Que la música va més enllà de la sonoritat se’ns fa difícil d’entendre. Però què passa quan no podem percebre la totalitat del so, però sí la música? Christine Sun Kim, sorda de naixement, donà resposta a aquestes preguntes durant la seva actuació en el marc del Festival Beethoven250, juntament amb l’Ensemble Contrechamps, qui transmeteren les seves idees mitjançant els seus instruments. El motiu n’és l’aposta de l’Auditori per oferir una visió més enllà de la figura de Beethoven, la genialitat del qual depassa el seu llegat musical, interpel·lant-nos amb la seva sordesa per repensar i redirigir el significat de l’art.

El concert, encapçalat per la frase “Deaf, not mute” (sorda, no muda) s’inicià amb la interpretació de la Sonata per a trompa i piano en Fa major, op. 17 de Ludwig van Beethoven, un inici que ens situa en el context del concert. El so de la trompa acompanyada del piano, inundà la Sala Alicia de Larrocha amb les brillants notes del tema principal. Tot i que el començament va sonar una mica rígid, es compensà amb la solemnitat del tema, combinada amb un caràcter còmic propi de la mà de Beethoven. Tot i que l’empremta del compositor era fàcilment reconeixible, la interpretació mancà d’algunes de les dinàmiques que aporten tanta vida a l’obra. Si més no, les modulacions menors transmeteren al públic la capacitat d’endinsar-se dins una obra àgil i brillant.

També de la mà de l’Ensemble Contrechamps, la segona peça Time, intent, memory (2012) per a sis instruments, de Jürg Frey marcà la diferencia. La fredor i l’hostilitat de l’obra, marcada per la constat simulació del vent en la percussió, transmeté un sentiment d’incomoditat al públic. Notes llargues i planes, normalment greus, marcades únicament per les dissonàncies i la mínima transició entre els instruments transportaren cap a la idea de temps verticals i el contorns formals bastits per patrons circulars pròpis del compositor. Enterrant tota melodia en un ambient vast i desèrtic, l’idea abstracta d’un silenci en va, pretén convidar el públic a pensar. Efectivament, després d’escoltar la calidesa de Beethoven, entrar de ple en el relat de Frey, resulta incòmode i fins i tot agressiu per a qui l’escolta, però sobretot per a qui no veu venir el contrast. D’altra banda, felicitar els músics de l’Ensemble Contrechamps pel seu minuciós treball d’afinació en una obra amb tanta dificultat en aquest aspecte és el de menys.

Finalment, ja en la darrera peça, Christine Sun Kim ens obrí les portes a un món immens de preguntes. Analitzant com la condició de sordmuda pot comportar implícitament la noció que els sords estan desproveïts d’una veu, el seu treball va molt més enllà de la sonoritat com a un únic sentit. Projectant les seves experiències en curtes frases en anglès (“L’instructor tartamudeja”, “Música country a la ràdio”. “Paper estripat”), els sis músics de l’Ensemble anaven reproduint els sons que Christine Sun Kim havia transcrit en la seva obra Deaf, not mute (2019) i que s’estrenava per primer cop a Barcelona. Sun Kim dirigeix l’actuació projectant aquestes captures, que són reproduïdes sonorament per als músics, connectant d’una forma increïble amb el públic. En destacaria principalment les dràstiques dinàmiques, els cops de la percussió i l’originalitat de l’artista per transmetre un llenguatge més enllà de les melodies, tonalitats i ritmes.

En tot, un concert de contrastos i aprenentatge per a un públic que aclamà en llenguatge de signes l’actuació d’ambdues parts. El missatge era clar i contundent, fent de la diversitat funcional la clau i el fil conductor d’un repertori que clama el seu paper en els programes del present i del futur. Propostes que van més enllà de la sonoritat del silenci.