I és que Johann Sebastian Bach, des del segle XIX, ha esdevingut, amb permís de Ludwig van Beethoven (1770-1827), el veritable centre del cànon musical d’Occident. No obstant aquesta centralitat, no és menys cert que aquesta ve molt marcada, almenys en el nostre país, per la interpretació habitual d’ un seguit d’obres molt concretes i conegudes de tots. I entre elles, especialment les dues passions. Sense anar més lluny, el març del 2015 va quedar com una de les dates importants dels darrers anys en la història de L’Auditori gràcies a la poètica versió que el director belga Philippe Herreweghe (Gant, 1947) va fer de la Passió segons Sant Joan BWV 245, en la versió, però, de 1725 que difereix de la de 1724, com també de la definitiva de 1749, per l’absència del excels cor inicial del “Herr, Unser Herrscher”. El motiu d’aquesta absència? Una polèmica amb les mateixes autoritats religioses i municipals amb les que Bach va estar sempre en disputa, almenys fins al 1736 quan va aconseguir el nomenament honorífic de compositor de la cort de Dresden.
Cinc any després, tenim l’oportunitat de tornar a gaudir de l’art superlatiu del Collegium Vocale Gent, el gran projecte de l’esmentat Herreweghe, ja no només amb aquesta passió joanista, en la versió original de 1724 de la que n’acaba de publicar un nou enregistrament discogràfic, sinó també amb la que pel propi Bach era la seva obra mestra: la Passió segons Sant Mateu BWV 244.
L’estrena de la Mätthaus Passion, el Divendres Sant de 1727, cal llegir-la com el cim absolut de la trajectòria bachiana vinculada als cicles de cantates i sobretot a la materialització del seu conegut Endzweck o fita artística: assolir «una música religiosa ben regulada i ordenada per a la Glòria de Déu». Amb permís de la citada Johannes Passion, poques altres obres en la història de la música occidental assoleixen el grau d’ars perfecta en l’assoliment, dient-ho amb paraules de J.E.Gardiner, d’una «fusió única d’exègesi, música i drama» . El manuscrit autògraf posterior de 1736 de la Passió segons Sant Mateu elaborat amb gran minuciositat amb l’ús de dues tintes (vermella i marró fosc) i dues tipologies de lletra (sempre en gòtica, a excepció de les paraules de l’Antic Testament que ho són en grafia llatina) semblen indicar com, en efecte, Bach era plenament conscient que aquesta era, fins aquell moment, la seva obra musical més significativa.
A l’igual que la nostra tardopostmodernitat ens fa perdre, fàcilment, l’horitzó religiós i espiritual on adscriure els diferents cicles de cantates religioses i passions, alguna cosa semblant ens passa amb el tema de la interpretació d’aquestes. Si hi ha algú que hagi indagat en aquesta qüestió, aquest és Philippe Herreweghe.
I és que, malgrat que Herreweghe no ha arribat a complementar l’enregistrament de la integritat de les cantates bachianes, un cim que només han realitzat el binomi Nikolaus Harnoncourt & Gustav Leonhardt, Ton Koopman, Maasaki Suzuki i John Eliot Gardiner, entre els historicistes, les versions del director de Gant són una referència. El seu contacte amb la música de Bach, precisament, va néixer de la col·laboració amb el citat treball dels pioners Harnoncourt i Leonhardt pel segell TELDEC. De la mà d’Harmonia Mundi, a meitats de la dècada dels vuitanta del segle passat, els equips musicals de Herreweghe van començar a avançar per multitud de repertoris (arribant, fins i tot, a Anton Bruckner, Gustav Mahler, Arnold Schönberg i Kurt Weill!), però sempre amb puntuals incursions en Bach per fer-ne unes versions que destaquen per la seva transparència, afinació i sentit de la declamació del text. Possiblement, en això la formació de Herreweghe com a psiquiatra ha ajudat a com fer arribar aquesta música del passat amb gran dosi d’eloqüència i espontaneïtat.