d’un concert hauríem de parlar d’espectacle, en el qual es defensa la interpretació musical com a art performativa en què els músics són conscients que no només actuen com a generadors sonors, sinó que el component visual també és inherent a la interpretació musical.

El cor de cambra, a través del repertori dirigit per Xavier Pastrana, d’una posada en escena que jugava amb els espais i el moviment concebuda per Iban Beltran, i amb la col·laboració de l’actor Quimet Pla; va explicar la història de Girolamo Savonarola, monjo dominic que va difondre i imposar a finals  del s. XV a la ciutat de Florència unes idees radicals d’austeritat i decència. 

El concert va consistir, majoritàriament, en la interpretació de petites peces en format cambrístic que complementaven les intervencions de Pla, que va donar vida a Savonarola. En aquestes cançons carnavalesques va quedar palesa la qualitat vocal i interpretativa de tots els membres que conformen O Vos Omnes, però fou una llàstima que aquest repertori no fos o compositivament molt interessant o que permetés fer un major lluïment de veus. Tot i l’alt nivell interpretatiu del conjunt (no només musical, sinó també teatral), degut principalment a ser executat per uns grans professionals, hi va haver petits moments, en Donna di dentro della tua casa i l’inici de In su quell’aspro monte, en què es va evidenciar alguna inseguretat per part dels cantants. La varietat en quan a caràcter i timbres que van aportar els instrumentistes que els acompanyaven (tot i que a vegades Edwing Garcia amb els diversos instruments de corda polsada s’avançava i trepitjava una mica les respiracions), sumada a la força dramàtica de la història que es narrava i a un gran dinamisme visual del moviment dels cantants, va fer que aquesta primera part fos molt amena, cosa extremadament necessària, ja que segurament aquest repertori per si mateix hagués resultat poc satisfactori.

En el moment en què el personatge de Savonarola mor, es féu una estranya pausa, que no va estar ben gestionada a nivell escènic. El públic aplaudia, en gran part pensant que l’espectacle havia acabat, no sortia ningú a escena a saludar i després d’uns minuts d’insistir en aplaudiments, finalment el públic cessà, no entenent que estava passant. L’escenari buit, amb una llum blava que il·luminava l’hàbit de Savonarola penjat, continuen passant minuts d’incomprensió. De cop comencen a sortir tècnics de L’Auditori sota els mateixos focus blaus i mouen faristols, cadires i instruments. Finalment surt el cor. La poca finor d’aquest procés va trencar l’atmosfera creada d’espectacle continu i submergiu que s’havia dut a terme fins al moment.

Després d’aquesta parada, ja arribant a la fi del concert, vam poder gaudir per primer cop de sentir el cor en la seva totalitat. Van interpretar tres obres, de Richafort, Byrd i des Prez, sent l’obra del compositor anglès, Infelix ego, la més complexa del concert. En aquesta obra de durada més llarga, es va poder veure com es desenvolupava el cor musicalment. En la petita forma el resultat era excel·lent, les direccions de cada frase eren pintades d’igual manera per cada cantant amb un gust molt refinat, i els diferents colors tímbrics de cada corda se succeïen amb molta naturalitat. En la gran forma, però, la música perdia direcció, no estaven clars quins eren els punts d’arribada i no hi havia un gran desenvolupament, també es va trobar a faltar una mica de flexibilitat pel que fa a tempo i respiracions. 

En conclusió, ens vam trobar davant d’un cor que va demostrar el seu elevat nivell però no es va poder mostrar en la seva màxima esplendor, i d’un espectacle innovador amb una història interessant de fons, però que va ressentir en la interpretació coral, restant-li importància, i en l’elecció repertori. Malgrat tot això, clarament va ser un dels millors concerts corals que s’han dut a terme a la ciutat de Barcelona aquesta temporada i que fa venir més ganes d’escoltar aquest gran ensemble vocal de nou, i poder-los redescobrir en altres contextos.

Foto: O Vos Omnes


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *