El Festival Llums d’Antiga de L’Auditori ha tingut novament l’encert de portar els concerts fora del seu recinte habitual, la Sala Oriol Martorell, a espais arquitectònicament més en línia amb la música. El concert que el conjunt vocal Graindelavoix va oferir a la basílica de Santa Maria del Pi va fer coincidir màgicament l’època de l’edifici amb l’època de la música que s’hi va interpretar. Poder escoltar música del segle xiv en directe és un plaer molt rar que val la pena assaborir lentament.
Graindelavoix és un conjunt vocal amb seu a Anvers, dirigit per Björn Schmelzer, format per vuit cantants, que van interpretar polifonia que abastava tres segles de música: xiv, xv i xvi, des de Guillaume De Machaut fins a Carlo Gesualdo. La basílica del Pi, a diferència d’altres concerts, tenia disposats els bancs de manera que l’escenari se situava al bell mig de l’església. Els nou artistes es van situar en rotllana, sota la llum tènue de poques bombetes. La resta era foscor absoluta. Semblava ben bé que haguéssim entrat a l’edat mitjana.
La polifonia medieval de l’Ars Nova, que té com a màxims exponents Philippe de Vitry i Guillaume de Machaut, és un estil vocal que sona dur a l’oïda, per unes harmonies que pivoten sobre acords de quinta, que avui dia sonen molt llunyans. El Sanctus de la Messe de Notre-Dame, de Guillaume de Machaut, va ser la peça que va obrir el concert. Tan bon punt vam sentir els cantants fent aquelles harmonies en la foscor a penes il·luminada, semblava com si la basílica del Pi s’hagués transportat als dies en què va ser construïda.
La polifonia medieval és difícil de cantar, sobretot per l’afinació. Val a dir que els membres de Graindelavoix van sonar perfectament afinats al llarg de tot el concert. És especialment meritori, atès que no tenien cap suport instrumental que els servís de referència. Björn Schmelzer només tenia el diapasó per donar el to d’entrada a cada peça, i a partir d’aquí els cantants havien de mantenir-se afinats en coordinació entre ells. Una tasca gens fàcil, i en la qual van excel·lir.
El programa del concert va ser una evolució històrica de la polifonia, des de la duresa de l’Ars Nova, fins a la dolçor del Renaixement de l’època de Monteverdi, en què els acords són més arrodonits i amorosos, i és una polifonia a més veus. Una altra característica d’aquesta música tan antiga és que requereix una tècnica vocal en què l’emissió té un vibrato gairebé nul, sona gairebé plana, perquè no és una música escrita per al lluïment dels cantants, sinó per a la litúrgia eclesiàstica. Els membres de Graindelavoix van respectar a bastament aquest principi, i només una de les sopranos va timbrar en excés la veu.
L’experiència va ser total: música i arquitectura medievals combinades com si assistíssim a una missa de l’època. Potser l’única cosa que s’hauria pogut millorar és el fet que els llums haurien pogut apujar la potència gradualment, per simbolitzar la transició d’una polifonia fosca i austera a una de dolça i lluminosa.
Foto: Graindelavoix. Koen Broos.
