Hem de tenir present que Joan Maragall i Gorina (1860-1911) és un fill de la burgesia industrial i comercial barcelonina, la classe hegemònica d’un país que es reconstrueix al marge d’una aristocràcia derrotada i reprimida o assimilada, que s’ha extingit o ha migrat a Madrid, a l’escalf de la Corte de los Milagros, que deia Valle-Inclán. És un desertor desvagat del negoci familiar del tèxtil i un membre conspicu de la primera generació d’intel·lectuals que ha donat un país marcat per dècades de repressió política i cultural, guerres civils salvatges (les tres Carlinades) i una creixent conflictivitat social (amb bullangues, vagues i atemptats) lligada al creixement del proletariat i les seves reivindicacions. Un país dinàmic –per dir-ho de pressa i malament- on hi passa de tot i tothom, lligat de mans i peus a un altre país letàrgic on no hi passa res i no hi passa ningú. És un lloc on, de sobte, hi ha gent de lletra que basteix una mirada pròpia sobre el món, perquè els cadells dels mercaders del temple, dels qui només s’han dedicat a guanyar diners de forma més o menys honorable, deixen de mirar cap a Espanya per homologar-se a la intel·lectualitat europea: “Et c’est toujours du Nord qui nous vient la lumière”, escrivia Maragall al seu amic Antoni Roura, el 1893.
En l’àmbit estrictament musical, hi ha tres fets que marquen la Barcelona dels anys d’aprenentatge del poeta: 1.- La fundació del Gran Teatre del Liceu (1847) , 2.- La creació dels Cors Clavé (1850) i 3.- L’aparició del wagnerisme català (1874).
1.- Maragall era un assidu del Liceu, el lloc on la burgesia podia accedir al gran repertori operístic –bàsicament italià- i sobretot, on se celebrava a si mateixa com a classe hegemònica, en un espai ben catalanesc, de façana més aviat discreta que amaga l’opulència interior, tal com havien fet els burgesos de Milà amb L’Scala. El gran equipament cultural es bastia al marge de l’Estat i, fins i tot, contra l’Estat, perquè la negativa d’Isabel II a contribuir al finançament de l’obra va rebre la subversiva resposta de fer un teatre sense llotja reial. L’incipient i combatiu proletariat n’ocupava els seients barats del cinquè pis –el “galliner”- i s’introduïa en una cultura musical fomentada pels Cors Clavé, de manera que al costat –alguns metres més amunt- de les senyores més elegants i estirades hi havia els obrers més il·lustrats i radicals. El poema Paternal està escrit, com consigna l’autor al seu inici, “tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893”, la de la bomba que va fer esclatar a la platea l’anarquista Santiago Salvador, al segon acte del Guillaume Tell de Rossini. Aquell moment de mort i destrucció inspirava, paradoxalment, un dels poemes més vitalistes de Maragall, que s’inicia amb la barbàrie dels homes (“Furient va esclatant l’odi per la terra/ regalen sang les colltorçades testes/ i cal anâ a les festes/ amb pit ben esforçat, com a la guerra”) i es clou amb la bàrbara innocència infantil, amb la força d’una vida que comença i només té futur: “Pro l’infant innocent,/ que deixa, satisfet, la buidada mamella,/ se mira en ell, -se mira en ella,/ i riu bàrbarament”. Cal recordar que, dies després, el poeta saludaria en un to provocatiu, obertament nietzscheà, la possibilitat que la societat fes “una vuelta a la Naturaleza que le dé nueva sangre, a una refrescadora vuelta a las grandes sinceridades de la barbarie”, llegim a Las leyes (Diari de Barcelona, 21-XI-1893).
2.- Entre les obres que s’estrenaren al Liceu la temporada 1858-59 hi ha la primera sarsuela catalana, L’aplec del Remei,de Josep Anselm Clavé (1824-1874). La contribució de Clavé a la cultura musical del país és literalment incalculable. Militant actiu del republicanisme federal, als 19 anys va ser ferit mentre assaltava la Ciutadella, símbol de la repressió borbònica, i més tard deportat, empresonat dos cops, escollit diputat i nomenat governador de Castelló a la primera República, però per damunt de tot va ser l’apòstol de l’educació dels treballadors, que va voler arrencar de la taverna, del “catau de dones de bordell i dropos”. L’any 1863 recordava: “Me propuse consagrar mi vida entera a conseguir en lo posible el mejoramiento de la aflictiva condición moral y material en que yacía la desvalida clase obrera”. Com a compositor, va aportar cançons com Les flors de maig –en paraules de Triadú, “el poema romàntic més popular de la llengua catalana-, La font del roure, Goigs i planys, De bon matí, La verema o Els pescadors, en l’estela dels liedergermànics, amb la finalitat de fornir el repertori de les diferents corals que anava creant i dirigint: el juny de 1864 en va reunir cinquanta-set al festival d’estiu. L’any 1898, Maragall escrivia en ocasió del vint-i-quatrè aniversari de la mort de Clavé: ”Avui, amb més devoció que mai, cantem les cançons seves: les cantem com a cosa nostra, rejovenides, perquè allò que té bones arrels en la terra, cada primavera treu brotada nova i més estesa”. Un fruit d’aquesta brotada nova va ser l’Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet, Amadeu Vives i Aureli Campmany, que aviat rebrien el suport de músics consagrats com Felip Pedrell, Enric Granados o Claudi Martínez Imbert, i d’intel·lectuals i artistes com Maragall, Rusiñol, Adrià Gual, Alexandre de Riquer o Domènech i Montaner, el creador del Palau de la Música que l’any 1904 s’inaugurava com a expressió arquitectònica de la vitalitat de l’entitat. El fet que Maragall aportés la lletra del seu himne, El cant de la senyera, és un bon símptoma de l’interès que el cant coral despertava en el poeta, com una confirmació de les teories del Volkgeist de Herder: si la llengua és l’esperit del poble, el cor que canta en català apareix com la celebració comunitària del renaixement de la “llengua que parla entre perills” de l’Oda a Espanya.
3.- Els Cors Clavé iniciaven tímidament la febre wagneriana de Barcelona el 1860, amb la interpretació del Cor dels Pelegrins del Tannhäuser, un any abans d’una accidentada estrena a l’Òpera de París que propiciaria un text fundacional de Baudelaire, Richard Wagner et Tannhäuser à Paris, la consagració del compositor fora d’Alemanya. La Societat Wagner, creada el 1874 -l’any que l’Obertura de Rienzi es presentava al Liceu-, oficialitzava l’idil·li entre la capital catalana i el compositor alemany a partir d’un grup d’incondicionals encapçalats per Felip Pedrell, una mena de julivert present a totes les salses musicals del moment: “Galleábamos de tal modo, llevando i trayendo el nombre de Wagner que de derecho se nos debe el título de wagnerianos, los primeros que hubo en España”, recordava el gran compositor ebrenc, que intentà amb un èxit migrat la creació de l’òpera catalana a l’estil de Wagner. Vint-i-set anys després, el 1901, es creava l’Associació Wagneriana, amb la finalitat de “seguir fomentant l’art wagnerià a la nostra terra”.
Fotos: Comte Arnau, Joan Maragall i Felip Pedrell
