Recomanacions

Les passions de Bach de Herreweghe

06-03-2020

La nostra tardopostmodernitat ens fa perdre, fàcilment, l’horitzó religiós i espiritual on adscriure els diferents cicles de cantates religioses i passions, d’entre les quals destaquen les de Bach. Si més no, aquest mes tindrem l’oportunitat de gaudir, de la mà del director Philippe Herreweghe al Palau de la Música, la transparència i l’espontanïetat que fan que les seves versions de les passions de Bach siguin tot un referent en la interpretació d’aquestes.
«En música, tot depèn de la interpretació». Aquesta frase atribuïda a Johann Sebastian Bach (1685-1750) indica, sense cap mena de dubte, ja no només un dels grans cavalls de batalla que va lliurar el Kantor amb el Consell Municipal de Leipzig per assolir una millora dels seus efectius vocals i instrumentals, sinó també del que ha estat la interpretació musical de les dues passions bachianes arribades fins als nostres dies: la Passió segons Sant Joan BWV 245 (1724) i la Passió segons Sant Mateu BWV 244 (1727). I és que aquestes dues obres, amb permís de la Missa en si menor BWV 232 i les anomenades obres teorètiques, constitueixen els autèntics cims del llegat del músic d’Eisenach. 

I és que Johann Sebastian Bach, des del segle XIX, ha esdevingut, amb permís de Ludwig van Beethoven (1770-1827), el veritable centre del cànon musical d’Occident. No obstant aquesta centralitat, no és menys cert  que aquesta ve molt marcada, almenys en el nostre país, per la interpretació habitual d’ un seguit d’obres molt concretes i conegudes de tots. I entre elles, especialment les dues passions. Sense anar més lluny, el març del 2015 va quedar com una de les dates importants dels darrers anys en la història de L’Auditori gràcies a la poètica versió que el director belga Philippe Herreweghe (Gant, 1947) va fer de la Passió segons Sant Joan BWV 245, en la versió, però, de 1725 que difereix de la de 1724, com també de la definitiva de 1749, per l’absència del excels cor inicial del “Herr, Unser Herrscher”. El motiu d’aquesta absència? Una polèmica amb les mateixes autoritats religioses i municipals amb les que Bach va estar sempre en disputa, almenys fins al 1736 quan va aconseguir el nomenament honorífic de compositor de la cort de Dresden. 

Cinc any després, tenim l’oportunitat de tornar a gaudir de l’art superlatiu del Collegium Vocale Gent, el gran projecte de l’esmentat Herreweghe, ja no només amb aquesta passió joanista, en la versió original de 1724 de la que n’acaba de publicar un nou enregistrament discogràfic, sinó també amb la que pel propi Bach era la seva obra mestra: la Passió segons Sant Mateu BWV 244.

L’estrena de la Mätthaus Passion, el Divendres Sant de 1727, cal llegir-la com el cim absolut de la trajectòria bachiana vinculada als cicles de cantates i sobretot a la materialització del seu conegut Endzweck o fita artística: assolir «una música religiosa ben regulada i ordenada per a la Glòria de Déu». Amb permís de la  citada Johannes Passion, poques altres obres en la història de la música occidental assoleixen el grau d’ars perfecta en l’assoliment, dient-ho amb paraules de J.E.Gardiner, d’una «fusió única d’exègesi, música i drama» . El manuscrit autògraf posterior  de 1736 de la Passió segons Sant Mateu elaborat amb gran minuciositat amb l’ús de dues tintes (vermella i marró fosc) i dues tipologies de lletra (sempre en gòtica, a excepció de les paraules de l’Antic Testament que ho són en grafia llatina) semblen indicar com, en efecte, Bach era plenament conscient que aquesta era, fins aquell moment, la seva obra musical més significativa.

A l’igual que la nostra tardopostmodernitat ens fa perdre, fàcilment, l’horitzó religiós i espiritual on adscriure els diferents cicles de cantates religioses i passions, alguna cosa semblant ens passa amb el tema de la interpretació d’aquestes. Si hi ha algú que hagi indagat en aquesta qüestió, aquest és Philippe Herreweghe. 

I és que, malgrat que Herreweghe no ha arribat a complementar l’enregistrament de la integritat de les cantates bachianes, un cim que només han realitzat el binomi Nikolaus Harnoncourt & Gustav Leonhardt, Ton Koopman, Maasaki Suzuki i John Eliot Gardiner, entre els historicistes, les versions del director de Gant són una referència. El seu contacte amb la música de Bach, precisament, va néixer de la col·laboració amb el citat treball dels pioners Harnoncourt i Leonhardt pel segell TELDEC. De la mà d’Harmonia Mundi, a meitats de la dècada dels vuitanta del segle passat,  els equips musicals de Herreweghe van començar a avançar per multitud de repertoris (arribant, fins i tot, a Anton Bruckner, Gustav Mahler, Arnold Schönberg i Kurt Weill!), però sempre amb puntuals incursions en Bach per fer-ne unes versions que destaquen per la seva transparència, afinació i sentit de la declamació del text. Possiblement, en això la formació de Herreweghe com a psiquiatra ha ajudat a com fer arribar aquesta música del passat amb gran dosi d’eloqüència i espontaneïtat. 


Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *