Si els arqueòlegs han desenterrat ciutats mil·lenàries, els lingüistes han descobert missatges amagats rere jeroglífics, el Cor Francesc Valls ha recuperat una obra que no sonava des de feia gairebé cinc-cents anys. I no ho ha fet sol, l’extens treball de recuperació dels arxivers  de la Catedral de Barcelona i dels musicòlegs ha estat crucial per viure el què es va viure el passat dimecres 12 de Febrer a la Catedral. L’aparentment corrent títol d’Hostia Solemnis és, de fet, un motet dedicat a la patrona històrica de la ciutat de Barcelona, Santa Eulàlia. Una peça que sonava al temple en múltiples ocasions, i no només per la diada de la Santa en què s’interpretava en una processó que acabava a la cripta on està enterrada. El document que ha permès transcriure l’obra, data del S.XVI. Sobre el paper el seu compositor anònim va escriure possiblement cada nota de manera inèdita. Tot i que ja es coneixia de l’existència de melodies en cant pla dedicats a Santa Eulàlia, la polifonia d’aquesta peça és totalment inaudita i suposa un gran canvi.

Un concert d’estrena únic

Cinc-cents anys d’un silenci, trencat, per fi, amb un concert especial de presentació en públic d’un Hostia Solemnis tan lligat a la història de la ciutat. El cor Francesc Valls, cor titular de la Catedral de Barcelona i de la Basílica de la Sagrada Família, amb la direcció de Pere Lluís Biosca, van ser els afortunats de fer-la reviure.
El concert,  però, es va iniciar amb diverses peces per anar fent estómac per un moment tan deliciós. El cor va interpretar la totalitat de la coneguda Missa l’homme armé de Francisco de Peñalosa (1470-1528).
L’equilibrada polifonia de Peñalosa es va posar en les bones mans del transparent so del cor Francesc Valls. Els cantants, aplegats davant l’imponent altar catedralici, a la part final del cor, produïen un efecte magnífic. La fusta de les antigues cadires del cor i l’espai quadrat generaven una sonoritat envoltant que evitava la molesta reverberació dels alts arcs d’ogival de la catedral. Això permetia entendre perfectament les frases pronunciades pels cantaires i identificar de forma cristal·lina les línies melòdiques. L’efecte, però, no es quedava aquí. Quan s’arribava als finals de cada oració la majestuositat del so eclesiàstic es feia lloc. El so s’allargava com si es tractés d’un orgue, recordant-nos que no érem pas a una sala de concerts sinó a una catedral.

La missa de Peñalosa va estar complementada per un Salve, Sancta Parens i un Ave Verum Corpus de Juan de Antxieta (1462-1523). El so homofònic i de rang reduït oferia un interessant contrast amb la resta d’oracions.

I per acabar, l’hora de la veritat. Sota la mirada vigilant de la cúpula bisbal, el cor va desfilar diligentment fins a l’interior de la cripta on descansa el cos de Santa Eulàlia. L’Hostia Solemnis és un càntic breu però expressiu, però amb un rang sonor poc extensiu. Tot i que no cerca el dramatisme d’altres obres, es fa notori que l’autor buscava crear bellesa artística a una figura tan adorada. Les parets de la cripta generaven un cert esmorteïment al so, cosa que hi aportava un cert misteri.

L’espera, potser, va fer curta l’obra a molts dels presents. Ho va demostrar el llarg silenci, a la fi de la peça, d’uns espectadors que no s’atrevien a trencar la solemnitat del moment amb els seus aplaudiments. El públic reduït que podia encabir-se al cor del temple va fer sentir la seva admiració un cop va començar a aplaudir.

L’esdeveniment es pot considerar tot un èxit per la gran demanda per assistir a l’estrena i el ple als seients. Una molt bona forma per posar punt i final a les celebracions del cinquè centenari del capítol del Toisó d’Or a Barcelona. Es tracta d’un dels esdeveniments més importants per la ciutat de l’època. El març de 1519, l’assemblea que comptava amb els monarques més importants d’Europa i la classe nobiliària més influent, es va reunir a la ciutat, ocasió per la qual es va fer construir el cor de catedral i que encara es conserva.

És rellevant el fet que es cantés una missa abans de l’Hostia Solemnis, que s’interpretés a la cripta i que el cor anés amb túniques missals. Això demostra l’esforç de l’organització per reproduir de manera més o menys fidedigna el ritual que es seguia quan sonava aquesta elegia a Santa Eulàlia que, des d’on sigui, de ben segur ho celebra.