Els Amics de l’Òpera de Sarrià inauguraren aquest cap de setmana passat la seva sisena temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona. Per aquesta ocasió es trià la farsa de Valentino Fioravanti Le cantatrici villane, una còmica obra en que tres pageses ben agosarades pretenen convertir-se en dives d’òpera de la nit al dia. El seu argument esdevé un exercici de ridiculització dels tòpics del món de l’òpera, en la línia d’altres petites obres com L’empresari teatral de Mozart, Prima la música e poi le parole de Salieri o Il maestro di capella de Cimarosa. La música de Fioravanti, propera a l’estil d’aquest últim, no té però ni el seu encant melòdic ni inventiva instrumental, amb una factura en certs moments desconcertant. 

Com molt bé explicà el professor Roger Alier a la seva presentació, l’obra va fer prou fortuna a la Barcelona de principis del segle XIX, abans de caure en l’oblit davant el deliri rossinià que es va estendre per arreu. En temps modern, Le cantatrici villane encara es recuperaria a la nostra ciutat en el cicle d’òpera organitzat per la Universitat de Barcelona. 

La partitura no té gairebé cap moment solista, aspecte que potencia diversos episodis de conjunt, especialment trios. Feliçment els Amics de l’Òpera de Sarrià han aconseguit aquesta vegada reunir un equip de cantants molt compacte, de nivell força similar. Potser la secció masculina no aconseguí la magnífica prestació de les noies; Inés Lorans (Rosa), Alba Fernández (Àgata) i Helena Ressurreiçao (Gianetta) seduïren per la bellesa del color de les seves veus, un estil depuradíssim i una magnífica actuació a nivell escènic. Brave!

En l’apartat masculí sobresortí la veu del baríton Donato di Gioia com a Don Bucefalo, el professor de cant que intenta convertir en gran noms del cant a les càndides pageses. Fioravanti reserva un gran moment per a aquest personatge: al final de la història Bucefalo pretén representar una òpera cantada per les seves alumnes. No cal dir que la broma no anirà més enllà dels primeres pàgines de la partitura…

El tenor Elías Ongay i el baix Pedro Quiralte completaren el trio masculí amb unes veus a les que potser els hi manca un xic de personalitat i colors més rics, però que cantaren amb l’estil i la comicitat requerida per l’obra.

Un altre dels grans èxits d’aquesta nova producció va ser l’excel·lent prestació instrumental de l’Orquestra Barcelona Concertante sota la inspirada direcció d’Assunto Nese, qui aconseguí un so prou dúctil i un gran control entre els diferents elements vocals i el reduït fossat. 

El senzill però efectiu decorat, una colorista plaça de la rústica vil·la de Frascati (res més necessita la curta farsa), va sortir de les mans dels alumnes de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, sota el mestratge de Jaime de Córdoba i Oriol Vaz. La direcció d’escena va recaure en el nonagenari Constantino Juri, qui signà un magnífic treball: fresc, curiosament jovenívol i ple de comicitat, donant sentit a les extravagants situacions ideades per Fioravanti. 

Seguirem de prop als Amics de l’Òpera de Sarrià, amb la seva motivant programació conformada a partir d’obres de petit format, obres que malauradament han quedat desateses pel gran escenari operístic barceloní. Cal agrair doncs la seva tenacitat a l’hora d’omplir aquest buit.

Foto 1. Raúl Giménez, Anna Ponces i Assunto Nese en una imatge presa després d’una reunió de
producció de la VI Temporada de l’Òpera de Cambra de Barcelona.

Foto 2. Representació de Il Matrimonio Segreto-Cimarosa.